08 d’ag 2020

Anar al contingut

ANCIÀ AMB PLURIPATOLOGIA

Paco, l'ancià que va vèncer el coronavirus: «Jo tinc les vides d'un felí»

El pacient, de 77 anys, ha rebut l'alta de l'hospital de Santiago de Compostel·la després de donar positiu en Covid-19

Ana Martínez / EFE

Paco, l'ancià que va vèncer el coronavirus: «Jo tinc les vides d'un felí»

Lavandeira jr

Francisco Barreiro García va néixer el 25 de març de 1943 i els 77 anys els ha estrenat a un hospital de Santiago de Compostel·la, on estava ingressat. Afligit de diverses patologies, va donar positiu en Covid-19 i va sobreviure. Aquest diumenge ha rebut l’alta: «Jo tinc les vides d’un felí». Les mateixes que un gat, les té el Paco, com se’l coneix, tot i que set li semblen poques. «Ho diu la llegenda, però n’han de tenir deu o dotze... Perquè set ja les porto jo i no ha passat res», ironitza.

No va desencaminat. Tres infarts, malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC), diabetis, insulinodependent, hipertensió, septicèmia, una fallada multiorgànica per la qual va arribar a tenir nivells propis d’«algú inert» i, ara, coronavirus.

Va notar febre sent a la seva vivenda i quan va veure que la cosa empitjorava va decidir que sí, havia arribat l’hora de trucar als sanitaris. Va ingressar diumenge passat en silenci, per no alarmar. Total, portava el mòbil, va pensar. El va conduir una ambulància fins al Complex Hospitalari Clínic Universitari de Santiago (CHUS), on ha estat tota aquesta setmana aïllat, però no ha visitat la unitat de cures intensives (UCI).

El Paco ha estat connectat a oxigen, sens dubte res de nou per a ell, ja que va arribar a conviure amb «el domiciliari fins a quinze hores» al dia. «La meva mare em deia que jo tenia una mala salut de ferro», explica somrient a Efe i amb una retranca tan instaurada que no pot ni tan sols provar d’ocultar-la, tot i que de moment la mantindrà «en privat»: la causa, un aïllament «rigorós» al seu domicili.

La seva doctora de capçalera, María Jesús Freiría, per a ell «Chus i una professional com la copa d’un pi», va arribar a preparar els parents del Paco per al pitjor, ja que les seves patologies prèvies no ajudaven. «Mal pronòstic» van ser les paraules de la facultativa. «I aquí em teniu de nou», relata Francisco, al qual no li agradaven massa els llençols d’«aquest lloc», les sigles del qual són també CHUS, perquè les seves de casa se li fan «més calentones». I que trobava a faltar una baralla i l’escudella gallega. Amb ell, l’humor sempre va un pas per davant. Ho reconeix. I admet que el seu secret és aquest suculent plat gallec que no perdona ni a l’agost.

«Les tenia totes per ser a l’altre barri. Estic agraït a la vida», resol aquest septuagenari admirador, per acabar-ho d’adobar, de l’aclamada cinta ‘Los inmortales’ de Russell Mulcahy, i de Connor MacLeod, que interpreta Christopher Lambert. «Només en pot quedar un», és la frase més repetida per Paco i amb la qual porta somiant durant tota la seva estada hospitalària. Fins i tot va enviar «mems» amb ella.

El seu historial clínic

Cardiòpata, portador de no sap quants stent (endopròtesis) per evitar que les artèries es tanquin, va patir el seu primer gran ensurt cardiovascular el setembre de 1995. Estava prenent un «cubata». Allà va decidir deixar de fumar. Però va haver d’enfrontar-s’hi dues vegades més. I se’n va sortir airós.

El 2004 va patir una raríssima afecció, greu i generalitzada, per l’existència d’un focus infecciós en el seu organisme. Va estar ingressat des del 31 de desembre – «quin dia»–, d’aquell any fins al 15 de gener del següent, «amb una poteta aquí i una altra allà». «Però tinc bona sort, eh», intervé Paco. ¿Per què? Perquè en una ocasió li va tocar el segon premi de la grossa de Nadal. No hi havia euros. «Nou milions quatre-centes mil pessetes», rememora. Les participacions les havia adquirit en una taverna d’A Illa de Arousa (Pontevedra) el nom de la qual va veure molt graciós: «Bar La Chabola».

I un abril, com el mes que està a punt d’arribar, va ser agraciat amb el Cuponazo. «Posseïa cinc bitllets, així que 25 milions de pessetes. ¡Si és que hauré nascut amb una flor al cul, com col·loquialment es comenta! Què sé jo».

El Paco té quatre fills. La seva dona, Isabel Villar Pérez, és en una residència des de fa dos anys. Ella pateix Alzheimer. Ell, pèrit agrícola com el Francisco, el seu progenitor, ofici per al qual es va formar a Pamplona, va residir sempre al Campo del Gallo, a Compostel·la. Però quan la Isabel va emmalaltir, es va mudar a Milladoiro, al veí ajuntament d’Ames, per ser a prop d’ella, del centre en el qual es troba interna, i del «Peteiro». I en aquest nucli poblacional continua avui, com a part de la seva prole. Per això se sent més acompanyat.

Confinament

El Paco té 27 nebots per part de la seva dona i tres per la seva, a través de la seva germana, que va ser mare quatre vegades, però en va morir un. Ell, que ha sigut saludat per la denominada deessa Fortuna, remarca que la salut és sense cap dubte la unitat que dona valor a tots els zeros. I a més, el seny, tot i que massa pugui ser «la pitjor de les bogeries». Reflexiona sobre aquest últim aspecte «amb fonament», ja que no en va el Paco va estar treballant al psiquiàtric compostel·là de Conxo, en el qual s’ocupava de tot el manteniment.

El Paco va ser rebut amb efusius aplaudiments dels seus veïns una vegada va posar de nou un peu a la seva llar. «Respectem la tancada. L’amor de la família és el principal condiment d’un bon menjar, també si el que és a la taula és una bona escudelleta, que és el que em manté en forma... Ai, si és que... panxa buida, cor sense alegria».