Anar al contingut

tracte inhumà

Botigues i centres d'estètica, pous d'explotació laboral

Immigrants sense papers són extorsionats després de pagar grans deutes a organitzacions mafioses

La Policia Nacional ha duplicat, en un any, les actuacions en establiments a Barcelona

Elisenda Colell

Botigues i centres d'estètica, pous d'explotació laboral

FERRAN NADEU

Majoritàriament són homes, adults, en edat de treballar i sans. No semblen víctimes, però ho són. Immigrants pakistanesos i xinesos són esclavitzats en comerços (com les botigues 24 hores i centres d’estètica) per màfies que s’aprofiten de la seva exclusió social. A la província de Barcelona, la Policia Nacional i la Inspecció de Treball han dut a terme recentment un centenar d’actuacions en establiments que pagaven amb diner negre a persones sense papers que treballen en situacions inhumanes. El col·lectiu pakistanès adverteix que hi ha empresaris –alguns d’ells espanyols– que els prometen falsos contractes a mida per aconseguir la documentació, de vegades de forma fraudulenta.

La Unitat Central de Xarxes d’Immigració Il·legal i Falsedats Documentals (UCRIF), que depèn de la Policia Nacional, ha multiplicat el nombre d’actuacions en aquests establiments en tan sols dos anys a Catalunya. A Barcelona ciutat van passar de 44 el 2017 a 98 el 2018. A la província, de 73 a 113. I a tot Catalunya, de 131 a 164. Totes aquestes actuacions, en col·laboració amb Inspecció de Treball. Ja sigui la de l’Estat o la de la Generalitat.

Fins a 10.000 euros

Aquestes dades les revela a EL PERIÓDICO Emilio de la Calle Sánchez, comissari en cap de l’UCRIF a Catalunya. “Als països d’origen hi ha facilitadors que els preparen els expedients, els capten i aconsegueixen que travessin la frontera com turistes”, explica el comissari. Aquestes persones poden estar pagant uns 10.000 euros per arribar a Barcelona amb recorreguts que de vegades semblen inversemblants.

Per exemple, un grup de pakistanesos van creuar la frontera europea a Finlàndia, amb concordança amb l’ambaixada finesa al Pakistan. Van volar cap a Estònia per a, presumptament, participar en un torneig de karate, i finalment van acabar a l’aeroport del Prat (Barcelona). Molt pocs devien saber res d’arts marcials. És el que va revelar la Policia Nacional en l’operació Samina, en cooperació amb l’Europol. Aquest és només un cas.

Però el problema és que un cop les persones aterren a Barcelona han de pagar un deute: les dones són explotades sexualment i prostituïdes; els homes són destinats als treballs forçats. És una situació invisibilitzada. La població pakistanesa o bengalí sol regentar petits supermercats de 24 hores o establiments relacionats amb la restauració. La població xinesa i del sud-est asiàtic, centres d’estètica, de vegades especialitzats en manicura. I de fet, el col·lectiu del Pakistan és un dels més nombrosos Catalunya, on resideix pràcticament la meitat de la població d’aquesta nacionalitat de tot Espanya.

“Pisos plens de gom a gom”

“Els donen allotjament en pisos plens, sense contracte i amb jornades que poden superar les 20 hores diàries.... En definitiva, s’aprofiten de la seva vulnerabilitat”, explica el comissari de la Calle. De vegades el treball policial comença amb sospites en una inspecció de treball, tant de la Generalitat com de l’Estat. D’altres, és la policia qui rep el primer buf d’informació i la Seguretat Social o els inspectors laborals confirmen el frau.

Però el problema pot ser encara pitjor. El col·lectiu pakistanès alerta d’extorsions que hi ha per les traves generades per la llei d’estrangeria. “Hi ha empresaris que fan contractes a mida per regularitzar papers”, explica el president de l’Associació de Treballadors Pakistanesos de Barcelona, Javed Ilyas. I és que, segons la llei, per aconseguir la residència legal i el permís de treball cal aconseguir un contracte d’un any a temps parcial, una mica impossible fins i tot per als espanyols. A canvi, les “empreses” demanen extraordinàries quantitats de diners als immigrants. Aproximadament, entre 10.000 i 12.000 euros per fer aquest contracte d’un any. Al marge de tot això també hi ha el viatge per arribar a Barcelona. “Solen ser persones de classe mitjana al Pakistan que volen prosperar, portar diners o reagrupar després a la seva família”, assenyala el president.

Algunes d’aquestes persones treballen explotades. D’altres no es dediquen al seu ofici. I moltes paguen els deutes venent llaunes al carrer, o amb treballs en negre i sense cap seguretat. “La majoria dels que s’aprofiten d’aquesta situació són persones del col·lectiu pakistanès, tot i que també hi ha espanyols que ho fan”, assenyala Ilyas. En realitat, és molt difícil fer veure a les víctimes que no han d’acceptar aquest xantatge, ja que l’única alternativa real és esperar tres anys i aconseguir els papers per la via d’arrelament.

El contracte fals

L’altra cara de la moneda és l’estafa. “Ploren a qui, després de pagar una dinerada, l’Oficina d’Estrangeria no els admet el contracte perquè és fals”, relata el pakistanès. I no hi ha res ni ningú a qui poder reclamar.

