La revolta de l'atenció social, segons Itziar González

La dama aixeca la mà i li passen el micro. S’intueix una queixa quan comença amb un “a mi no m’ha agradat...", però resulta que el seu disgust és alhora un elogi, perquè la falta de temps ha obligat a comprimir una conferència que tenia el públic captivat. La conversa va a càrrec d’Itziar González, arquitecta, exregidora de Ciutat Vella en temps de Jordi Hereu, activista veïnal. I això és l’obertura del III Congrés de Serveis Socials Bàsics. L’ha acabat per aclamació popular, i en resum, ha instat els assistents a iniciar una revolta que permeti col·locar la seva professió al lloc que els correspon de la societat. Llarg aplaudiment per a una proposta que contrasta amb una rocosa realitat difícil de fer caure. Però no impossible. 

González ha pres la paraula rere una taula en la qual diversos polítics han lloat i promès a parts iguals. Les seves primeres frases han sigut per a ells, celebrant, amb fina ironia, que cada vegada “s’expliquin més i presentin propostes més concretes”. “Però sou vosaltres els que feu la política social”. A partir d’allà ha anat modelant una metàfora entre el constructiu i el mitològic per insuflar un missatge que va de l’autogestió a la participació en la presa de decisions, del capitalisme a la voladura del sistema. Les seves paraules destil·len encara els mals moments passats en la seva etapa política a Barcelona, de quan va patir amenaces i li van entrar a casa. Ho va passar malament i no va tenir el recolzament que era d’esperar. Ni dels seus propis companys de govern, tot i que guarda un bon record d’Hereu. Perquè la política només li va aportar males estones i perquè és una ferma defensora de la ciutadania entesa com a nucli d’acció, ha animat els professionals del servei social a treballar “de manera artesanal”, al marge d’“un sistema i unes institucions que els converteixen en una peça disfuncional”. 

Fora jerarquies

L’arenga ha sigut de categoria. Els ha dit que els polítics “no poden ser impulsors de res”, que les lleis s’han de redactar des de baix, des de la ciutadania. Els ha vingut a dir que han de deixar de ser vassalls de l’Administració per convertir-se en representants de la gent que atenen. Perquè tot funcioni, ha sostingut, han de desaparèixer les jerarquies. I és allà on encaixa la metàfora arquitectònica, la volta de cimbori. A partir de diapositives més pròpies d’un congrés d’aparelladors, González ha esmentat als polítics que els defineixen com “la pedra angular” del sistema d’atenció social. Per això els ha convidat –no ha sigut fàcil seguir el fil en alguns moments de la conferència– a passar “de la volta a la revolta”, és a dir, a deixar de formar part d’aquesta construcció constreta i delicada per crear infraestructures de confiança entre la ciutadania i la funció pública”.

Allà ha anat bé presentar el déu Jano de dues cares. “Una per mirar cap al passat i l’altra per preveure el futur, fet que li permet ser la clau del present. Té una ambivalència que ni obre ni tanca portes; és un espai de transició, mai de tramitació”. La idea del llindar com a referent, de zona de passada, en qualsevol direcció, amb la constant apel·lació al “moviment” com a eina de “proximitat i empatia”.

De nou amb símils arquitectònics, ha dibuixat diversos escenaris possibles. Un és el “joc de rivalitats entre àrees dialèctiques, de surt tu perquè m’hi posi jo”, i l’altre és el del “sorral”, aquesta zona de jocs que una vegada més apel·la a la llibertat, on “l’important no és si entres o surts, sinó el moviment i l’evolució”. “La vostra acció –ha conclòs– és el que canvia la realitat d’aquest sorral”.