Consells elementals per a dies de Skype

En l’era del confinament, la realitat adquireix la textura boirosa i inestable de les videotrucades. Els afectes, les ordres i les notícies es transmeten avui a través de Skype, de FaceTime, de Zoom i de totes aquestes aplicacions que ens permeten mirar a la cara els nostres interlocutors tot i que sigui en una imatge de baixa definició i amb una connexió deficient. Assistides telemàticament pels seus fills i nets, cada vegada són més les persones grans que estan descobrint ara el prodigi de les comunicacions de veu i vídeo per sentir-se una mica menys soles. Aules virtuals, reunions de feina, conferències, jocs, concerts..., són innombrables els àmbits en els quals aquesta tecnologia s’ha convertit en una eina indispensable per minimitzar en la mesura del que sigui possible el cost econòmic i emocional de la pandèmia.

També les televisions recorren a les videotrucades per omplir de continguts uns programes que sovint no poden reunir presentadors, col·laboradors i convidats en un mateix plató. Però, ‘hélas’, amb la multiplicació de les intervencions via Skype o similars, l’oferta audiovisual no només ha perdut en qualitat d’imatge, sinó que també ha propiciat la irrupció en la pantalla d’un munt de gent desubicada o amb escàs sentit de la posada en escena a qui des d’aquí ens permetem orientar amb una petita guia d’etiqueta i protocol que també pot resultar útil a tots aquells que hagin d’afrontar aquests dies alguna interacció d’aquesta mena en la seva esfera laboral o acadèmica.

1. La posició de la càmera

És probablement l’element que revela d’una manera més crua la bretxa generacional. Les persones de certa edat, que han arribat tard i amb penes i treballs a les noves tecnologies, tenen una perillosa tendència a asseure’s davant de l’ordinador sense fer una mínima correcció que permeti que la càmera els quedi a l’altura dels ulls, de manera que les imatges resultants són un festival de contrapicats a l'estil de ‘Ciutadà Kane’ i de papades que ningú desitja veure. L’ideal és elevar la posició de l’ordinador (o del mòbil, o de la ‘tablet’) utilitzant llibres, tot i que no tants com per deixar desproveïda la prestatgeria del fons (vegeu el punt 3). Tampoc convé que la càmera sigui massa alta, perquè d’aquesta manera el protagonista ofereix una inquietant imatge de submissió, com si hagués sigut segrestat o estigués participant en algun estrany joc eròtic.

2. La indumentària

Som a casa però ens veuen fora, així que s’ha de buscar un equilibri no sempre fàcil d’aconseguir. Un conjunt de vestit i corbata o un excés de maquillatge poden resultar un artifici poc adient a la situació d’emergència, però tampoc és necessari anar-se’n a l’altre extrem i adoptar l’aparença d’un misantrop agorafòbic, com ha fet Jordi Évole en aquestes recents aparicions en xandall, que sens dubte hauran sumit en la preocupació els seus familiars. Una camisa, un polo o un suèter (millor si són de colors foscos, que fan més contrast) semblen les opcions menys compromeses i, per tant, més recomanables. El pijama està absolutament desaconsellat i el batí només és acceptable si la connexió es fa des de la mansió Playboy.

3. El fons

No hi ha pitjor negligència a l’hora de participar en una videotrucada que desatendre el que tenim a l’esquena. Qualsevol objecte impropi o fora de context pot ser detectat per un espectador ociós i convertit en motiu d’escarni. La solució més útil és situar-se davant d’una prestatgeria atapeïda de llibres, encara que s’hagi d’agrupar tota la lletra impresa que tinguem per casa. Compte, és sospitós que els llibres apareguin ordenats per colors o alineats per mides. També és de bon to mostrar alguna obra d’art vagament modern, res massa explícit ni massa estrident (les escenes de caça i els quadros de pallassos no faran massa cosa per millorar el nostre crèdit social). Els polítics i similars poden aprofitar l’ocasió per colar algun element d’attrezzo que reforci el biaix ideològic del seu discurs. Un exemple: quan Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya, intervé a TV-3 des de casa seva, el pla ens mostra a la paret una reproducció del quadro ‘L’abraçada’, de Juan Genovés, icona de la transició espanyola. Bon detall. Al cap i a la fi, un sindicalista parlant d’ertos no produeix el mateix efecte si a l’esquena hi té una rèplica d’‘El quart estat’ de Pellizza da Volpedo degudament emmarcat que si hi ha un pòster de la pel·lícula ‘Ilsa, la loba de la SS’ clavat amb xinxetes. Un últim apunt: posar-se davant d’una finestra (o de qualsevol altra font de llum) és sempre una idea pèssima.

4. El llenguatge del cos

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Algunes instruccions molt bàsiques: s’ha de reprimir la tendència a acostar la cara a la càmera quan es parla (si un no es vol presentar al món com un engendrament macrocèfal), s’ha d’evitar en la mesura que sigui possible els moviments bruscos i les gesticulacions extremes i, sobretot, s’ha d’intentar no mirar tota l’estona a la finestreta en la qual apareix la pròpia imatge (això últim et delata com un nouvingut en el món de les videotrucades o, pitjor encara, com un narcisista irrecuperable). 

5. El control de l’entorn

Probablement recordeu aquell analista polític de la BBC anomenat Robert Kelly que va saltar a la fama quan, en una connexió en directe per parlar de la situació a Corea del Sud, va veure el seu despatx assaltat per dues rialleres criatures de poca edat. No seguiu el seu exemple i feu vostre, al contrari, el consell d’Alfred Hitchcock: «Mai treballis amb nens ni amb animals ni amb Charles Laughton». Assegureu-vos que la porta de l’estança des de la qual es fa la intervenció està ben tancada i comproveu que tant els fills com les mascotes us han quedat de l’altre costat. Que hi aparegui o no Charles Laughton és una cosa que ja queda fora del vostre control.