Anar al contingut

EL TESTIMONI

«Em moro quan entrego la meva filla al seu pare maltractador»

Verónica, víctima de violència masclista, està sempre localitzada per un GPS i el seu agressor porta un braçalet telemàtic

J. G. Albalat

«Em moro quan entrego la meva filla al seu pare maltractador»

JOSE LUIS ROCA

Viu en una urbanització amb vigilants de seguretat. La por continua ficada al seu cos. Des de fa unes dues setmanes porta sempre a sobre untelèfon amb GPS. La policia la té localitzada a tota hora, però el que és més important, els agents controlen els passos, a través d’un braçalet telemàtic, de la seva exparella, condemnat a dos anys i nou mesos de presó per maltractament habitual. Ara per ara, ell no ha trepitjat la presó. Malgrat la pena imposada, una jutge li va suspendre l’ingrés a canvi de participar en un curs contra la violència sobre la dona. Aquesta interlocutòria ha sigut anul·lada i la Verónica, la víctima, no sap què passarà al final. Tem per la seva integritat, però, sobretot, per la seva filla, que té l’obligació d’entregar al pare pel règim de visites fixat. “Em moro cada dia que entrego la meva filla a la persona que em va maltractar durant anys”, explica a aquest diari.

La Verónica és enginyera industrial. Va conèixer el que va ser la seva parella durant tres anys i mig i pare de la seva segona filla al gimnàs. Acabava de separar-se del seu primer marit. “Em va entabanar i es va aprofitar de la meva vulnerabilitat”, relata. Al cap de poc temps de convivència, el que era el seu amor va treure el seu costat fosc. Va començar a controlar-la, a apartar-la de les seves amigues (“em deia que eren unes putes”) i vigilava la seva manera de vestir (“em deia que anava provocativa i m’obligava a anar pudorosa, amb pantalons i sense bruses amb escot”). No suportava que ningú la mirés o un desconegut parlés amb ella. Gelosia malaltissa.

“Em menyspreava i em denigrava davant la meva família”

Verónica

Víctima de violència masclista

De sobte, va aparèixer la violència: “Quan s’enfadava donava cops a les portes i als armaris”. El maltractament psicològic es va fer més despietat: “Em menyspreava i em denigrava davant la meva família”. Fins que va arribar la primera vegada, la que, segons aquesta víctima, “mai s’oblida, se’t queda gravada”. Estava embarassada de tres mesos. La seva parella li va llançar una butaca de vímet. Li va impactar al braç. “Em vaig tancar al cotxe”, recorda. La Verónica va anar a l’hospital, però va mentir i va explicar que havia caigut. “Jo no volia denunciar, estava abduïda per ell. L’endemà el vaig perdonar”, admet. “Ell em deia que si el deixava se suïcidaria. Jo, idiota de mi, me’l vaig creure. Una vegada, es va tallar una mà amb un got”, afirma.

Les empentes i els sacsejos no van cessar. “Fins i tot el dia que va néixer la seva filla va ser horrible. Jo volia fer-me una lligadura de trompes i, quan se’n va assabentar, va començar a insultar-me a la mateixa sala de parts. Malgrat que havia firmat el paper de consentiment, li vaig suplicar al doctor que no m’ho fes”, recorda.

Vergonya de reconèixer-ho

L’agressor tampoc suportava que es reunís amb el seu exmarit, amb qui va fundar una aliança d’empreses. “Vaig haver de malvendre les accions i vaig acabar treballant a casa”, remarca. La seva parella ja la tenia controlada i dominada, fins al punt que li feia de secretària recollint els encàrrecs de la seva feina. Així, una enginyera va acabar sent la telefonista del seu agressor. “Em feia vergonya reconèixer a la meva família i les meves amistats que em pegava la persona que m’havia d'estimar”, insisteix.

“Em va tirar a terra i em va intentar escanyar. La seva mirada era terrorífica. Vaig pensar que em matava”

La violència verbal era contínua. Però l’abril del 2014, després d’anys d’insults, amenaces i menyspreus, va dir prou. No podia més. “La meva filla estava malalta i jo, esgotada. Li vaig dir a la meva parella si podia ajudar-me a recollir la cuina i es va posar com un energumen. Va agafar una canya de bambú i em va colpejar tot el cos. Li vaig dir: s’ha acabat, ves-te’n de casa. Dona’m les claus, si no, telefonaré a la policia. Em va tirar a terra i em va intentar escanyar. La seva mirada era terrorífica. Vaig pensar que em matava, però vaig trobar la canya de bambú i vaig intentar defensar-me. Li vaig donar un cop al seu cotxe nou i es va aixecar. Jo em vaig refugiar a la vivenda i ell va fugir”, rememora.

“Encara em resistia a denunciar, però al final ho vaig fer. No obstant, el malson va seguir en altres nivells. La jutge no em va creure malgrat les meves ferides. La meva parella va utilitzar l’estratègia de la contradenúncia i vam acabar els dos imputats i amb una ordre d’allunyament mútua. Però aquella mateixa tarda, vaig haver d’entregar el meu nadó al pare, per les mesures cautelars establertes per la jutge. Va ser horrorós. Era com un càstig. No vaig parar de plorar”.

Dues setmanes amb el maltractador

Al cap de dos dies, l’àvia paterna li va enviar un missatge comunicant-li que la petita estava ingressada en un hospital. “No hi podia anar perquè hi havia el pare i teníem una ordre d’allunyament mútua. Vaig suplicar a la jutge veure la meva nena i aquesta va anul·lar la mesura. El pitjor va ser que aquelles dues setmanes les vaig passar en una habitació d’hospital al costat del meu maltractador”, assenyala la Verónica. Quan la petita va millorar, es va tornar a activar l’allunyament.

En la sentència condemnatòria es descriu el clima de dominació que va patir

L’abril del 2017 es va celebrar el judici i després es va dictar la sentència condemnatòria contra la parella de la Verónica. S’hi recollien les agressions que va patir i els insults i les amenaces que va rebre. “Ets un desgraciat”, “esgarriacries, no serveixes per a res”, “tu m’amenaçaràs a mi, t’agafo i et mato”, “sense mi seràs una de morta de gana”, entre altres improperis.

Era un “clima de dominació” i “una situació de violència permanent”, segons la resolució, després confirmada. La dona va ser exculpada. El que havia sigut la seva parella és, ara per ara, lliure. “Rebo amenaces anònimes, tot i que el que em parteix l’ànima és que la nena hagi d’estar amb el seu pare maltractador i dubtar si me la tornarà sana i estàlvia. Ara, fins i tot vol treure’m la custòdia. És una nova forma de maltractament”, sentencia.