L'ajuda dels grups de dol per afrontar la mort d'un ésser estimat

Ambulatoris, centres cívics, hospitals, centres de salut mental i entitats socials configuren una xarxa assistencial a Catalunya que permet detectar la necessitat de recolzament i acompanyament de persones que travessen un dol. No hi ha millor interlocutor en aquests casos que qui coneix l’experiència d’haver perdut un ésser estimat. La psicòloga Lola Cabrera coordina grups de recolzament mutu al dol que des de la Fundació Mémora s’ofereixen de manera gratuïta. “Volem conscienciar i sensibilitzar la societat davant el fet de morir, entenent la mort com a part natural del final de la vida, per poder normalitzar-la i trencar tabús, a fi d’ajudar a superar la pèrdua de la millor manera possible”. Així diu el compromís d’aquesta entitat que té tres centres oberts al públic a Catalunya, un al districte barceloní de Nou Barris, un altre a l’Hospitalet de Llobregat i un altre a Manresa. En aquests centres s’ofereixen xerrades i tallers i aquestes trobades entre persones que viuen dols.

“Tenim quatre grups, segons la pèrdua sigui de fills o del cònjuge, i uns altres dos de persones grans, unes amb família al seu càrrec i que puguin haver perdut els seus pares, i d’altres, en general de més edat, que a més de la pèrdua gradual de familiars i amics afronten la solitud i pèrdua de capacitats per a la seva autonomia”, explica Cabrera. En aquest últim cas, diu, “poden ser vidus o vídues que tenien repartits els rols a casa i que ara han de reorganitzar aquestes tasques sols o amb ajuda de serveis socials”, precisa la psicòloga especialitzada en processos de dol.

Tornar al cementiri

“El dol cadascú el viu i manifesta de manera diferent”, apunta Lola Cabrera. “Però tot dol comporta un procés: acceptar la realitat; treballar les emocions i el dolor; adaptar-se a la nova situació sense l’altra persona, i recol·locar emocionalment aquest ésser estimat”, afegeix. “El cementiri  ajuda en les dues primeres tasques. Fomenta l’expressió del dolor i sentiment. Al principi qui va al cementiri té més necessitat de fer-ho, i amb el pas del temps sent que el record de l’ésser estimat acompanya a tot arreu”. Quan algú pregunta a Cabrera si és millor o pitjor anar al cementiri, ella respon sempre:”¿A tu t’ajuda anar-hi? Si t’ajuda, endavant.”

Respectar el dol

“Com les persones al nostre voltant respecten el temps i intensitat de cada etapa del dol en l’altre és molt important. Els especialistes venim després”, precisa la psicòloga. De vegades l’entorn interpreta negativament la necessitat de la persona de parlar del difunt i se'l convida, erròniament, a deixar de pensar en això. És probable que aquesta persona s’aïlli perquè se senti incompresa. “Reconèixer el dolor de l’altre és bo, així com tolerar els diferents ritmes. Hi pot haver qui necessiti encendre una espelma cada dia o qui es concentri a reformar el bany. No es competeix en com es viu el dol, es respecta i es conviu amb les mateixes maneres de viure'l. I els grups de recolzament són miralls en els quals uns i d’altres s’ajuden i s’hi veuen identificats. La normalització de la mort és l’objectiu”. I no hi ha pèrdues sense dol, “la realitat la pots pintar, però tard o d’hora te la trobaràs”.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Associacions com Merrylife, impulsada per metges per crear consciència sobre vida i mort, o el programa de la Fundació Obra Social ‘la Caixa’ per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades amb intenció d’atendre qui es troba al final de la seva vida i els seus familiars, amb 42 Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) amb psicòlegs, treballadors socials, infermers, metges, agents pastorals i voluntaris són altres de les propostes a l’abast de qui viu el dol.

A Espanya moren anualment unes 390.000 persones.