El risc d'infantar a casa

Un reportatge a 'Vanity Fair' ha disparat tots els rumors. ¿Està Meghan Markle estudiant la idea de donar a llum a casa? La premsa britànica, a més, assegura que la duquessa de Sussex i dona del príncep Enric ha contractat una doula –una dona sense formació sanitària oficial– perquè l’acompanyi emocionalment en l’últim tram de l’embaràs. A Anglaterra, parir a casa és dins de la cobertura del sistema nacional de salut i, tot i així, és una opció escollida per menys del 10% de les embarassades. El mateix passa a Holanda, on els parts domiciliaris suposen el 13% (al seu dia van arribar a ser el 30%). A Suècia, país on la sanitat pública cobreix la major part de l’atenció, els parts a casa no passen del 0,07%. A Dinamarca i Islàndia són el 2%.

¿I a Espanya? ¿Es pot parir a casa? Sí (de manera privada i fora del sistema públic). ¿S’ha de fer? Pediatres i matrones no ho recomanen. "És jugar-se-la", afirmen. El risc davant qualsevol imprevist és alt. El desembre passat a Vigo un nadó va morir després que els seus pares decidissin afrontar el part al seu domicili i sense l’assistència de cap professional sanitari. L’esdeveniment va tornar a obrir el debat sobre aquesta pràctica.

Opció minoritària

Infantar a casa és avui una opció minoritària a Espanya, segons reconeix El Part és Nostre, associació que va néixer el 2003 per lluitar per un tracte més humà cap a les embarassades i uns parts més respectats, menys medicalitzats i més íntims. Aquesta entitat considera que venir al món a casa és "una opció segura" i pensar el contrari respon a "mites i prejudicis sustentats en falta d’informació". Segons la Guia d’Assistència del Part a Casa, el 2016 unes 373 dones a Catalunya van decidir donar a llum a les seves llars, una demanda social "que ha anat creixent en els últims cinc anys". El Part és Nostre estableix una sèrie de criteris perquè els infantaments a casa siguin "segurs i possibles". Entre aquests, tenir un embaràs de baix risc, que es tracti d’un sol nadó (no bessons), que tingui posició cefàlica (que no vingui de natges, que és el que va passar amb el nadó mort a Vigo) i que el domicili sigui a una distància inferior o igual a mitja hora d’un hospital.

La guia destaca que en els naixements domiciliaris –assistits per matrones autònomes– hi ha "menys probabilitats de tenir hemorràgies, esquinços o intervencions mèdiques [oxitocina i epidural]". La doula, en cas d’haver-n’hi, "no assisteix l’expulsiu, sinó que acompanya la dona i l’ajuda a comprendre tot el procés". Al no estar cobert per la Seguretat Social, tota la despesa va a càrrec de l’embarassada. El seu cost és elevat. Algunes fonts remarquen que pot oscil·lar entre 2.000 i 4.000 euros.

La resposta del personal sanitari

Mentrestant, els professionals de la medicina i l’evidència científica ho tenen clar: parir a casa no és igual de segur que fer-ho a un centre sanitari. "En una sala de parts no passa mai res (greu). Però quan passa cal córrer. I molt. No és el mateix ser en una habitació de casa que en un hospital, amb ginecòlegs, anestesistes, matrones, infermers...", destaca la matrona Emilia Redondo, acabada de jubilar després d’una carrera professional de més de 40 anys en el servei públic de salut de Múrcia. "En cas de problemes, els minuts són vitals. Recordo un part que anava molt bé. Va néixer el nadó. I tot perfecte. Després, en lloc de sortir la placenta va sortir l’úter. Això si et passa a casa et mors", explica la matrona.

El pediatre i divulgador Alberto García Salido també explica que ha sigut testimoni de casos en què, després d’un part domiciliari, havien sorgit greus complicacions que finalment van haver de ser derivades a l’hospital. "Quan veus una mare en aquesta situació t’adones de dues coses: la solitud i la culpa. Saben que acaben de cometre l’error de la seva vida", reflexiona.

