«El cel ens inspira grans qüestions»

Als 13 anys, Kike Herrero (València, 1986) va trobar per casa un llibre sobre el firmament i les estrelles visibles en cada constel·lació. I va sortir a buscar-les. Era estiu a la serra d’Albarrasí, un dels millors llocs del cel fosc, i es va emportar uns vells binocles del seu avi. Dos anys després li van regalar el seu primer telescopi i amb la Societat Astronòmica de Lleida va aprendre tot el que va poder. Va estudiar Física, un màster en astrofísica i va dedicar el seu doctorat i la seva tasca actual a investigar planetes extrasolars, exoplanetes. 

¿Quants exoplanetes es coneixen? 

Més de 4.000, i d’aquests, només uns 20 s’han pogut fotografiar directament. La majoria s’estudien a través de la seva ombra sobre l’estrella entorn de la qual giren. El primer planeta extrasolar es va trobar fa 25 anys entorn de l’estrella 51.

¿S’assemblen a la Terra? 

Alguns sí. I la clau serà que en els pròxims anys puguem estudiar la seva atmosfera i trobar indicadors de vida, perquè en el sistema solar ja és difícil pensar que hi hagi un altre lloc amb vida.

¿Ha participat en el descobriment d’algun planeta? 

Formo part de l’equip que fa un any va trobar el segon planeta més pròxim, a l’estrella de Barnard. Amb Ignasi Ribas com a principal investigador, participem en xarxa amb telescopis de tot el món.

¿On és el més potent?  

S’està construint al desert d’Atacama. És l’ELT (Extremely Large Telescope). Al Montsec tenim el Joan Oró, gestionat des de l’IEEC i que utilitzen astrònoms de tot el món. No és dels més grans d’Europa, però és un dels més avançats tecnològicament. Amb aquest telescopi, els astrònoms investiguem sobre exoplanetes, asteroides, supernoves i galàxies llunyanes, entre altres coses.

¿Què persegueix l’astronomia?

Té dues aplicacions molt directes: una és el desenvolupament tecnològic. Les càmeres fotogràfiques, per exemple, han millorat molt per l’estudi de l’espai. L’altra és la cultura. El cel ens inspira grans qüestions: d’on venim i on anem, i si estem sols. Com la música o la literatura, la ciència ens fa preguntar-nos què som o com serà el sol quan mori, en uns 5.000 milions d’anys.

Notícies relacionades

Aigüestortes alça la vista al seu cel nocturn

‘La manada’ de Castelldefels pacta penes de fins a vuit anys

Va deixar la ciutat de Lleida per viure més a prop de les estrelles. 

Me’n vaig anar al Pallars perquè és on es veu el cel més fosc de Catalunya. Juntament amb Xavier Palau vam iniciar un projecte de difusió i divulgació de l’astronomia, Celístia Pirineus. Amb telescopis portàtils organitzem observacions de l’univers personalitzades. No és només ensenyar astronomia, és fer viure una experiència emocionant parlant sobre l’univers i compartint el que faig com a investigador. He trobat la combinació perfecta vivint de l’astronomia.