17 febr 2020

Anar al contingut

MENORS IMMIGRANTS

De ser nen protegit a dormir a la platja

Zouhir és un jove immigrant que la Generalitat ha expulsat al carrer al complir els 18 anys. Ara malviu a Calella sense cap oportunitat

Elisenda Colell

De ser nen protegit a dormir a la platja

ANGEL GARCIA

Fa poc més de dos mesos Zouhir vivia en un centre de menors de la Generalitat. Tenia un llit, roba, menjar calent i un equip d’educadors que l’acompanyava i l’ajudaven a fer-se un lloc en la societat catalana. El 20 d’agost va complir 18 anys, i ara no té res. Dorm al carrer de Calella, i viu de la solidaritat dels seus companys del centre. Com ell, centenars de joves migrants sobreviuen a Catalunya sense cap alternativa més que el carrer i la misèria.

Es va llevar, va fer la maleta, es va acomiadar dels seus companys, va menjar i... porta. «Te n’has d’anar del centre, ja ho saps», li va dir un educador. Així va ser el dimecres 28 d’agost per a Zouhir, un jove marroquí amb 18 anys que feia cinc mesos que estava tutelat per la Generalitat. Aquest noi va fugir del Marroc en pastera fa menys d’un any. Vivia a Tinejdad (Marroc), però amb els diners que havien estalviat ell i el seu germà va aconseguir pagar 1.500 euros per anar-se’n a Europa en pastera. «Buscava diners, feina i estudis, una vida millor per a mi i la meva família», explica.

A l’arribar a Barcelona, va ser tutelat per la Generalitat, i traslladat fins a l’hotel Mirasol de Calella (Maresme), que s’ha reconvertit en un centre de menors tutelats pel Govern. El dia que li va tocar anar-se’n, una setmana després de complir la majoria d’edat, va ser abandonat a la seva sort. Ha estat diverses setmanes malvivint a la platja de Calella, entre dues barques. Quan plovia, es traslladava a un parc per suportar millor el fred. Ara ha trobat un lloc en una casa okupa de la localitat.

Zouhir Moussaoui va ser expulsat del centre una vegada va complir els 18 anys / ÀNGEL GARCÍA

Després d’una setmana al carrer, la seva cara és de desassossec. «¿Què faig ara?», es pregunta. «No m’imaginava que aquí hauria de dormir al carrer», diu amb els ulls vidriosos. Tot i que segons la Generalitat és un home adult que ha de sobreviure sol, el seu incipient bigoti i els seus ulls esperançats parlen més aviat d’un nen desorientat. No és que no tingui vivenda, és que ha sigut expulsat del centre, sense papers ni passaport. És un immigrant irregular, que no pot treballar, ni estudiar, ni allotjar-se enlloc. Ni la DGAIA, que fins ara exercia de pare, ni l’ajuntament de Calella, responsable de les persones sense sostre de la seva ciutat, li han donat cap sortida.

El dia de la seva expulsió, els educadors del seu centre van mirar de vincular-lo a Donar Chabab, un centre de Barcelona que vol donar una alternativa als joves migrants que viuen al carrer. El problema, que el centre tanca de dia. «Allà m’estan tramitant els papers, i m’agradaria que m’aconseguissin algun curs de castellà, de català o del que sigui, però a la nit prefereixo dormir a Calella que a Barcelona, em sento més protegit», explica el jove, que vol allunyar-se de la cola i altres drogues.

Zouhir ha mirat d’aconseguir una vivenda a Barcelona. Ha picat a la porta de diverses cases okupades. «Estem plens», li van respondre. Plens, alguns, de joves com ell. Va anar al CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona), però no té padró ni una ordre de desnonament. «No és una emergència», explica que li van respondre. Els albergs de la ciutat són plens. I, tot i que tingués tots els diners del món, sense passaport no es pot allotjar a cap hotel, pensió, o hostal. Així que, una vegada més, va tornar a Calella. A la platja.

Zouhir, a davant de l’hotel Mirasol, on ha estat vivint durant diversos mesos. Els menors que segueixen al centre li donen roba i menjar perquè no hagi de robar / ÀNGEL GARCIA

«Almenys aquí tinc roba i menjar», explica. No és que la solidaritat dels veïns del Maresme l’hagi ajudat gaire. És que els nois que encara viuen a l’hotel Mirasol es guarden part del seu menjar, i l’hi donen després. També fan el mateix amb la roba. Xancletes, pantalons curts i alguna samarreta. I així va passant els dies. ¿Estàs disposat a robar, si ho necessitessis? «No, jo no soc un delinqüent, la meva família m’ha ensenyat bons valors, no ho faré», respon contundent.

El problema és que la seva família no sap res d’això. Zouhir els menteix, els diu que és al centre, estudiant. «No vull que la meva mare pateixi». Prou de mentides, ha decidit desconnectar-se del WhatsApp per evitar les trucades de la seva mare. Ja no vol ni respondre, no sap que més inventar-se. «No li penso dir que soc al carrer». De moment els seus pares no li demanen que porti diners, però està convençut que al cap d’un o dos anys serà inevitable haver d’aportar alguna cosa a casa seva. «Són molt pobres», afegeix.

El problema no és que un nen de 18 anys estigui en la misèria, consentida per les administracions. El problema és que com ell hi ha centenars de joves que de menors estan tutelats però d’adults són uns sense sostre. Fa temps que psicòlegs, educadors i entitats socials alerten de la gravetat de la situació. Pel deteriorament mental que suposa, i pels problemes de convivència i delinqüència que pot portar. Mentrestant, Zouhir s’estira a la sorra de la platja de Calella, i, amb un cartró, es prepara per passar una altra nit.