A propòsit del cànnabis, les lliçons de la llei seca

De la proposta de Pablo Iglesias que Espanya sigui el Canadà d’Europa, el primer país del vell continent a convertir la producció i comercialització de la marihuana en un negoci legal, que pagui imposats i doni d’alta en la seguretat social els seus treballadors, ja se n’ha parlat molt i això tot just acaba de començar. Pocs debats poden ser tan polièdrics com aquest. No només és econòmic. És sanitari i policial i moltes coses més. I és una oportunitat també per retrocedir 98 anys en el temps per veure la qüestió des de l’altre costat del mirall, el dia que els Estats Units van fer el contrari al que ara es pretén, quan el 1920 va declarar que un negoci legal, la producció i venda de begudes alcohòliques, passava a ser il·legal.

La font és Bill Bryson, d’un dels seus llibres més recomanables i desconeguts, Un estiu que va canviar el món. Diu així: “La llei seca va escombrar la cinquena indústria més gran dels Estats Units. Va arrabassar prop de 2.000 milions de dòlars a l’any de les mans d’empresaris amb interessos legítims i els va posar en mans de pinxos i extorsionadors. Va convertir en delinqüents les persones honrades i en realitat va provocar un augment del consum al país”.

Espanya no és un territori 100% marihuana free. Això és obvi. Fins i tot els menors, com sigui, hi tenen accés. És un problema, sí. La pregunta és quants mitjans serien necessaris per impedir-ho. Estats Units –continua Bryson- va destinar 1.520 agents a impedir que 100 milions de ciutadans consumissin alcohol. Això, a més de vigilar 30.000 quilòmetres de fronteres. El govern federal havia perdut de sobte 500 milions de dòlars a l’any en impostos sobre el licor i, en un país poc donat a la despesa pública, havia de contractar agents i gastar en mitjans. Els números no sortien. La prohibició era cara.

La llei seca, com se sap i el cine s’ha encarregat deliciosament de recordar-ho, va ser molt humida. Només a Chicago hi havia més de 1.000 tavernes. Al Capone era cada dia més ric i la ciutat més corrupta.

La proposta d’Iglesias pot ser que no resisteixi el primer assalt. També els antecedents de la llei seca permeten aportar una mica de llum sobre aquesta qüestió.

Arma política

El puritanisme estava entre latent i molt actiu als Estats Units des del segle XIX. Però la llei seca no es va decantar als púlpits de les esglésies, sinó al ring polític. Bryson repesca en el seu llibre la figura de Wayne B. Wheleer. Era un fanàtic evangelista que va posar en el centre de la diana dels seus atacs el governador d’Ohio, un polític molt popular a la seva terra, però desinteressat en la prohibició. A força de fake news (sí, sempre n’hi ha hagut) va fer que perdés les eleccions, però, el que és pitjor, va aconseguir que cap altre governador s’atrevís defensar el consum d’alcohol com un fet normal. El 1917 ja hi havia 27 estats en què no es venia alcohol.

A Wheleer, tot s’ha de dir, els planetes se li van posar en línia. Les destil·leries del país estaven en mans majoritàriament d’immigrants alemanys. La primera guerra mundial va fer que en els seus preliminars, la llei seca no estigués exempta de banderes. La lluita contra l’alcohol era la lluita contra els alemanys, tot un abús.

La desinformació també hi va posar el seu gra de sorra. El significat exacte de la lletra petita de la llei i les seves conseqüències no es van entendre. La gent creia abans de la seva aprovació que el vi i la cervesa es podrien continuar consumint. Es van adonar del seu error quan ja era tard.

Que el crim i el càstig van augmentar exponencialment és sabut. No val la pena insistir-hi. Posats a buscar imatges especuladores d’aquella època amb la qüestió ara a debat, cal adonar-se d’un detall oblidat. El consum d’alcohol era legal sota prescripció mèdica. Es receptava whisky, i no poc. Però si això ja sembla un acudit, encara és més graciós un altre gag repescat també per Bryson. Allà on havia nascut l’afany per la prohibició, és a dir, a les esglésies, no es volien quedar sense la seva ració de vi per a la missa, així que es van garantir una via de subministrament per a les concelebracions. I de quina manera. A Califòrnia, un productor subministrava fins a 14 varietats diferents d’espirituosos per a les eucaristies i altres celebracions, entre les quals hi havia xerès i porto.

Les fronteres entre què era legal i què alegal eren, com passa amb les associacions cannàbiques, difuses. Els agricultors que cultivaven vinyes van ser molt murris. Venien paquets de raïm concentrat amb instruccions precises del que calia fer perquè no fermentés i es convertís en vi al cap de 60 dies. Calia ser molt ximple per no entendre el missatge.

Danys col·laterals

Notícies relacionades

Units Podem porta el debat de la legalització de la marihuana al Congrés

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Les derivades d’aquell disbarat monumental que va ser la llei seca van ser moltes i, en alguns casos, el seu ressò ha perdurat fins als nostres dies. Per exemple, la cervesa artesana va morir amb aquella llei i el que va arribar després va ser la gran indústria, amb mètodes de producció qüestionables, molt allunyats de l’ortodòxia. No ha sigut fins fa ben poc que les cerveses artesanes han aixecat el cap de nou. Gairebé han necessitat 60 anys per ressuscitar.

Resulta obvi, per acabar, que la marihuana i l’alcohol són productes i històries diferents, però el viatge potser haurà valgut la pena. Només afegir, com a guinda, la frase final de Els intocables d’Eliot Ness. Després de lluitar a matadegolla contra Al Capone, arriben rumors que la llei seca serà abolida aviat. Un periodista pregunta a l’agent Ness que farà llavors. “Em prendré una copa”.