26 maig 2020

Anar al contingut

crisi sanitària

El repte de resistir el coronavirus amb un trastorn obsessiu compulsiu

La pandèmia suposa un nou desafiament per a les persones amb TOC, que ja vivien una ansietat similar abans del brot

Aquesta situació afecta un 3% de la població espanyola, amb pacients que poden arribar a rentar-se les mans durant vuit hores diàries

Raúl Paniagua

El repte de resistir el coronavirus amb un trastorn obsessiu compulsiu

JORDI COTRINA

El coronavirus ha comportat un canvi radical en les rutines de tothom. L’obligat confinament posa a prova la paciència i la determinació de les persones, que s’enfronten a una situació completament nova. No és així en alguns casos. O almenys no del tot. Hi ha un col·lectiu, el format per les persones amb trastorn obsessiu compulsiu (TOC), que ja coneixien perfectament algunes d’aquestes sensacions. La pandèmia suposa un desafiament més en la seva tortura diària.

«Tota la vida que m’estic preparant per al coronavirus», assegura Raquel Romero en una xerrada telefònica amb EL PERIÓDICO. La seva sentència barreja a parts iguals l’acceptació i el desassossec. La seva lluita contra les obsessions va començar molt aviat.

«Li deia al meu germà petit: ‘renta’t les mans, renta’t les mans, renta’t les mans’. A l’escola també em passava. Als 13 anys em vaig adonar que alguna cosa no funcionava i vaig començar les teràpies. Quan era pitjor podia passar 10 minuts seguits rentant-me les mans». Ara, en té 23 i viu una sensació estranya amb aquesta maleïda pandèmia. D’una banda, considera que la gent pot entendre millor com se sent ella habitualment i, de l’altra, tem que en el futur els seus temors puguin empitjorar.

De baixa per ansietat

La Raquel trampeja aquesta quarantena amb els seus pares i no surt de casa per res. Bé, sí. «Al balcó, a fumar,» aclareix. És teleoperadora en una oficina, però ara no treballa. «Soc asmàtica també, em causava molta ansietat aquesta situació i vaig demanar la baixa. Dins de casa ho porto bé. Per a mi donar la mà a qualsevol suposa la mateixa angoixa que aquesta por per encomanar-se. Jo cada dilluns netejava el meu teclat a l’oficina amb gel desinfectant i em rentava les mans moltes vegades. Ara s’ha normalitzat», explica.

Un operari desinfecta un ordinador en una oficina / EP

El TOC es caracteritza per la presència d’obsessions i compulsions de caràcter recurrent que provoquen un malestar clínicament significatiu i el deteriorament acusat de l’activitat general de la persona. A Espanya afecta el 3% de la població, cosa que representaria 1,4 milions de persones, però només el 0,8% acudeix a la consulta.

 «Abans si em queia alguna cosa a terra l’agafava, ara no ho faré. Estaré pensant que m’emporto el coronavirus a casa. La nostra ment ho porta tot a l’extrem», diu la Raquel, pacient amb TOC

Solen passar entre 8 i 10 anys des que comencen els símptomes fins que es visita l’especialista. Abans s’intenta dissimular-ho en secret perquè la societat no se n’assabenti, però acaba sent insuportable. Segons l’OMS, és un dels cinc trastorns psiquiàtrics més freqüents.

La por del contagi

Per reduir l’ansietat, la persona posa en marxa una sèrie de conductes mentals repetitives anomenades compulsions o rituals. «Conec un noi que neteja els vidres tots els dies dues vegades. La meva principal por és encomanar-me. Al metro  mai m’agafo a les barres, a l’hivern utilitzo la màniga de l’abric, a l’estiu faig equilibris per no tocar res. El mateix em passa al pagar amb diners, obrir portes... Tot ho toco amb la jaqueta o amb un mocador». 

Un vagó del metro de Barcelona amb barres per agafar-se / EFE

Fa uns dies la seva mare se li va acostar per donar-li recomanacions sobre el virus. «Li vaig dir que no feia falta, que ho visc cada dia. És un repte més, però no un canvi rotund». Només aprecia una novetat notable: «Abans si em queia alguna cosa a terra l’agafava, ara no ho faré. Estaré pensant que m’emporto el coronavirus a casa. La nostra ment ho porta tot a l’extrem», agrega la Raquel.

«No s’ha de parlar del tema. És com si estàs enamorat d’algú i el vols deixar. Si et parlen d’aquesta persona no te n’oblides» (Blanca Bueno, presidenta de l’associació TOC 2.0 Barcelona)

La mare forma part de l’associació TOC 2.0 Barcelona, que opera des del 2013. La seva presidenta és Blanca Bueno, que explica les seves sensacions en aquest context d’alarma sanitària. «La creença era que es posarien pitjor, però no és així. Al reduir-se l’estrès  estan més relaxats. Les exigències que ens demanen són molt més baixes que les que demana el TOC», apunta la psicòloga de la Teknon. «Tinc un parell de pacients que estaven millor i han empitjorat, però en general el coronavirus passa a un segon o tercer pla. Es manté l’obsessió nuclear».

Fòbies reconegudes

José Manuel Menchón, president de la fundació espanyola de psiquiatria i salut mental, coneix a la perfecció aquests casos. «Amb el coronavirus no he detectat un clar empitjorament, però són persones que per la seva manera de ser tenen més percepció d’amenaça de perill. Hi ha un augment de la prudència, més conscienciació», apunta el doctor.

«Saben perfectament que és una cosa absurda, però si no ho fan no es queden tranquils. És un mecanisme per reduir l’ansietat» (José Manuel Menchón, psiquiatre)

El 50% dels casos tenen relació amb el temor de contaminar-se, però també hi ha trastorns relacionats amb altres factors com l’ordre. «Són com les fòbies, hi ha gent que té por de volar o d’agafar ascensors. Ho saben i no els agafen. Aquí igual. Tenen aquests temors i ara es noten menys desajustats».

Dutxes de dues hores

Entre els seus pacients, Menchón destaca que hi ha persones amb TOC que poden fer  dutxes de fins a dues hores. No queda ni un racó sense fregar. En el freqüent rentat de mans, de vegades amb detergents i productes agressius, solen invertir-hi «entre sis i vuit hores diàries», cosa que els porta a tenir problemes de dermatitis».

Una persona es frega les mans amb aigua i sabó /JORDI COTRINA

Amb el coronavirus la freqüència pot ampliar-se fins i tot més. L’ús d’aigua i sabó estan garantits. «És tan sistemàtic que ja ho tenen tot dins. Saben perfectament que és una cosa absurda, però si no ho fan no es queden tranquils. És un mecanisme per reduir l’ansietat», explica el psiquiatre.

Un futur inquietant

Mantenir la ment ocupada en activitats com la lectura o les sèries, no parlar mai del tema i evitar la sobreinformació són tres consells bàsics per conviure millor amb la pandèmia. «És com si estàs enamorat d’algú i el vols deixar. Si et parlen d’aquesta persona no te n’oblides. Ara la gent pot empatitzar amb el malson que suposa viure amb aquesta malaltia», remarca Bueno.

El confinament acabarà tard o d’hora i la gent tornarà a sortir al carrer. Però el sofriment seguirà per a ells. «Em preocupa més el futur. Ara em sento protegida a casa. D’aquí a unes setmanes el virus seguirà i em causarà  més ansietat agafar el bus, arribar a l’oficina, tocar el teclat, la cadira... L’angoixa continuarà», conclou la Raquel.