Anar al contingut

Aniversari d'una oenagé referent a Espanya

«L'accés a l'educació té efectes molt ràpids sobre la persona»

Moncho Ferrer, director de programes de la Fundació Vicenç Ferrer, defensa la necessitat de dotar d'eines els més vulnerables

L'oenagé celebra aquest any el seu vintè aniversari

Carme Escales

«L'accés a l'educació té efectes molt ràpids sobre la persona»

ANGEL GARCIA

El 1969, Vicenç i Anna Ferrer arribaven a Anantapur (Índia) per tal d’ajudar a erradicar la pobresa més extrema. Ell hi va treballar fins al final dels seus dies (2009), i ella ho continua fent al capdavant de la fundació que van posar en marxa. Moncho Ferrer (Anantapur, 1971), fill de la parella, recull la línia del seu pare dirigint els programes d’un model de desenvolupament referent en cooperació que beneficia gairebé tres milions de persones a l’Índia. El somni de Vicenç Ferrer compta amb 140.000 col·laboradors. Espanya n’és líder en socis i padrins. A la seva gira espanyola, aquesta setmana Moncho va visitar Barcelona.  

L’any 2007, el seu pare li va passar el relleu. ¿Com ho va fer?

Em va dir: Moncho, ara et toca a tu. Va ser la primera vegada que vaig viatjar com a representant de la fundació sense ell. Tenia les meves pors. La primera xerrada va ser a Sevilla. Allà em vaig adonar del càrrec, el treball que rebia davant de la confiança tan forta de la gent. Sempre que vinc sento la gran responsabilitat de mantenir la fe i confiança de la gent.

«S’ha d’ensenyar a la societat una manera d’entendre la discriminació sense por de destruir la pròpia cultura»

¿Què les ha construït?

La transparència, no haver-hi res per amagar, les portes obertes sempre i la generositat de l’Índia.

Generosa, però ¿com respectar la seva cultura sense obviar la seva discriminació a la dona, les castes...?

A qualsevol part del món hi ha discriminació en més o menys grau i enlloc s’erradica de la nit al dia. Sí que a poc a poc i amb paciència. A l’Índia la discriminació del sistema de castes és part de la identitat de cada un. Això genera pobresa, per exemple al no tenir accés a l’educació, principal agent de canvi. S’ha d’ensenyar a entendre i esborrar la discriminació sense por de destruir la pròpia cultura.

¿Com?

Sense atacar directament la discriminació de gènere o violència derivada de la tradició de castes, religions i cultura. Sí a través de l’educació i el treball amb grups de dones. Fent fort en la no-discriminació cada individu i grup, ells mateixos entren a tractar-ho. El món no sap l’impacte que té l’educació. El seu efecte és molt ràpid en la persona. A Anantapur el més important ha sigut l’educació.

Ensenyar a pescar i no donar peixos, filosofia Vicenç Ferrer.

Facilitar eines perquè la gent trobi una feina és una de les grans comeses dels nostres projectes.

¿Quina és la gran lliçó que el seu pare li va deixar?

Amb ell vaig aprendre a ser humà, a ajudar d’altres a deixar de patir, com a missió. Ell em va ensenyar que naixem per ajudar, i en aquesta tasca –deia– hi trobaràs felicitat. Soc un privilegiat per sentir la missió d’ajudar. Quan vaig als pobles i la gent em saluda amb un somriure, és la meva energia per continuar treballant.

«El món no sap l’impacte que té l’educació. El seu efecte és molt ràpid en la persona»

¿Quins reptes afronta la fundació Vicenç Ferrer?

Amb motiu dels 50 anys de la fundació, repartim postals pels pobles preguntant sobre l’experiència amb nosaltres i què volien per al futur. Encara les llegim. Molts parlen de pors que els hem ajudat a superar, per exemple als intocables. Ara sabem que hem d’ajudar el món des de la persona. També mostren el seu temor per la sequera i ens demanen fer-hi alguna cosa.

En els seus viatges a Occident, constata el contrast de valors, ritmes, vides materials...

L’Índia no és un país, són molts països junts, amb problemes molt més grans que els de països d’Occident. Però el més important és com la gent maneja el problema. Els joves a l’Índia amb el poc que tenen senten felicitat. Aquí ho tenen tot però busquen la felicitat, i la felicitat és un somriure.

¿A qui passarà el relleu en el futur?

Aquesta és una altra responsabilitat, construir l’organització de manera eficaç i sòlida per continuar el projecte al marge de qui agafi el relleu. No sé si les meves dues filles... La més gran, de 17 anys, ja sent interès a participar els caps de setmana i vacances en l’escola inclusiva.

¿Pensa sovint en el seu pare?

Sempre. Ell em dona la força per a tot això.