Despreniment de placenta, hemorràgies, col·lapse i distròfia d’espatlles del nadó són situacions "poc freqüents, però que es poden donar", recalca José Ramón Fernández, pediatre en la unitat de neonatologia de l’Hospital General Universitari Santa Lucía (Cartagena). En aquests casos, "no és el mateix ser a casa". "El risc és baix, però és jugar-se-la", conclou.

Mortalitat neonatal

García Salido i Fernández comparen el moviment a favor dels naixements a casa amb el moviment antivacunes. "La gent ha deixat de morir per determinades malalties, que ara semblen invisibles. Per això hi ha qui pensa que les vacunes són innecessàries. ¿És que ja ningú recorda que moltes de les nostres àvies van veure morir els seus fills nounats?", destaquen. A Espanya, la taxa oficial de mortalitat neonatal (fins als 27 dies del nadó) és actualment baixíssima:1,9 per cada 1.000 nascuts vius (a la dècada dels 90 era de 3,5 per cada 1.000 nascuts vius).

La defensa del part a la llar està lligat –en moltes ocasions– al corrent de pensament pseudocientífic que beneeix les virtuts de tornar a un presumpte paradís natural on el cos humà és molt savi. "És un món molt místic on la mare és un pilar fonamental que s’encarrega de tot. Sembla que hi ha una competició per ser una supermare, la que més temps doni el pit al seu nadó i més temps el porti (portar-lo enganxat al cos en una motxilla). Quan, en realitat, cada mare i cada pare ho fa el millor que pot", destaca Fernández.

Connexió amb les pseudoteràpies

Moltes capdavanteres del part a casa defensen també les anomenades teràpies alternatives o complementàries, com l’osteopatia, l’homeopatia, la quiropràxia  i, des del punt de vista psicològic, la bioneuroemoció o la teràpia Gestalt. Totes aquestes estan considerades com pseudociència per part de la medicina i la psicologia científica.

Notícies relacionades

«Moltes doules actuen com una secta amb les embarassades»

Shôko Barcelona, reconegut internacionalment com a local sostenible

Fernández i García Salido asseguren que, malgrat ser una opció minoritària, el missatge de les (presumptes) avantatges de parir a casa va calant entre futures mames. Entre altres motius, perquè l’atenció hospitalària a les embarassades continua sense ser tot l’excel·lent que hauria de ser. Cap dels dos facultatius està d’acord amb el terme violència obstrètica ("això implica que hi ha violència estructural pel fet d’estar embarassada"), però sí que assumeixen que hi ha coses per millorar. "Jo, fa temps, vaig viure parts en què me’n vaig haver d’anar perquè em feia vergonya aliena com estaven tractant a la mare. Però en l’actualitat, tota la comunitat mèdica està treballant perquè donar a llum sigui un acte respectuós, íntim i relaxat", conclou Fernández.

Informar, no esbroncar

"Donar a llum a un hospital és molt millor que fer-ho a casa. Però no soc partidari d’esbroncar ningú. Si algú decideix fer-ho, que ho faci en les millors condicions i que prèviament tingui tota la informació necessària perquè no tot s’hi val", afegeix el pediatre i neonatòleg José María Lloreda, autor de ‘Manual para padres primerizos’. "Se suposa que som una generació amb molta informació. Però anem a pitjor. Jo em trobo amb molts pares i mares que no volen que als seus nounats els donem vitamina K [necessària per prevenir hemorràgies] perquè diuen que produeix càncer. I altres que també rebutgen la crema que posem als nadons als ulls per prevenir infeccions. També hi ha mares que agafen el mòbil i es fan un ‘selfie’ amb el seu nadó al minut de néixer... ¿Què faig jo en aquestes situacions? No esbroncar. Informar i explicar".