04 d’ag 2020

Anar al contingut

EL PROBLEMA DE LA VIVENDA

Augment alarmant a Barcelona dels 'pisos pastera' pel preu del lloguer i els desnonaments

El fenomen es dispara en l'àrea metropolitana de Barcelona, alerten el Casal dels Infants del Raval i Càritas de Barcelona

"Estem vulnerant greument els drets d'aquests nens", adverteixen les entitats que atenen menors als barris amb més exclusió social.

Elisenda Colell

La Generalitat va definir el 2012 els amuntegaments –o pisos pastera– aquelles vivendes les habitacions de les quals compten amb menys de 5 metres quadrats per persona. El fenomen ja afecta el 12% de catalans, segons publicava la setmana passada Càritas de Barcelona en una enquesta sobre Integració i Necessitats Socials elaborada per la Fundació Foessa. Un percentatge que s’eleva fins al 48%  entre la població nascuda fora de la Unió Europea. “Cada vegada en detectem més casos” afirma la directora del Casal dels InfantsRosa Balaguer. L’oenagé que atén nens i adolescents de famílies vulnerables al Raval, a Badalona o a Santa Coloma, veu com cada vegada més famílies s’estan amuntegant en pisos al voltant de l’Àrea Metropolitana.

“Els pisos pastera s’han convertit en l’única solució que han trobat les famílies per no quedar-se al carrer davant de la bombolla dels lloguers i la falta de vivenda social”, destaca Balaguer. Una situació que també constaten des de l’Associació Educativa Itaca, que ofereix reforç escolar a 200  nens que viuen als barris de Torrassa Collblanc a l’Hospitalet de Llobregat. “No donem l’abast amb tants desnonaments”, lamenta la subdirectora de l’entitat, Lidia González que avisa: “Als pisos sobreocupats els nens no poden jugar ni fer els deures, s’estan vulnerant els seus drets humans, algú ha de parar aquesta roda”. Segons les dues entitats, l’amuntegament repercuteix en el desenvolupament mental i emocional dels nens. “Veiem tristesa i angoixa als seus ulls quan venen al centre”, afirma González.

En aquesta habitació dormen dues persones adultes i una nena de 4 anys / elisenda pons 

La responsable de vivenda del Col·legi de Treball SocialGemma Barba, afegeix que moltes d’aquestes famílies tampoc tenen alternativa, perquè el seu accés a una vivenda social està vetat. “Viure en un infrahabitatge no és motiu per accedir a un pis d’emergència social, només es poden registrar aquells que tenen una ordre per ser desnonats”, explica. “Aquestes famílies s’han tornat invisibles, i els Serveis Socials no podem oferir-los res”, explica aquesta treballadora social que treballa a l’Oficina d’Habitatge d’Esplugues de Llobregat.

Els nens que viuen en aquests pisos estan privats del joc a casa

“En els inicis del 2000, els pisos pastera estaven habitats per immigrants acabats d’arribar, manters i persones en situació irregular. Ara ja no és així. La gent no té per pagar-se un pis, és igual d’on vinguis", comenta Ababacar Thiakh, membre del grup de vivenda la federació d’Entidades d’Acció Social (ECAS) i un dels impulsors de la cooperativa Diomcoop, que ajuda a sortir de l’exclusió social persones que exerceixen la venda ambulant. Si bé és cert que les persones migrants tenen més difícil accedir a una vivenda, i en general, a una renda alta, ara els pisos sobreocupats s’han normalitzat també entre les persones nascudes a Catalunya. "Necessitem resoldre urgentment el problema de la vivenda", assegura.

Dos dels 10 inquilins de la vivenda. Un d’ells dorm en un llit plegable en el menjador / Ferran nadeu

 La presidenta de la Taula del Tercer SectorFrancina Alzina, veu amb “preocupació” una situació que, segons diu, “implica inseguretat, molt sofriment i que va en contra dels drets humans”. Alzina demana “coherència” a les administracions públiques: “Necessitem pressupostos que permetin garantir el dret a la vivenda”. Entre algunes mesures, el tercer sector proposa augmentar el parc de la vivenda social del 2 al 15%, posar un “límit” al preu del lloguer o millorar els ajuts dels arrendataris. “Necessitem un pacte social per garantir una vivenda en l’àrea metropolitana de Barcelona”, assenyalen totes les entitats socials. 

La casa dels llits calents 

L’Andrea té 34 anys. Va néixer a Barcelona i va deixar d’estudiar a l’acabar l’ESO. Ara treballa netejant oficines, consultes mèdiques i algun restaurant en diversos municipis de l’àrea metropolitana. Cobra en funció de les hores que neteja. Com a màxim, cada mes aconsegueix 300 euros. La seva parella, el Rachid, és un noi marroquí sense papers que fa dos anys que viu a Barcelona. Durant el dia ven la ferralla que troba pel carrer. De nit ven llaunes de cervesa. Per a ells, viure sols en un pis de lloguer és missió impossible, o més aviat un somni fora del seu abast. “Ens demanen un contracte de treball i un preu que no podrem pagar mai”. Ara comparteixen pis ocupat al barri del Poble-sec de Barcelona amb vuit persones més. La seva casa és, en realitat, una habitació de menys de 10 metres quadrats on caben un matalàs i un armari. Res més.

