Anar al contingut

problema social

Cada dia moren sis catalans esperant la residència

El Govern admet que del 2013 al 2017 van morir 11.194 dependents en llista d'espera

Els professionals ho atribueixen a les retallades i demanen "urgentment" augmentar les prestacions

El Periódico

Cada dia moren sis catalans esperant la residència

Des del gener del 2013 fins al desembre del 2017 van morir 11.194 catalans que estaven esperant per ingressar en una residència per a la tercera edat. El 74% dels difunts ja havien sigut valorats pels serveis socials i tenien el dret reconegut, però no van poder ingressar per falta de places públiques. Són dades que la Conselleria d’Afers Socials va revelar el 18 de gener després d’una interpel·lació parlamentària. Tant la patronal de les residències com els treballadors socials culpen les retallades del 2012 que van aplicar els governs de Rajoy i d’Artur Mas, i demanen “mesures urgents”. Segons les previsions demogràfiques, en 30 anys es duplicaran el nombre de persones grans dependents a Catalunya.

La llei de la dependència estableix que l’espera per ingressar en una residència no pot superar els sis mesos. Però la realitat s’ha menjat amb patates aquest marc teòric. Any rere any, centenars de catalans, la majoria avis de més de 80 anys, moren sense poder entrar al centre assistencial que han demanat. L’any que hi va haver menys defuncions va ser el 2013, amb 1.598 de morts. El pitjor, el 2015, amb 2.943 persones que van perdre la vida en aquesta llista d’espera. “Estem parlant dels últims anys de les vides d’aquestes persones, ¿què ens costa tractar-los amb dignitat?”, lamenta Cinta Pascual, directora de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACCRA).

En els últims dos anys les defuncions dels beneficiaris han anat a menys. No obstant, segons demostren les dades oficials, s’ha multiplicat per cinc el nombre de persones que moren fins i tot abans de ser valorades pel treballador social. Si el 2013 van morir 168 sol·licitants, el 2017 ja n’eren 849.

Però el panorama en l’actualitat no és gaire esperançador. En aquests moments, hi ha 18.438 persones catalogades amb el “màxim grau de dependència”, és a dir, que tenen el dret reconegut per entrar en una residència, però estan en llista d’espera. Tres de cada quatre demanen plaça en un centre de la demarcació de Barcelona. A més, hi ha 52.865 sol·licitants pendents de valorar en els serveis socials. El 40% espera la primera valoració, que recau en un equip especialitzat de la Generalitat, i l’altre 60% espera el referent dels serveis socials municipals, que hi haurà de pactar quin tipus d’ajuda volen i on volen demanar plaça. D’aquestes sol·licituds, només una de cada cinc són dins del termini legal.

“El sistema ha de fer un ‘reset’”, asseguren els responsables de la Comissió de Dependència del Col·legi de Treball Social de Catalunya. En part, expliquen, perquè davant dels ajuts de la llei de dependència hi ha els tres nivells de l’Administració en joc, però no es coordinen. Encara que assenyalen com a causa principal del drama la falta de recursos per les “brutals retallades” que es van aplicar el 2012. “Falten mans en els serveis socials, places a les residències i ajuts econòmics als dependents”. En molts casos, els treballadors veuen que quan les persones ingressen als centres necessiten un altre recurs perquè empitjoren.

En la mateixa línia opina la principal patronal del sector, l’ACCRA, que agrupa la majoria de residències de Catalunya. “El 2012 una persona que era en llista d’espera podia cobrar 1.000 euros i mentrestant pagar-se una plaça en la privada. Ara només cobren 400 euros. Amb això és impossible finançar res”, assegura la seva directora, Cinta Pascual. Pascual gestiona una residència de titularitat de la Generalitat que compta amb 94 places. Té 800 persones grans en llista d’espera. En alguns casos, les persones poden estar 5 anys esperant.

