La intel·ligència dels passarells

Sembla que la intel·ligència de les aus té una llarga història de descrèdit. Si el castellà té una expressió com ‘cabeza de chorlito’, el català menysprea el ‘passerell’ i l’anglès compta amb una altra frase feta traduïble com a ‘tan ximple com una fotja’. No hi està en absolut d’acord Tim Birkhead (Leeds, 1950), biòleg, historiador de l’ornitologia i autoritat mundial en el camp de l’ecologia del comportament animal. Autor de l’acabat de publicar ‘Los sentidos de las aves’ (Capitán Swing) i de ‘La sabiduría de las aves’, ha sigut l’estrella convidada del Birding Festival al delta de l’Ebre. Torna esperançat per la joventut dels ocellaires locals («al Regne Unit som molts, però la majoria de la meva edat»), un símptoma tan eloqüent de l’increment de la sensibilitat ambiental entre les noves generacions com les manifestacions d’aquesta setmana. I preocupat per l’informe acabat de publicar per la revista ‘Science’ sobre la disminució de les poblacions d’aus,més enllà de les incloses en les llistes d’espècies amenaçades.

«És que ara està tot amenaçat. Aquest informe ens recorda que estan desapareixent també aus que eren molt comunes. Una de les raons per les quals m’encanta venir a Espanya és perquè quan m’aixeco al matí sento el so dels pardals. Al Regne Unit, el pardal comú, que es considerava una plaga, és molt estrany i només ara la gent s’està adonant de la tremenda magnitud del descens de les seves poblacions. ¡Estem parlant de la desaparició de 3.000 milions d’aus a Amèrica del Nord! És monumentalment depriment. La publicació d’aquest informe és molt oportuna ara que la rebel·lió contra l’extinció massiva és cada vegada més eloqüent».

¿I què passa amb el pardal? «Ja no hi ha pardals a Londres. Abans anaves a Hyde Park i venien bandades per menjar. El diari ‘The Independent’ va oferir un premi econòmic a qui donés l’explicació correcta que expliqués el declivi dels pardals. Ningú ha aconseguit aquest premi perquè no ho sabem. L’ecologia és una cosa immensament complicada. La falta de menjar és probablement l’explicació més probable, segurament per la falta d’insectes.  I hi ha moltes raons per les quals la població d’insectes està disminuint: poden ser els pesticides, pot ser la contaminació atmosfèrica. És molt evident que n’hi ha molts menys: quan anaves amb cotxe, fa anys, acabaves amb els vidres plens d’insectes aixafats. Ara, no».

Un món sense aus

¿I si anem cap a un món sense aus? «Seria un futur molt fosc», respon. Ell ja ha vist una cosa similar: a les illes principals de Nova Zelanda les aus autòctones van ser eliminades per la fauna introduïda pels europeus. Es pot viatjar quilòmetres i quilòmetres sense sentir ni veure un ocell. «I és monumentalment depriment», sospira.

Recordo a Birkhead que un dels seus camps d’estudi és la sexualitat de les aus (posa cara resignada de ‘d’acord, era d’esperar, som-hi’) i ens interessa la seva opinió sobre aquest vídeo viral en què un grup de veganes animalistes feministes explicaven que separaven les gallines perquè no les violessin els galls (i la seva cara passa a mode «¡què em dius!»). Tot i que després hi pensa. «És interessant. El comportament dels galls pot ser molt brutal, i estudiant el d’espècies de gallinàcies silvestres, també ho és. El que passa a la natura és que la femella pot sortir corrents d’un gall agressiu. És molt més difícil en captivitat, perquè la gallina està atrapada. Però aquest ha sigut el comportament de galls i gallines des que els vam domesticar fa mil·lennis, així que podem dir que és ja un comportament normal».

Això d’atribuir comportaments humans als ocells és un error comú. «Però hi ha un equilibri delicat entre aquesta antropomorfització i el fet que ens estem adonant que els sentiments de les aus són increïblement més complexos de com crèiem abans», matisa.

Sis sentits, més els sentiments

El seu últim llibre té un capítol per a cada un dels cinc sentits clàssics, però també un altre al sentit magnètic i un altre, als sentiments. Difícils d’entendre, a falta d’expressions facials com les dels mamífers. Tot i que, per exemple, una escriptora com Helen McDonald aconsegueix descriure molt bé els sentiments del seu astor, al llibre ‘H de halcón’, a partir de la posició de les plomes. «McDonald, i més gent que ha viscut de forma molt pròxima i durant molt temps amb les seves aus, tenen aquest coneixement del qual els qui estudien científicament el comportament de les aus només han rascat la superfície. Són signes molt subtils que són molt difícils d’entendre. Molt més que els dels gossos. Jo he estudiat durant tota la meva vida una colònia de somorgollaires. Estava observant una parella en particular i quan la femella va tornar al principi de la temporada de cria estava esperant el mascle, i aquest no tornava. Així que va acabar amb un altre mascle. Però al final aquest va arribar, va veure la femella acompanyada per un altre mascle, el va picar, el va apartar, i els gestos de tots dos deien clarament ‘que content estic de veure’t una altra vegada’».

Tornant als passarells i l’estupidesa de les fotges.«Estem totalment equivocats per la petita mida del crani de les aus. Però el que és important és que els seus cervells tenen molta més densitat de connexions neuronals del que crèiem, com passa amb aus bastant intel·ligents com els còrvids o els lloros. És evident que la intel·ligència humana és superior, i que de vegades es comporten de manera que podem considerar estúpida. Però l’important és fins a quin punt els seus comportaments són adequats a l’hàbitat en què viuen. Els somorgollaires viuen en cornises estretes, on altres aus poden depredar els seus ous, així que el que fan és agrupar-se i quedar-se plantats. És una bona estratègia de protecció del grup. Però quan veiem que això fa que els homes, que no som els seus depredadors naturals, puguem agafar-los pel coll, semblen ximples».

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Dels sentits ‘clàssics’ de les aus, el perquè de la vista tan aguda de molts rapaços ha cridat sempre l’atenció. Però els altres també oculten sorpreses. Per exemple, el bec ens sembla un apèndix dur com una ungla o una dent. Però és un òrgan sensorial sofisticadíssim. «Si retirem la superfície dura del bec veiem buits per a quantitat de nervis i sensors, n’obtenen moltíssima informació. Quan un ànec burxa en el fons de l’aigua, no veu res, però amb el bec detecta què és sorra, què són pedres, què és menjar...», explica Birkhead.

Els malentesos amb les aus no es limiten al seu grau d’intel·ligència. També arriben fins al seu comportament sexual. Tot i que la tórtora sigui símbol de fidelitat i amor cast... «Les aus solen ser socialment monògames, cosa que no vol dir que siguin sexualment monògames. Els naturalistes durant segles pensaven que el mascle era promiscu, ja se sap, però que la femella no ho era. Però en les últimes dècades ens hem sorprès al veure fins a quin punt també ho són. Hi havia evidències, però també prejudicis que feien que les amaguéssim sota l’alfombra. Però hi va haver una revolució en el pensament sobre l’evolució i la selecció sexual quan vam deixar de pensar en individus i vam passar a pensar en l’espècie. I mentre que l’avantatge evolutiu de la promiscuïtat masculina està clar, les raons biològiques de la promiscuïtat femenina de les aus són encara un misteri». Com la migració, tot i que en les últimes dècades s’hagin fet grans avenços. «Saber com reconèixer el camí del nord d’Europa a l’Àfrica és un fenomen tan complex que el fa fascinant». I fins als corriols saben fer-ho.