Anar al contingut

Dia mundial dels desapareguts

Els Mossos apressen a denunciar immediatament les desaparicions

Els experts volen acabar amb la falsa creença d'esperar almenys un dia per avisar la policia

Cada 24 hores es perd la pista de 12 persones a Catalunya, la majoria, joves i avis

Óscar Hernández

Els Mossos apressen a denunciar immediatament les desaparicions

La desaparició d’un persona estimada és un dels tràngols més angoixants. La mala notícia és que cada mes es denuncien a Catalunya 371 desaparicions, o el que és el mateix, una dotzena al dia (exactament 4.447 en tot l’any 2018). La bona, que el 99% es resolen i que el 94% ho fan en menys d’un mes. Aquestes són les dades que han facilitat els Mossos d’Esquadra amb motiu de la celebració, aquest dissabte 9 de març, del Dia Mundial de les Persones Desaparegudes. La policia avisa que és fonamental que les desaparicions es denunciïn com més aviat millor i amb la màxima informació.

“No és cert que s’hagi d’esperar 24 hores abans de presentar una denúncia, com creu la gent o com es veu en algunes pel·lícules. S’ha de denunciar la desaparició com més aviat millor, perquè aquelles primeres hores poden ser determinants”, explica l’inspector Albert Oliva, portaveu del cos policial. També insisteix en la necessitat de tornar a avisar la policia quan la persona és localitzada per poder eliminar el seu cas de la base de dades.

Atenció a les famílies

Els Mossos d’Esquadra, que avui participen en una jornada en el centre cívic barceloní Pati Llimona per abordar el fenomen de les desaparicions i que aquesta tarda assistiran a un homenatge a Cornellà, on el 1997 va desaparèixer la jove Cristina Bergua, és l’únic cos policial del país que disposa, des del 2010,  d’un grup policial especialitzat a trobar aquelles persones que es trobin en parador desconegut. I també l’únic que té, des de fa cinc anys, l’Oficina d’Atenció a les Famílies de Persones Desaparegudes, on els que més pateixen les desaparicions reben assessorament, informació i recolzament psicològic durant aquells dies de desconcert.

Tot i que la majoria de desaparicions es resolen ràpidament, n’hi ha algunes, la minoria, que no arriben a aclarir-se o que tenen un final tràgic. Des que el 2010 es va crear el grup especialitzat en desaparicions, els seus agents han investigat 30 casos, dels quals 19 van acabar tancats com a homicidis amb ocultació del cadàver (14 d’aquests amb el descobriment i la detenció dels autors). Uns altres tres casos van consistir en detencions il·legals relacionades amb matrimonis forçosos de residents pakistanesos.

Pocs finals tràgics

La incidència dels casos amb final tràgic és mínima si es té en compte que des del 2010 s’han produït 40.000 desaparicions a Catalunya. Un cop d’ull a l’estadística de les 4.447 desaparicions denunciades el 2018 ajuda a entendre algunes de les característiques d’aquest fenomen. El 34% eren menors d’entre 13 i 17 anys (sis de cada deu són dones) i el 6% majors de 65 (set de cada deu, homes). Gairebé el 60% dels desapareguts viuen en família. I la meitat d’ells pateixen algun tipus de trastorn mental. La meitat també del total ja havien protagonitzat alguna desaparició anterior.

Respecte a les troballes, la immensa majoria van tornar a casa seva de manera voluntària (el 72% durant els quatre primers dies i el 86% durant la primera setmana). Per edats, el 58% dels joves d’entre 11 i 20 anys van tornar a casa voluntàriament. En la resta d’edats, aquesta tornada voluntària no arriba al 40% dels casos.

Els que no volen tornar

Una petita part dels desapareguts localitzats demanen a la policia que no diguin a les seves famílies on són perquè no volen tornar. “Si són persones adultes tenen dret a no tornar i nosaltres no podem dir a les famílies on es troben, tot i que sí que estan bé i que no volen tornar”, explica Oliva.

Aquest inspector, que insisteix en la necessitat que les desaparicions es denunciïn com més aviat millor, demana també als afectats que quan acudeixin a la comissaria aportin mentre més informació millor. “Perquè aquesta informació ens permet veure el que hi pot haver darrere de cada cas”, indica. Són útils, per exemple, els testimonis dels amics, si hi ha hagut algun problema que justifiqui una fugida voluntària, el número de telèfon mòbil, fotografies... L’ús immediat del Twitter dels Mossos amb la foto del desaparegut ajuda les localitzacions, tot i que la policia no té dades de la seva efectivitat.

Respecte als mòbils i a les targetes bancàries, que permeten localitzar de seguida el seu titular en el temps i l’espai, els investigadors compten amb el fre de la burocràcia judicial i d’un sistema garantista de la intimitat de cada persona. “Sense l’autorització d’un jutge no podem demanar a la companyia telefònica ni al banc la informació d’aquell telèfon o d’aquella targeta, i perquè doni el seu vistiplau la petició ha d’estar ben argumentada”, explica l’inspector. De tota manera, quan una persona desapareix els familiars solen trucar-la al mòbil i descobreixen que “el telèfon està apagat o fora de cobertura”. Encara així, les companyies poden ubicar quin repetidor va captar l’últim senyal d’aquest telèfon i quan.