Aquesta situació la confirma també Hasnat Hashmi, un advocat que atén majoritàriament població pakistanesa al Raval. Confirma que hi ha persones que paguen entre 10.000 i 20.000 euros per arribar fins a Catalunya, fan treballs forçats i abonen falsos contractes de treball. També assegura que hi ha empreses espanyoles que estan implicades en aquestes estafes, tot i que no és habitual. I posa d’exemple la macro causa 5257/2017, que coordina el jutjat d’instrucció 4 de l’Hospitalet, on estan implicades persones de nacionalitat espanyola i que es remunta a casos del 2012.

 “El problema és que els nostres clients no entenen que són víctimes, no tenen aquesta percepció”, explica. I això és clau en el moment en què la policia intervé i els casos es judicialitzen. “Tenen por de declarar”, relata. I és que, per a molts, viure amuntegats o fer jornades laborals tan llargues no és gens estrany, sinó que es tracta simplement del preu de viure a Occident, cosa que estan disposats a pagar. Aquesta situació d’extrema vulnerabilitat preocupa la Generalitat. Oriol Amorós, secretari de migracions, ho troba “lamentable”. “En aquest país hi ha persones que estan pagant per treballar”, explica. I culpa directament les excessives traves de la llei d’estrangeria.

Un cop es rescaten les víctimes (especialment les dels casos d’explotació més flagrant), es traslladen a alguna entitat social que els ofereix una llar i les ajuda psicològicament. No obstant, “no hi ha places per als homes”, ja que és “bastant difícil trobar-les”, constata el comissari de la Calle. A diferència de les entitats que atenen víctimes de tràfic per explotació sexual, per als homes no hi ha tants recursos. A més, com que hi ha molts menys casos d’homes que de dones, tampoc hi ha pisos oberts disponibles. “De vegades els traslladem a altres comunitats”, explica el policia. Una fórmula amb què, almenys, aconsegueixen desvincular-los totalment de la xarxa que els ha explotat.


Nadim Sadiqui: “Els nostres paisans s’aprofiten de nosaltres”

Nadim Sidiqui, un treballador pakistanès que ha sigut extorsionat per aconseguir un contracte de treball. / ALBERT BERTRan

Es diu Nadim Sidiqi i va fugir del Pakistan fa 10 anys per buscar oportunitats i una vida més pròspera a Europa. Ha pagat més de 7.000 euros per dos falsos contractes de treball que el van deixar al carrer i sense res.

“Vaig marxar del Pakistan per buscar una vida millor”, explica aquest home, que frega els 50 anys. Llavors no tenia gaire diners, així que, segons el seu relat, no va contactar amb cap màfia que el portés a Barcelona. Va aconseguir un visat de turista, es va pagar el vol cap a Espanya i va arribar aquí com un turista, sense ser-ho. “És veritat que si pagues més diners ho tens més fàcil, però jo no m’ho podia permetre”.

A l’arribar a Espanya tenia alguns estalvis, però li van robar la cartera i es va quedar sense res. “Havia estudiat grafisme al Pakistan, estava acostumat a treballar en oficines, no estava preparat per ser peó en obres”, relata. No tenia papers i ningú li donava feina, així que va optar per un mètode que, almenys al seu barri, era un secret a crits. “Tothom sap que pots comprar un contracte, no conec ningú que no ho hagi fet”.

Va contactar amb un grup de comerciants pakistanesos que tenien una empresa de construcció. Va negociar amb ells un contracte d’un any a jornada completa per obtenir un permís de residència legal. Va aconseguir regatejar el preu fins als 6.000 euros. No treballaria allí però el paper li servia per arreglar la documentació. No obstant, a l’arribar a l’Oficina d’Estrangeria li van dir que el contracte era fals. “Ningú mai em va tornar els diners”, recorda. 

En tenia tanta necessitat que, al cap de pocs mesos, ho va tornar a intentar. Aquesta vegada era una fruiteria a l’Hospitalet de Llobregat. El preu de sortida eren 10.000 euros, però va aconseguir rebaixar-lo a 8.000. “No tenia més diners”, recorda. El resultat va ser el mateix que la primera vegada. Contracte fals. Va intentar denunciar l’estafa a la policia. “No va servir de res. Em van dir que jo era col·laborador necessari i es van rentar les mans”, critica. 

¿Com va poder pagar tot aquest dineral? “Treballant del meu ofici les hores que fessin falta”. 20 al dia, en concret. Gairebé sense dormir. S’encarregava de fer cartells, targetes, rètols de comerç... Tot en negre i a l’hora que fes falta. “És el preu que paguem per viure a Europa”, justifica. Tot i que sap que hi ha gent que està molt pitjor que ell. “Els nostres compatriotes s’aprofiten de nosaltres, ens exploten, però no tenim alternativa. La llei no ens ajuda en res”, sentencia. 

Nadim explica que hi ha una altra manera de regular els papers: casar-se amb una dona espanyola. “No estava al meu abast, és molt més car”. El preu mínim per a un matrimoni de conveniència són 12.000 euros, tot i que en realitat “elles poden posar el que vulguin”. És la fórmula més ràpida per aconseguir el permís de residència a Espanya. Però no totes les butxaques s’ho poden permetre. 

Aquest pakistanès ja ha regularitzat la seva situació i pot treballar legalment aquí. “Un privilegi, després de tant sofriment”, diu amb un somriure. Ho va aconseguir després que una treballadora social de l’Ajuntament de Barcelona fes un informe favorable de la seva situació. Al cap de pocs anys, l’Estat el va acabar validant. “El problema és que hi ha moltíssima gent patint i no sembla que hi hagi solució”, lamenta.