Kandy García Santos: "Les pors són barreres per justificar no complir els somnis"

Fa 18 anys que l'anomenada 'àvia motxillera' recorre el món per lliure després de penjar la toga al jubilar-se

"Quan viatges sola parles amb aquest nen interior que tots portem", explica l'octogenària

Kandy García Santos: "Les pors són barreres per justificar no complir els somnis"
6
Es llegeix en minuts
Imma Fernández
Imma Fernández

Periodista

ver +

La granadina Kandy García Santos va penjar la toga als 66 anys i va desplegar les ales, diu, per complir el seu somni: fer la volta al món. Amb la motxilla i en solitari. Va tardar nou mesos. Un part (relatat en ‘La abuelita mochilera’)que li va canviar la vida. Ja no ha deixat de volar. Ha estat 15 vegades a l’Índia, sis al Vietnam i Birmània, quatre al Perú...

-Quan fa 18 anys se’n va anar sola a recórrer el món, ¿què li van dir els seus?

-Tots creien que era un caprici i que a la tornada tornaria a la meva feina. El dret em va apassionar, però va ser una llàstima haver descobert tan tard, després de la meva jubilació, aquest món viatger perquè em faltaran anys per continuar coneixent aquest planeta tan meravellós.

-¿Què va ser el més difícil de la nova etapa?

-Vaig tenir els meus dubtes abans del primer viatge però van desaparèixer quan em vaig allunyar d’Espanya, del meu món, dels meus amics. Es van obrir nous camins i ho vaig veure tot tan fantàstic que vaig saber que havia pres la millor decisió.

-¿Quantes vegades li han dit que ja no té edat per fer aquestes coses?

-Que m’ho diguin ara, als 83 anys, podria entendre-ho, però és que també m’ho deien als 66. ¿Què hi tenen a veure els anys amb el desig de veure noves coses, d’emocionar-te veient paisatges de somni o un nadó en un racó del món? Hi ha persones que tenen les pors tan arrelades que en tot hi veuen perill i aquestes pors són les barreres que elles mateixes es posen per justificar no haver complert els seus somnis. Sento pena pel que la gent es perd per no superar aquestes pors que no tenen una base sòlida.

-¿Alguna vegada es va sentir 'rara' en un alberg juvenil? Com que pensaven: ‘¿Què hi fa aquesta vella aquí’?

-Ha, ha, ha. Sí, durant la meva primera volta al món. Llavors no era gaire normal el turisme de motxilla, ara l’edat ja no compta. Quant als albergs, sempre hi havia comentaris entre els jovenets, dient: “¡Una àvia i sola!”. Jo els deia: “Hola, motxillers, estic fent la volta al món i necessito economitzar, a més m’encanta adormir on ho fa la joventut”. Llavors tots em bombardejaven a preguntes: “¿Àvia, com vas arribar a Machu-Picchu? ¿Vas veure els maoris? Al final tots volien seguir amb mi el viatge. Ara crec que soc un exemple per al món motxiller, alguns em reconeixen i em diuen que de grans volen ser com jo.

-¿Per què prefereix els albergs? ¿Ha notat més gent gran en els últims anys?

-Triar un alberg sol pel preu és un gran error, fins i tot avui hi ha hotels més barats. El que motiva és saber que allà trobaràs veritables viatgers, que no van pels camins marcats, molt diferent dels turistes. Cada vegada hi ha més motxillers pel món i els albergs són cada vegada més nombrosos, més ben equipats i més visitats per jubilats. A Espanya els anomenem albergs juvenils, però a la resta del món es coneixen com a ‘hostelling’ o ‘backpackers’, sense la paraula ‘juvenil’.

"Hi ha gent que quan va a un lloc el primer que fa és anar a comprar... ¡Noooo! Això l’últim dia. Es coneixerà la gent, el país. No són les fotos, és sentir-lo, viure'l"

-¿Quina ha sigut la situació més angoixant que ha passat?

-Viatjant durant 18 anys seguits, sempre et trobes situacions difícils. A Hong Kong uns filipins em van fer xantatge. Em van denunciar dient que els havia robat un moneder, la policia em va arrestar i quan vaig sortir estaven rient.  

