Anar al contingut

UN OFICI ANCESTRAL

Les portes del paradís de Menorca

Cada vegada menys artesans es dediquen a construir les típiques barreres de l'illa

Tan sols queden sis tallers d'araders i en dues dècades més de la meitat estaran jubilats

Diego Sánchez

Per a molts amants de la pell torrada pel sol, amb sabor a sal, i de les cales remotes d’aigües transparents, les barreres menorquines són les portes abans d’arribar al seu particular paradís. Estan fetes d’ullastre, molt estès a Menorca. Es troben en el ressorgit Camí de Cavalls (camí de circumval·lació de l’illa utilitzat des del segle XIV per vigilar i defensar les costes), avui ruta per a senderistes. També com a tancament de finques agrícoles, i de les famoses parets seques, murs de pedra que separen els camps.

"Jo sempre dic que la paret seca amb les barreres és la imatge de Menorca", assegura Miquel Gomila Carreres, un dels últims araders que queden a l’illa. Ell és fill, net i besnet d’arader. “La paraula ve de l'arada, de quan els antics artesans les feien de fusta per llaurar i sembrar els camps. També fabricaven aixades, jous, carros i barreres, per mantenir vaques i porcs tancats”, explica des del seu taller des Mercadal.

Amb una barra de fusta, el pare del Miquel –Miquel Gomila Salom–, als 89 anys, jubilat i amb el títol de mestre artesà honorífic, encara va cada dia a donar un cop de mà. “En la meva època no teníem màquines, tot ho fèiem a mà, amb destrals, barrines i serres. No teníem taller, anava amb el meu pare al terreny del pagès i allà treballàvem una setmana sencera, passàvem molta pena”, recorda.

Talar en lluna vella

"S’ha de talar l’ullastre en lluna vella [minvant] d’agost, i deixar-la reposar almenys un estiu al sol", explica el Miquel fill. A les dues barres verticals que fan de marc se’ls diu batedors. Les que s’instal·len en horitzontal –vuit en total– varien de forma. Més juntes i rectes les inferiors, per evitar, originàriament, que algun animal pogués escapar-se, i més separades i “bombades” les superiors, per atorgar caràcter propi. “A la part de dalt de la barrera hi ha un tros de tramuntana, per la forma que li dona el vent a la branca”, resumeix.

Tenacitat i martellades

Totes les barres s’ajusten als forats a base de tenacitat i de martellades. El tirant és la peça amb rebladures, que se superposa en diagonal, en la part frontal. Les barreres esquitxen harmoniosament tota l’illa. N’hi ha d’individuals –comporten tot un dia de feina, com la que dona accés a la solitària i pedregosa cala dels Alocs, al nord. A més, aquesta porta una pestallera, un recuperat enginy de fusta que fa de forrellat automàtic. N’hi ha de dobles –o jocs, en l’argot de l’arader–, de gairebé quatre metres de llarg –i que estan unides per una peça metàl·lica anomenada 'armella'. La barrera doble de Favàritx custodia els 33 metres d’alçària que té el màgic far. 

“És com un símbol de protecció, és igual si estan obertes o tancades, sempre que hi hagi una barrera significa que el camp de Menorca està cuidat”, explica Magda Triay, pintora menorquina que ha retratat com ningú aquestes insígnies. La seva aquarel·la de la barrera de Son Vidal de Granada és la més aclamada pels turistes. "Les barreres són un bocinet de la Menorca rural, de l’autèntica", afirma.

Avui dia ja no és necessari reparar eines de fusta i els araders es dediquen gairebé exclusivament a fabricar barreres per encàrrec. El Consell Insular dona algunes subvencions per mantenir les del Camí de Cavalls i les parets seques. “Pràcticament visc del turisme, ara n’estic fent una per penjar com un quadro, una altra la vaig enviar a Alemanya com a capçal, tres se’n van anar a Suècia. Al Pirineu n’hi ha moltes, els clients ens envien fotos amb les barreres nevades, això és una cosa que mai veurem a Menorca”, diu rient Gomila fill. 

De feina no en falta, assegura el Miquel. El que escasseja és la vocació. "En la meva època hi havia vuit araders només a es Mercadal, avui en queden quatre a tota l’illa", explica amb tristesa el pare. L’últim Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME) recull que actualment tan sols queden sis tallers.

Segons dades oficials, en 15 o 20 anys la meitat dels araders com Miquel Gomila (59 anys) es jubilaran. “Tinc una filla que és doctora i un fill que està estudiant. Els agrada l’ofici, serien la cinquena generació, però no els veig treballant en això", assumeix el Miquel amb resignació. Tot i que no evita guardar-se un bri d’esperança. Pensa, ¿qui sap?, el món dona molt voltes. Tantes voltes com dona la tramuntana, que bufa del nord.

Temes: Balears