24 febr 2020

Anar al contingut

alerta ambiental

L'Albufera no vol ser el mar Menor

L'històric aiguamoll valencià ha de frenar els abocaments, la falta d'aigua i l'excés de sediments

«Té els dies comptats. En un segle serà un bosc de ciment, un parc urbà», afirma un expert

Nacho Herrero

L'Albufera no vol ser el mar Menor

Miguel Lorenzo

Va ser, fa milers d’anys, un golf entre les desembocadures del Túria i el Xúquer. Després, una llacuna salabrosa quan els sediments dels dos rius la van anar separant del Mediterrani. Més endavant, ja amb aigua dolça, zona d’arrossars. En aquest trànsit, la làmina d’aigua va passar de 30.000 a 3.000 hectàrees, la seva gent va crear la paella i Blasco Ibáñez la va convertir en escenari de ‘Cañas y barro’. Ara, l’Albufera és un parc natural a 12 quilòmetres de València, envoltat d’amenaces i que no vol acabar com el mar Menor.

Hi ha qui pensa que el futur d’un dels aiguamolls més importants del Mediterrani occidental està tristament escrit i que en un segle «no serà un bosc d’arbres sinó de ciment, un parc urbà». Ho augura Herminio Boira, catedràtic emèrit de Botànica de la Universitat Politècnica de València. «Té els dies comptats. Ja fa 20 anys que no té vida, és un parc humit sense aigua i la que hi ha està contaminada», explica a EL PERIÓDICO. «És semblant al que passa al mar Menor. És l’entorn humà el que provoca aquestes catàstrofes», admet. El col·lapse podria arribar «en 50 anys».

Boira basa la seva predicció en dos arguments. D’una banda, que «la naturalesa tendeix a crear boscos, el llac que va sedimentant-se i la vegetació va envaint-ho tot». D’una altra, segueix, «és massa a prop de València i s’ha anat distraient l’aigua que li entrava i la poca que hi arriba està molt contaminada». 

Una utopia

Per al catedràtic la seva salvació és «una utopia, perquè caldria restar l’aigua que les administracions han cedit als cinturons industrials». Es tractaria d’un «canvi de sistema global, de l’educació al consum». I no ho veu factible.

En el diagnòstic tot i que pensa que «encara hi ha marge de reversió», coincideix Luis Blanch, professor també a l’UPV. «Però si arriba a col·lapsar com el mar Menor ja serà molt complicat revertir-ho. L’Albufera és un sistema molt complex. Hi ha un milió i mig de persones al voltant, una pressió urbanística molt forta, hi ha els agricultors, hi ha poca aigua i els residus industrials i domèstics», diu.

Camps d’arròs a la pedania d’El Palmar, a l’Albufera. /MIGUEL LORENZO

Depurar i dragar

El creixement de l’àrea de la Gran València i el desenvolupament industrial dels anys 60 va fer que voregés el col·lapse als 70. Es va evitar però no es va revertir. Blanch creu que s’ha de començar per les coses bàsiques. «Per lògica, la prioritat número u seria parar els abocaments industrials i domèstics», apunta el professor, que parla de depuradores que no fan el tractament necessari, de col·lectors que se saturen amb les pluges i fan arribar aigües sense tractar i de diverses sèquies que, directament, descarreguen al llac. «Cal portar tota l’aigua a les depuradores i fer el tractament correcte. Això suposa molts diners. Pot ser que hi hagi voluntat i faltin recursos», admet.

El segon pas seria fer un estudi per dragar el llac. «A simple vista, entre un 15% i un 30% està reblert. On hi hauria d’haver 2 metres de profunditat n’hi ha 20 centímetres», apunta. «Abans hi entraven uns 700 hectòmetres cúbics anuals. Ara, en el millor dels casos, 200 i, sense corrents, els sediments no surten al mar», explica. El que hi arriba ho fa del Xúquer perquè la contaminació del Túria, més exposat a la indústria, fa poc aconsellables les seves.

Vista del llac de l’Albufera des de la reserva del tancat de la Pipa. / miguel lorenzo

A més d’altres centenars de milions, l’operació de buidatge exigiria molta cautela. «El cos demana dragar però si es fa hi pot haver qüestions irreversibles. Cal veure si hi ha materials pesants o tòxics, què fer-hi i decidir fins on cal treure», desgrana.

Fins ara s’han posat en marxa solucions parcials, com el tancat de la Pipa, un projecte que compleix una dècada. En uns antics camps d’arròs en un dels extrems de la llacuna es va crear un sistema de comportes i de ‘filtres verds’ (plantes aquàtiques) que neteja l’aigua de l’excés de fòsfor i nitrogen i evita l’excés de microalgues.
Una cullereta per netejar l’anomenada ‘sopa verda’ que aquest estiu, a més, ha calgut assecar molt de pressa per un brot de botulisme aviari. La seva aparició es vincula a descensos de nivells de l’aigua en aiguamolls, una cosa que de vegades necessita l’arròs.

L’arròs, la salvació; la seva palla, un problema

Hi ha consens que sense l’arròs l’Albufera ja no existiria. «És una de les poques vegades que l’home intervé i beneficia el medi ambient», afirma Boira. El que queda després de la sega aporta aliment «a la poca vida que hi ha» i exerceix de ‘filtre verd’.

A partir del segle XV, amb el pas de llacuna oberta i salabrosa a tancada i dolça, els camps van guanyar terreny al llac i es van crear comportes i canals per inundar-los i buidar-los. «Si no fos pels arrossers no existiria, i mentre n’hi hagi, aguantarà», apunta Pepe Fortea, agricultor.

També és membre de la Junta de Desguàs, sobre la qual la fiscalia ha obert diligències ja que al juny el nivell mitjà de l’aigua va descendir respecte a l’exigit, una cosa que els regants diuen que era necessari per desaiguar els camps.

Però el gran problema de l’arròs és la palla, ja que si es deixa als camps després de la sega pot podrir-se i contaminar l’aigua. «Haurien de deixar que es cremés en dies de ponent, com tota la vida», apunta Fortea, però la Unió Europea ho va prohibir per danys mediambientals.

Blanch aposta per un sistema informàtic que controli i minimitzi els efectes de la crema, «ja que es parla molt dels altres usos de la palla però no veig ningú que vingui a recollir-la».