Anar al contingut

Viatge al bressol dels menes

"Creuaré l'Estret en caiac si fa falta"

Ayoub és un jove marroquí que vol viatjar a Espanya tant sí com no

Des de casa seva veu com salpen desenes de pasteres

"Creuaré l'Estret en caiac si fa falta"

FERRAN NADEU

“Abans-d’ahir va sortir d’aquí de Larraix una pastera amb 45 persones. Ara ja estan a Cadis”. Aquesta és la primera frase que deixa anar l’Ayoub abans de començar l’entrevista, amb els ulls com plats. “A veure si jo soc el següent”, xiuxiueja després. Des que té 8 anys vol pujar en una barcassa cap a Europa. 

L’Ayoub és un nom fictici d’un jove de 21 anys que viu en un dels barris més deprimits de Larraix. “Des de casa meva veig com surten totes les pasteres. ¿Com vols que no pensi a anar-me’n?” La primera vegada que va voler ficar-se en una llanxa tenia 8 anys. El seu pare no el va deixar. Als 16 anys ho va començar a intentar, però a l’hora de la veritat sempre es feia enrere, no ho veia clar. “Volia acabar d’estudiar”, diu.

N’hi ha prou amb una trucada

Sap perfectament com funciona el procediment. Els traficants són coneguts a tot el poble. Només n’hi ha prou de trucar-los i dir-los ‘jo també’. “Pagues la meitat; la resta, quan arribis”. El preu difereix bastant. Si pagues 2.000 euros significa que la policia es taparà els ulls. El beneplàcit d’altres autoritats s’aconsegueix pel doble. Però no tothom té aquest dineral.
Després, arriba la trucada: “Si la mar està tranquil·la i el vent bufa, cap a Espanya”. Durant el dia, les furgonetes dels traficants van recollint els xavals. “Et porten a la muntanya o en alguna casa, a esperar”. Fins que arriba la trucada de la policia marroquina: “Ja podeu sortir”.

El moment de salpar és complicat. “La gent del poble sap que sortirà una pastera, i sempre apareixen persones, normalment armades, que hi volen entrar gratis”. A un amic seu li van ferir el braç amb un matxet en aquell moment de tensió. D’altres van a trets. I, normalment, les barcasses s’omplen fins a vessar.

Una vegada, uns amics seus es van comprar una llanxa. Ell no ho va veure segur. Ells van arribar a Europa. Ell es va quedar. “He perdut moltes oportunitats però ara ja tinc un diploma”, diu amb un somriure. Si no troba una bona feina ara, està convençut que se n’anirà. El problema és que els traficants només busquen nens i de poble, on els pares paguen més. Ell està disposat a fer el que sigui. “Creuaré com sigui. En pastera, comprant un visat falsificat o en caiac, m’és igual”. 

La seva mare està divorciada i la seva família viu de lloguer. “No podrà treballar sempre, vull poder enviar-li diners perquè quan sigui més gran pugui deixar de treballar, pensa que si no paguem ens fan fora de la casa”, detalla. Amb 500 euros la seva família viu durant un any. Però hi ha més. “Tots els meus amics són a Europa, allà tenen drets”. Per exemple, el de la sanitat gratuïta. “Els donen roba as centres i la policia els tracta bé”, respon.
A la seva classe de primària eren 60 nois. Ara al barri només en queden vuit. Uns 40 estan a Europa, tenen una “vida bona, amb drets i feina”. Una desena van morir en alta mar. Des de la seva finestra, l’Ayoub els va veure sortir. Els cossos mai han sigut localitzats i no els han pogut enterrar mai. ¿No tens por de morir també? “Prefereixo morir al mar que quedar-me al Marroc sense res”. 
 

Temes: Menas Marroc