Quan el divorci dels pares és l'infern per als fills

Hi ha dues maneres de divorciar-se: civilizament i incivilitzadament. En el segon cas sempre hi ha víctimes, els fills, que pateixen els danys col·laterals d’una guerra que no els pertany. A Espanya, segons les dades de l’INE, gairebé 97.000 parelles casades decideixen a l’any deixar de ser-ho (un número que va augmentar el 2016 en un 0,3%). Un de cada quatre divorcis no arriba a acord amistós i un de cada deu és altament conflictiu. En la majoria dels casos, el problema és el mateix: els diners i la consegüent baralla pel seu repartiment. Aquestes cruentes guerres parentals afecten, segons xifres estimatives dels experts consultats, milers de menors cada any. 

Lucía del Prado, que fa vuit anys va aixecar la Fundació Filia de Recolzament al Menor, demana els divorciats que mai utilitzin els seus fills en la batalla. “A Espanya falta una cultura de divorci responsable”,sentència. “Hem d’educar els nens en la ruptura perquè aprenguin a no passar de l’amor a l’odi, perquè sàpiguen acomiadar-se sense fer-li mal a l’altre. Els nens d’avui són els pares del demà. Eduquem-los perquè no es facin mal a si mateixos i perquè protegeixin els seus fills, perquè no malmetin i perquè no generin interrogants perillosos”, afegeixJavier Urra, primer defensor del Menor de la Comunitat de Madrid.

Les conseqüències de què un menor visqui una guerra parental cruenta són molt serioses. “Amb el pas del temps poden convertir-se en adults problemàtics, tòxics, insegurs, gelosos i narcisistes”, adverteix Del Prado, que acaba de publicar el llibre ‘Yo no puedo ser dos. Los padres se divorcian, los hijos no’que inclou testimonis de fills que van passar un infern.

Maltractament psicològic

“La manipulació de pares a fills [en cas de divorci d’alta conflictivitat] s’hauria de considerarmaltractament psicològici estar inclòs en el Codi Penal”, destaca Del Prado després de posar èmfasi que les criatures afectades estan envaïdes per sentiments negatius: por, tristesa, impotència, dolor, angoixa, frustració, solitud, estrès i culpabilitat. “Es converteixen en arma llancívola, element de discòrdia, objectes i no subjectes”, destaca. Nois que passen anys sense veure un dels seus progenitors. Nois que s’han de desdoblar en dos i posar una cara amb la mama i una altra amb el papa. Nois que no poden confessar al pare que, per exemple, s’ho han passat molt bé amb la mare un cap de setmana. “Hi ha tants casos com famílies”, adverteix l’experta, que insisteix a recordar els pares i mares que batallen sense pietat en un divorci involucrant els seus fills que no “es pot viure en l’odi etern”.

Del Prado insisteix que l’objectiu de la fundació és l’interès del menor. Per això, no entra a debatre sobre la controvertida Síndrome d’Alienació Parental (SAP), situació en què un dels dos progenitors intenta posar els fills en contra de l’altre, una mica com un rentat de cervell, una síndrome que no ha sigut reconeguda per cap associació professional ni científica i que, no obstant, és utilitzada al món de la judicatura. “El nostre interès és protegir els menors. I som completament objectius. No entrem a opinar del SAP perquè llavors el debat es dilueix”,puntualitza la presidenta de Filia, que sí que constata que hi ha nens“entrenats i manipulats per rebutjar l’altre progenitor”.

José Bretón, un cas extrem

“A la Fundació [on es reben unes 6.000 peticions d’ajuda a l’any] hi veiem de tot. Mares al límit que pateixen agressions per part de les seves exparelles i que no reben cap pensió per als seus fills. I pares als quals s’ha denunciat i que no poden veure als menors fins que no es resolgui el cas”, continua. Els casos més extrems de conflictivitat en el divorci impliquen un final tan tràgic com el de Ruth i José, els nens que van ser assassinats pel seu pare, José Bretón, incapaç de digerir la separació de la seva dona i mare de les criatures.

Del Prado ha investigat què es fa en altres països en casos de divorcis conflictius. Va trobar una figura molt interessant als EUA (a Florida, concretament) i al Canadà: el coordinador parental, experts que aconsegueixen reduir en un 75% els expedients judicials. Els coordinadors estan a poc a poc introduint-se a Catalunya i, per degoteig, en altres comunitats. A més, la universitat Rei Joan Carles I ha incorporat un postgrau per a aquesta especialitat (ara mateix estan en la segona promoció). La universitat de Múrcia l’incorporarà ben aviat. L’objectiu és donar formació específica a llicenciats, ja siguin advocats, psicòlegs o treballadors socials, perquè sàpiguen solucionar el conflicte en una parella.

Notícies relacionades

La custòdia compartida s'obre pas malgrat no tenir una llei específica

Catalunya lidera els divorcis amb custòdia compartida

L’autora de ‘Yo no puedo ser dos. Los padres se divorcian, los hijos no’ fa una crida als progenitors, a qui vol enviar un missatge d’esperança i recordar que les coses es poden solucionar. Això sí, sense utilitzar mai les criatures ni fer-los escollir entre el papa i la mama. També demana als jutges que facin complir les sentències que dicten. I, finalment, fa una crida als polítics i altres autoritats perquè tinguin sempre al cap l’interès superior del menor.

“Si decidim separar-nos calutilitzar el cap més que els sentiments i prendre decisions la inspiració màxima de les quals sigui el benestar dels nostres descendents. Evitar-los al màxim la sensació d’abandonament i, si és possible, fer-los veure que pertanyen a una família en què participen altres membres (avis, oncles, cosins...) que també els acompanyaran emocionalment. Una bona porció de la seva salut mental en el present i el futur dependrà d’aquestes decisions que prenguem”, adverteix el psiquiatre José Miguel Gaona–pare divorciat i fill de pares divorciats– al llibre ‘Yo no puedo ser dos’.