Aclarit el misteri de l'Oumuamua

La seva estranya i peculiar forma allargada, els seus canvis de velocitat i el seu gir caòtic han acabat per generar una gran expectació i una gran incertesa al voltant d’aquest asteroide, l’Oumuamua. Alguns científics han especulat fins i tot amb la possibilitat que es tractés d’una nau alienígena. Ara una síntesi de les dades recollides d’aquest objecte ha determinat que es tracta del romanent d’un cometa interestel·lar esqueixat abans del seu periheli o pas més proper del Sol.

L’estudi prové de Zdenek Sekanina, del Laboratori de Propulsió a Raig de la NASA, especialitzat durant gairebé 40 anys en l’estudi de meteors, cometes i pols interestel·lar.

Sekanina aborda la possibilitat que les observacions que van començar l’octubre del 2017 per part del Telescopi Pan-STARRS 1 fossin en realitat un fragment de l’objecte original que va ingressar al nostre sistema a principis del 2017.

Per començar, Sekanina es refereix a una investigació prèvia realitzada per un altre famós astrònom, John E. Bortle, que indica com els cometes febles en òrbites gairebé parabòliques que els acosten a més d’1 UA del Sol probablement es desintegraran sobtadament poc abans que arribin al periheli. Investigacions posteriors, segons Sekanina, també indiquen que, en alguns casos, un fragment considerable podria quedar enrere.

Tal com afirma en el seu estudi, aquest fragment semblaria "un agregat desvolatilitzat de grans de pols solts que poden tenir una forma exòtica, propietats de rotació peculiars i una porositat extremadament alta, tots adquirits en el curs de l’esdeveniment de desintegració". Si això sona familiar és perquè la descripció encaixa perfectament amb l’Oumuamua.

Un objecte allargat

Per exemple, una de les primeres coses que els astrònoms van determinar sobre l’Oumuamua (a part del fet que no era probable que fos un cometa) era que tenia una forma bastant estranya. Basat en les lectures adquirides del Very Large Telescope (VLT), un equip d’investigadors va determinar que l’Oumuamua era un objecte allargat, probablement format de material rocós, segons informa ‘Universe Today’.

Això va ser seguit per un estudi realitzat el 2018 per Wesley C. Fraser (i d’altres), que va trobar que, a diferència dels petits asteroides i planetesimals del Sistema Solar (que tenen girs periòdics), el gir de l’Oumuamua era caòtic. En aquell moment, l’equip va concloure que això era una indicació de col·lisions passades. Però, segons l’avaluació de Sekanina, això podria ser el resultat de la desintegració de l’objecte original.

Sekanina després va fer comparacions amb C/2017 S3 i C/2010 X1 (Elenin), dos cometes que van experimentar desintegració quan van arribar al periheli. En els dos casos, la desintegració d’aquests cometes va implicar un esdeveniment explosiu i l’alliberament d’una "monstruosa pols esponjosa agregada". A partir d’això, Sekanina va deduir que l’Oumuamua no experimentaria desgasificació i estaria subjecte als efectes de la pressió de la radiació solar.

Desgasificació

Una vegada més, això és completament consistent amb les observacions fetes de l’Oumuamua. Tal com va assenyalar Avi Loeb, de la Universitat de Harvard i el Centre Harvard-Smithsonian per a Astrofísica (CfA), en un dels diversos treballs d’investigació sobre el tema, l’acceleració de l’Oumuamua al sortir del Sistema Solar no es va poder atribuir a la desgasificació (com anteriorment es va suggerir).

Notícies relacionades

Científics especulen que l'asteroide Oumuamua sigui una nau alienígena

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

En poques paraules, si la composició de l’Oumuamua inclogués materials volàtils (és a dir, aigua, diòxid de carboni, metà, amoníac, etcètera) com un cometa, hauria experimentat desgasificació quan s’acostava al nostre Sol, fet que hauria sigut visible quan es va detectar després del periheli. No obstant, aquest no va ser el cas, la qual cosa va plantejar la qüestió de com la pressió de radiació podria ser responsable de la seva acceleració.

En aquell moment, Loeb va suggerir que una possible explicació per a això podria ser que l’Oumuamua fos un objecte artificial, similar al concepte de 'Lightsail' actualment desenvolupat per Breakthrough Starshot. Però, com argumenta Sekanina, aquest comportament podria ser el resultat que l’Oumuamua fos d’una classe d’objecte prèviament no estudiat que està subjecte a la pressió de radiació.