El somni del petit Nkosi dona esperança als malalts de sida sud-africans

A l’entrada de Nkosi Haven (El refugi de Nkosi) un grup de nenes salten a corda davant de la mirada de diverses dones adultes. Adolescents avorrits maten el temps asseguts en un dels dormitoris, mentre d’altres fan esport i en una de les sales de l’edifici principal les noies acaben de començar una classe de dansa. Nens i joves d’entre 9 mesos i 22 anys i mares amb dificultats viuen i reben atenció a la seu d’una de les organitzacions pioneres en la resposta al VIH-sida a Sud-àfrica. Tenen històries diferents, però comparteixen un tret comú: totes són víctimes d’aquesta epidèmia que encara mata al seu país més de 300 persones al dia.

Asseguda darrere d’una muntanya de papers, Gail Johnson rep EL PERIÓDICO a la finca de la seva oenagé al sud de Johannesburg. Un retrat destaca sobre totes les altres coses dins del bigarrat despatx. Des del quadro miren amb candor el visitant els grans ulls enfonsats d’un nen negre visiblement malalt, que transmet, no obstant, serenitat i esperança. “El projecte porta el nom del meu fill, Nkosi Johnson, que va ser un activista contra la sida i va morir el 2001”, diu Johnson del nen del quadro.

La falta de medicaments

Nkosi va venir al món el 1989. La seva mare biològica era portadora del VIH, i davant de la falta de medicaments per evitar-ho li va transmetre el virus. Als 18 mesos van descobrir la seva condició de seropositiu i va quedar a càrrec de l’oenagé que dirigia la seva futura mare adoptiva. Poc després de l’arribada de Nkosi, el centre de Johnson va tancar per falta de fons. “La seva mare tenia terror davant del que li podien fer a Nkosi si en la seva comunitat sabien que estava infectat”, rememora Johnson, i recorda la lapidació el 1998 de l’activista seropositiva Gugu Dlamini per il·lustrar l’hostilitat que patien els portadors del virus a les zones deprimides de Sud-àfrica.

I va ser així com Johnson va adoptar Nkosi. Nkosi Johnson es va fer famós quan la seva mare adoptiva va topar de cara contra els prejudicis cap al VIH-sida a l’intentar matricular-lo en una escola. La premsa se’n va fer ressò, i el petit Nkosi va començar una curta però fructífera trajectòria com a activista de talla internacional. "Li va posar cara a la sida a l’Àfrica subsahariana", diu Johnson.

Després d’anys de negacionisme, que es va tancar en banda als remeis que trobaven els científics, el president Thabo Mbeki va haver de rectificar i va començar a distribuir les medicines que salvaven vides. Nkosi va morir sense veure el canvi, però el seu llegat continua viu en l’oenagé que porta el seu nom, que l’any passat va rebre la visita i una generosa donació d’Antonio Banderas. “Com que va ser separat de la seva mare, Nkosi sempre va voler una casa perquè mares i fills poguessin estar junts”, recorda Johnson.

Nkosi Haven dona empara i formació a 105 orfes o fills de dones infectades massa dèbils per atendre’ls, a més de 28 mares portadores del virus. El Govern sud-africà ofereix a tots els malalts fàrmacs antiretrovirals, però per amagar la seva condició als seus familiar o per falta de disciplina, molts deixen de prendre’ls i posen en risc la seva salut i la seva vida. A Nkosi Haven garanteixen que segueixin el tractament, i es cuiden dels qui van quedar tocats per no tenir-hi accés o no prendre els medicaments.

Notícies relacionades

¿Qui va matar els guàrdies civils?

Catalunya va imposar sis sancions per LGTBI-fòbia el 2023

El centre acaba de rebre una mare que s’està quedant cega. Una altra dona seropositiva ingressada recentment amb el seu fill amb síndrome de Down estava cada vegada més dèbil i amb prou feines podia cuidar d’ell. “Tenim un noi que té 13 anys i sembla que en tingui 5”. Cap dels tres seguia satisfactòriament el tractament. A més, hi ha els adolescents infectats que es rebel·len contra la seva situació i deixen de prendre els antiretrovirals, i els nens orfes, les famílies dels quals no volen saber-ne res per apartar-se de la maledicció de la malaltia. “A l’arribar al centre, una de les nenes que tenim sobrevivia amb oxigen. La seva cuidadora no li proporcionava els fàrmacs perquè no creia en la medicina occidental”, diu Johnson, que s’emociona al constatar els avenços respecte als temps en què les morts de sida col·lapsaven els cementiris.

“És increïble com ha canviat la dinàmica. Les persones abans morien; ara viuen”, diu la fundadora de Nkosi Haven, que ja treballa en una residència d’ancianes per a les internes de més edat.