Els ocupants del pis alternen els llits per hores, es relleven de dia i de nit

“Les altres habitacions són més grans” diu l’Andrea. En una dormen tres persones, en una altra quatre. Però sempre hi ha algú que pot estar pitjor. En aquest cas, es tracta d’un home albanès que a les tres de la tarda jeu en un llit plegable al mig d’una sala. Li diuen menjador però allà no menja ningú. No hi ha ni taula, ni cadires. En la seva absència, desenes de burilles cobreixen el terra. “Alguna vegada m’he trobat una xeringa” diu l’Andrea. La brutícia envaeix tota la casa. “Quan vam arribar en aquest pis, cada dia estava més de tres hores netejant. Ara passo. Ningú col·labora ni el més mínim. ¿Per què he de fer-ho jo tot?”, es pregunta la noia, que guarda olles i paelles netes a l’armari on té la roba. Igual de depriment és la resta de la casa. El bany consisteix en un vàter i un plat de dutxa. “No tenim aigua corrent, ens dutxem amb garrafes”. I la cuina és impracticable. Una massa de ronya de color marró cobreix el forn, els fogons i la placa de cocció. La nevera tampoc la poden utilitzar. “Si l'encenem, s'apaga la llum”.

A part de la parella, la resta d’inquilins són itinerants. “Per aquest pis ha passat tot el Raval: camells, putes, carteristes... la porta està sempre oberta”, es queixa l’Andrea. De fet, la majoria de llits tenen més d’un amo. Es coneix com a 'llits calents’. “Un hi dorm de dia i algú ho fa a les nits, i així paguen la meitat”. Això sí, les propietats de cadascú han de cabre en una motxilla. El preu del llit oscil·la entre els 50 i els 200 euros, en funció del nombre de dies que un hi estigui. La tarifa la marca el pseudopropietari del pis: un home que fa tres anys va rebentar la porta d’aquesta vivenda buida. Els ocupes comenten que, en realitat, el pis és d’un policia gallec que està ingressat en un psiquiàtric.

"Em vaig queixar i un d’ells em va amenaçar amb un ganivet"

Andrea Samper

Ocupa

Però hi ha una cosa pitjor que la brutícia i el desassossec: viure amb por. “A part de l'olor de marihuana, cada dia hi ha baralles. A les nits no podem dormir perquè posen la música al màxim”.  La setmana passada l’Andrea va esclatar, va demanar silenci perquè l’endemà li tocava treballar. Llavors, explica,” un home em va treure un ganivet i em va dir que em mataria”. Se’n va anar a la comissaria dels Mossos a denunciar-ho. Donis d’aquell dia van decidir tancar amb clau la porta de la seva habitació. “Algú ha de parar això, així no podem viure”.

Des dels 18 vivint en un sofà

Una mare, tres fills, una neta, dos germans. Esporàdicament, aquesta nit hi ha dos nebots més. En total, nou inquilins que viuen en un pis de menys de 60 metres quadrats al barri de Collblanc, a l’Hospitalet de Llobregat. Es tracta de la família Caela, originària de la República Dominicana que fa gairebé deu anys es va assentar a Espanya. El primer a arribar, l’oncle, que va contreure una hipoteca i va comprar el pis. Ara la resta de la família paga religiosament 500 euros mensuals al banc per finançar la hipoteca. “Sempre que arriba un Caela és allotjat en aquesta casa”, explica la germana mitjana, Charo, que assegura que en aquest pis han arribat a viure fins a 12 persones.

Nou persones conviuen en aquest pis, tres són nens de menys de 10 anys

Ara és el fill petit, que té 20 anys, Cristofer, que dorm al sofà. No té armaris, ni pòsters penjant de la paret, ni habitació pròpia com la majoria de nois de la seva edat. Fa dos anys que està en aquesta situació, des que va fer els 18 i va venir a Espanya. Ell s’ho pren rient: “El sofà és molt còmode i tinc la tele per a mi, ¿que més puc demanar?”. Les seves dues germanes i la seva neboda de 4 anys dormen en una altra habitació, on només cap un llit. La Charo, la mare, treballa 9 hores cada dia netejant habitacions en un luxós hotel de Barcelona. La contracta una empresa de treball temporal. En funció de les habitacions que netegi aconsegueix més diners. El seu màxim són 900 euros, tot i que normalment quan arriba als 700 ha de parar. “La meva filla em necessita: he de banyar-la, vestir-la i donar-li menjar”.

Fa més d’un any que està intentant anar-se’n d’aquest 'pis pastera', com ella mateixa descriu. Buscar entre els anuncis de les immobiliàries és un malson. Sempre llegeix la mateixa frase: "ni mascotes ni nens". I els preus la dissuadeixen del tot. “Entre la comissió que ens cobra la immobiliària, la fiança, el pagament per endavant i el lloguer. No m’ho puc ni plantejar. Amb aquest preu em pago un pis al meu país”, explica. Pitjor ho té la seva germana, que vol portar la seva filla petita a la península. “Per tramitar la reubicació familiar li demanen una vivenda digna”, explica la Charo. Òbviament, aquest no és el seu cas.

"És molt frustrant, hem de sortir d’aquí"

Charo Caela

Inquilina i cambrera de pis

"És molt frustrant. Moltes vegades m’atabalo i me n’he d’anar a caminar pel carrer”, diu aquesta mare soltera que no arriba als 30 anys. “Quan hi som tots no cabem ni al sofà ni a la taula del menjador... ¡imagina’t si els nens volen jugar!”. La neteja s’organitza per torns, igual que el dinar.

A l’acabar l’escola, els educadors del casal Ítaca els recullen els nens i els porten a un centre socioeducatiu. Allà tenen dues hores per córrer, jugar o fer manualitats. Quan arriben a casa, l’espai és molt més limitat. Pensar en el futur és inevitable. “No podrem aguantar més temps així. ¿Què passarà quan la nena hagi de fer deures?” es pregunta la Charo, que admet que tant ella com la seva filla necessiten intimitat. De moment la família ho aguanta tot. “Ens avenim, pitjor estaria al carrer”, deixa anar la Charo, amb un somriure.