«El coronavirus ha tornat el somriure al nostre hospital»

«Espero que tothom interpreti les meves paraules com toca, com el que són, una resposta des del fons dels nostres cors, una resposta a la incertesa que tots portem i sentim dins, però, sobretot, una valoració de la importància de donar valor a tot el que s’ha aconseguit, a tot el que tenim. Per això puc dir que l’aparició d’aquest virus tremend, destructor, incert, l’aparició del coronavirus ha tornat el somriure al nostre hospital».

El doctor Nicolás Flaquer, és el director mèdic de l’Hospital Sant Joan de Déu de Palma, centre líder en la rehabilitació, geriatria i cirurgia ortopèdica de les illes, juntament amb la seva instal·lació d’Inca, tots dos integrats en la Xarxa Hospitalària Pública de les Illes Balears. Flaquer, l’hospital del qual rep malalts de Covid-19 des del dissabte passat, quan van acabar de reformar i adaptar una de les seves plantes (36 llits), considera que l’aparició d’aquesta pandèmia «ha fet que tots valorem molt més el que tenim, com vivim i el vincle amb els nostres, i per això dic que aquí, malgrat sentir el risc de molt prop, fet que no significa por, sinó respecte, estar alerta i sentir la incertesa dels afectats i les seves famílies, han tornat a aparèixer els somriures que abans donàvem per sobreentesos i que són tan importants en la convivència. Ara, quan ens creuem pels passadissos, ens fem l’ullet, ens somriem i ens sentim més còmplices que mai».

No és una sensació nova. És una sensació recuperada. Com el temor de patir una desgràcia, de fallar, de no estar a l’altura de la situació. «En Nicolás té raó, molta raó», explica Isabel Román, directora infermera del Sant Joan de Déu. «Des del primer segon, minut, dia, que en Joan [Carulla, director gerent dels dos hospitals, el de Palma i el d’Inca], ens va reunir als responsables de les diferents àrees del centre, on treballen 500 persones, per dir-nos que Juli Fuster, director general del Servei de Salut de les Illes Balears (IB-Salut), li havia demanat ajuda, tothom es va posar en marxa. No hi va haver un sol ‘no’ un sol dubte, malgrat no ser experts en la matèria, però hem mirat de reciclar-nos el més ràpidament possible per ajudar, per posar el nostre granet de sorra en aquesta lluita, en aquesta guerra».

Poc importa el cost

«L’únic que puc dir», afegeix Carulla per explicar la reacció dels professionals sanitaris dels dos centres que dirigeix, «és que se’m va posar la pell de gallina quan vaig veure la immediata predisposició de tothom per, sense pensar en el risc, les guàrdies ininterrompudes, el canvi de costums i feina, fer la transformació en cosa, no de dies, sinó d’hores. Coneixia la humanitat de la meva gent, la veig cada dia, però això ha sigut, senzillament, impressionant, perquè no ha sigut gens fàcil». No cal dir que ni Carulla ni els seus caps han reparat en despeses per adaptar, degudament, el seu centre a les necessitats de l’emergència. «Ha costat molts diners, però ens importa molt poc. Ja veurem qui ho paga i quan es paga. L’important era fer-ho en el menor termini de temps possible i s’ha fet pensant en els pacients. I funciona».

Lògicament, Sant Joan de Déu ha deixat d’actuar com a centre especialitzat a promoure l’autonomia de les persones, especialitat denominada neurorehabilitació. S’han suspès totes les consultes (se’n fan 70.000 a l’any) i les intervencions quirúrgiques (se’n realitzen 5.000) i, ara, es disposen a omplir tota la planta, «ja que la sensació que té Juli Fuster és que aquest cap de setmana s’assolirà, a Mallorca, el vèrtex d’encomanats i hem d’estar preparats per a tot», afegeix Carulla. En aquest sentit, el centre d’Inca s’ha organitzat només com a suport al PCA de la zona «per si és necessari ingressar algun dels encomanats que els sanitaris tenen controlats allà».

«Com explica en Nicolás, han tornat a aparèixer els somriures i les picades d’ullet, però també emergeixen les llàgrimes d’impotència dels sanitaris davant una pandèmia que ens sorprèn cada dia», diu Román. «I en aquest sentit jo, que també era aquí llavors, puc assegurar que això és molt més dur que l’aparició de la sida», continua narrant la responsable d’Infermeria. I ho és perquè, tot i que em dolgui dir-ho i espero que se m’interpreti bé, llavors la informació no es generava de manera immediata, no hi havia ‘fake news’ i l’absència en les xarxes socials de tots aquests metges, infermers i experts falsos que han inundat internet de consells inadequats ens permetia fer la nostra feina serenament. Llavors ens creien; ara tothom té un savi a casa que sap més que tu d’això o que creu tenir informació privilegiada del coronavirus, quan ni tan sols els metges que l’estudien tenen cap certesa».

Perill de desinformació

Tant Carulla com els responsables de les diferents àrees de l’hospital, com Nicolás Flaquer i Isabel Román, així com el Comitè d’Ètica Assistencial de l’hospital, estan molt preocupats per com ajudar els familiars dels pacients ingressats a obtenir informació. «No és fàcil, però el que més aclapara és la incertesa, la desinformació», diu Flaquer, que ha contribuït a crear canals de contacte amb els familiars, via mòbil, correu electrònic o, fins i tot, creant una espècie de portaveu del centre que atén els familiars. «La gent està molt espantada, potser, fins i tot, massa. La informació és important, ja que, sense informació, pots prendre decisions errònies».

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Román explica que no tothom està pendent del seu familiar. Hi ha gent que, per temor del contagi, arriba a desinteressar-se de la seva evolució. «Nosaltres creiem que, fins i tot, el pacient està desitjós de saber com estan els seus. Simplement dir-li que el seu gosset està bé, que el troba a faltar, pot animar-lo i l’ànim compta molt en el procés de curació, fins i tot davant una malaltia tan incerta i desconeguda com el coronavirus», afegeix la Directora infermera.

Carulla, Flaquer i Román no descarten, malgrat la gran escassetat d’equips de protecció individual, que és una de les raons per les quals els familiars interessats en l’evolució de la malaltia del pacient no poden acudir al centre, que aquells malalts molt greus puguin passar les seves últimes hores amb un dels seus éssers estimats al costat. «No és fàcil, no, però hauríem d’intentar-ho», assenyalen tots tres alhora.