De fet, la situació és especialment alarmant a Barcelona i els voltants. “És on falten més places assistencials”, assegura Pascual. En els casos de més emergència i de vulnerabilitat extra, per exemple avis desnonats o els que tenen problemes de salut greus i cap familiar que se’n faci càrrec, els mateixos ajuntaments han de recórrer a portar-los a zones més llunyanes, de vegades desplaçant-los de província. Però normalment els familiars han d’acabar renunciant a tenir el seu pare o mare a prop de casa, i els envien a aquelles residències on la demanda és més baixa. “Els estem obligant a passar la resta de la seva vida lluny d’on han viscut, desarrelats. És vergonyós”, afegeix Pascual.

Encara que ells no poden posar més recursos, ni obrir residències, els professionals de serveis socials que valoren els casos són els que reben l’angoixa de les famílies. “És molt dolorós trucar per dir que ja hi ha plaça i que et responguin que el familiar ha mort”, comenten els professionals de la comissió de dependència del Col·legi de Treball Social.

En aquesta mateixa resposta parlamentària, el conseller d’Afers Socials, Chakir el Homrani, assegura que han augmentat un 22% la plantilla de les persones que s’encarreguen de valorar els casos. Assenyala, a més, que han impulsat mesures per resoldre la llista d’espera a les zones més afectades: els dos Vallès, el Maresme, l’Alt Penedès i l’Anoia. També puntualitzen que els últims tres mesos del 2018 han augmentat la plantilla a les zones on hi ha més espera en les valoracions i que també treballen en un “pla de xoc” per contractar personal a Barcelona ciutat.

“No trobo plaça ni pagant un dineral”

Fa 5 anys que la mare de la Loli viu amb ella a casa. El mateix temps que espera per entrar en una residència del seu barri. Va ser al gener del 2014 quan van decidir que el millor era que ingressés en aquest centre assistencial. Al mig any va venir una treballadora social i va decidir que la mare de la Loli tenia una dependència greu, de grau 2. “En aquell temps encara podia caminar, i vaig pensar que vingués a casa perquè mentre no entrés en la residència podria viure millor”. Després la Loli es va quedar a l’atur, i la demència de la seva mare va empitjorar. Va deixar de treballar, de sortir a sopar, de fer vacances, i es va dedicar a cuidar la seva mare en cos i ànima. “No té ningú més, ella m’ho ha donat tot”, explica. Fa un parell de mesos, quan la Loli no era a casa, la seva mare va caure i es va trencar una vèrtebra. En qüestió de mesos haurà de tornar a casa, però la Loli s’hi veu incapaç. “Necessita ser en un lloc que tingui grua per moure-la, que li puguin fer totes les cures.” Com que la residència pública no arriba, ha consultat fins a 14 residències privades. El preu està entre els 2.000 i els 2.500 euros al mes. La Loli està disposada a demanar un préstec al banc “perquè diners per pagar això” no els té. El problema és que el mercat tampoc la pot ajudar: “Estan totes plenes, no hi ha places”. Davant del seu estupor, ara ha començat a consultar tot el Baix Llobregat. Potser ingressa la seva mare a Castelldefels. “El que em fa més mal és no poder anar a veure-la cada dia, aquí al barri seria diferent".

La mare d’A. P. no pot ni expressar la seva indignació. Va morir dos anys i mig després de demanar una ajuda de la dependència. Ella tenia Alzheimer, demència i problemes renals. “L’assistenta social va tardar dos anys a venir a casa”, i li van acabar diagnosticant una dependència de grau 2. Li van concedir el dret a cobrar un ajut econòmic de 400 euros, i una hora al dia d’una treballadora familiar. Tres mesos després, l’ajuda va ser aprovada i la treballadora va començar a venir. La mare d’A. P. va morir dos dies després. “Com que no va arribar a final de mes, mai hem vist aquests diners”. Però mentrestant, ella i les seves dues germanes es van quedar sense estalvis. “Durant tot el temps que vam estar esperant vam contractar una noia que venia al matí. A la tarda les germanes fèiem torns. Jo em vaig haver de reduir la jornada, i vaig passar a cobrar molt menys”. Pel camí, van fondre els pocs estalvis familiars. Un exemple: la despesa farmacèutica pujava als 40 euros setmanals. “Sempre em quedarà saber que la vam tractar bé”. Però la fatiga, el dolor i els estalvis no els torna ningú.