-Moltes senyores s’han animat a viatjar amb vostè, però els homes són reticents, ¿per què?

-Cada dia hi ha més àvies que decideixen acompanyar-me en els meus viatges, però només tres homes van venir una vegada perquè eren els esposos d’unes d’elles. Senyors sols mai. No sé per què.

-¿Alguna recomanació per a àvies viatgeres primerenques?

-El primer error és ficar a la motxilla més coses de les necessàries. ¡Que no anem de desfilada de models! Mai ha de pesar més que el 10% del teu pes. Per a 22 dies, amb set quilos te’n sobra. I si t’oblides d’alguna cosa, sempre hi ha comerços on comprar. Jo mai facturo. Ser motxillera no és per portar motxilla, es pot ser-ho portant una maleteta de rodes. Jo em vaig trencar el maluc fa dos anys i no puc aixecar pesos i de vegades porto una maleteta. Es tracta de viatjar als llocs somiats i aixecar-se sense tenir una ruta marcada. Deixar-te fluir per les persones o esdeveniments que trobis. És viure cada dia tan intensament com si fos l’últim de la teva vida. 

-¿No tothom és apte per a aquest tipus de viatges, on hi ha moments de solitud, esforç...?

-Però és que en el teu viure diari, dins del teu entorn, ¿no hi ha de vegades sofriment i solitud? Doncs el mateix, amb la diferència que com que cada dia hi ha noves experiències aquests nuvolots es dissipen i el sol brilla amb més força.

-Ara tots fan turisme, però anar de ‘motxiller’ és una altra cosa. ¿Com explicaria la diferència?

-És abismal. Els motxillers no portem rellotge ni ruta marcada, el camí el fem nosaltres i ens parem per contemplar aquest venedor ambulant carregat de coses estranyes que no hem vist mai o aquesta plaça atapeïda de centenars de motos o ‘tuc-tucs’ pensant com és possible que sense semàfors puguin circular sense xocar. Això sí que és un miracle diari. Hi ha gent que quan van a un lloc el primer que fan és anar a comprar... ¡Noooo! Això l’últim dia. S’hi va a conèixer la gent, el país, no a comprar. No són les fotos, és sentir-lo, olorar-lo, viure'l. 

La Kandy, a Nova York.

-¿Quines coses positives troba en viatjar sola?

-Sempre aconsello que si pots anar sola, ho facis sense dubtar-ho. Jo durant molts anys així ho he fet i tots són avantatges. Anant sola ets lliure per agafar la ruta que vulguis, per parar-te o no als llocs que a tu et diuen alguna cosa, és viure més intensament les cerimònies als temples, és poder parlar amb més freqüència a aquest nen interior que tots portem i que tantes vegades oblidem. És recrear-te en allò que més desitges sense haver de preocupar-te de si a la teva companya li agradarà o s’avorrirà.

-¿Viatjar li ha fet canviar prioritats; l’ha fet menys materialista i més tolerant?

-Mai he sigut materialista, però sí que he descobert que per viure es necessita molt poc. M’entristeix veure com els nens que tenen de tot es barallen per tenir una joguina més. Llavors veig els meus nens asiàtics com amb una capsa de cartró empenyent-la per la terra o un estel fet per ells mateixos se’ls omple la cara de felicitat.

Notícies relacionades

-La societat va contracorrent d’aquest esperit: consumisme voraç, viatges exprés...

-Quan després de nou mesos viatjant amb una motxilla que pesava sis quilos, vaig tornar a casa i vaig veure els armaris plens de roba vaig pensar que alguna cosa no anava bé. ¿Per a què necessitava tanta roba? Vaig veure el meu joier amb quincalles que allà estaven calladetes i tancadetes. Les vaig mirar amb pena perquè sabia que ja mai més sortirien a la llum. Ara les meves arracades han sigut substituïdes per dos tatuatges que em vaig fer per aquells mons i els meus braçalets, per cordons beneïts per monjos amb qui em sento immensament feliç. Tots els dies quan m’aixeco canto aquesta cèlebre cançó de: “Gracias a la vida que me ha dado tanto...”. Als 83 anys conservo els cinc sentits i això, jo crec, ja és tenir bastant.