Un piscolabis de 58 tortugues babaues

La tortuga que la matinada del passat 15 de juny va fresar a la platja de Sant Simó tenia una relació oberta, un territori sexual que els humans exploren ocasionalment, però que aquesta espècie, la ‘Caretta caretta’, practica amb total normalitat des de fa centenars de milers d’anys. Serveixi això de ganxo per iniciar així un resum, meitat ciència, meitat ‘Cuore’, del que ha suposat la nidificació d’una tortuga babaua a la sorra de Mataró, perquè el punt final d’aquesta feliç notícia mediambiental es va escriure durant el capvespre de dijous passat, quan l’equip liderat per la biòloga Elena Abella (una vida entre tortugues) va decidir practicar el que els científics d’aquesta disciplina anomenen “l’exhumació del niu”. Sona terrorífic, sí, però és que el previst en aquests casos és descobrir, entre closques d’ou, els cossos inerts de les cries que no han aconseguit sortir a la superfície. Però no va ser el cas, sorpresa majúscula, ja que van ser rescatades 14 tortugues que no haurien sobreviscut cap altra nit en aquell niu i que, vist el seu estat, van ser traslladades a les instal·lacions del CRAM, d’on algun dia, ja més granadetes, sortiran per ser tornades al mar.

Primer, el ‘Cuore’. La cosa és que les tortugues, abans de fresar, tenen relacions amb més d’un mascle, no simultàniament, és clar, sinó un d’aquí i un de més enllà, fins i tot un de mediterrani i un altre d’atlàntic, d'aquí que això seu, com s’ha dit, pugui considerar-se relació oberta. Segons Abella, que ha passat 20 anys de professió entre nius d’aquesta espècie a Cap Verd, les femelles habitualment atresoren esperma de dos o tres mascles diferents fins que decideixen acostar-se a una platja a posar els ous. El més singular en el cas de Mataró, no obstant, ha sigut la quantitat, 173 ous d’una tacada, una barbaritat. Ni a Cap Verd aquesta biòloga del mar va veure mai una cosa així. La mitjana habitual són gairebé 100, que ja són molts, i més d’un, i amb raó, es preguntarà per a què tant d’esforç. La resposta, i no és per aigualir la festa als qui aquests dies han viscut amb emoció i alguna llàgrima d’alegria el part de Sant Simó, és que el percentatge de supervivència és infinitesimal, d’un un per mil.

No s’ha de ser gaire expert en equacions matemàtiques per aclarir la incògnita. A Mataró, aquella femella de tortuga va pondre 173 ous. Tres se li van trencar. L’equip del CRAM se’n va emportar 40 a la incubadora. Durant l’exhumació se’n van rescatar 14, però abans, els dies previs, dels 130 que van quedar sota l’abric de la sorra de la platja van sortir 58 tortugues per la seva pròpia aleta. No està gens malament. Per als presents, en això coincideixen tots, va ser molt emocionant veure-les, una mica maldestres elles, avançar amb nervis i empenta cap al mar. El cert, no obstant, és que probablement van acabar totes com un frugal piscolabis de la fauna marina en menys d’una hora. Abella assenteix. En veritat, el mar és un lloc terrible.

Vist amb distància, el part de les tortugues sembla un monumental disbarat. La desproporció entre l’esforç invertit i el resultat obtingut és gegantina. És el preu que paguen les tortugues marines per la seva esbojarrada història evolutiva. Com les balenes, les tortugues provenen d’una saga d’animals que durant un temps van ser terrestres i que un dia, apa, van decidir tornar al mar, on en realitat es va originar la vida. És clar, les balenes, com mamífers que són, van resoldre el repte obstetre sense més contratemps, però les tortugues, pobretes, no. La fresa a la platja és una herència d’aquell moment de dubte de fa milions d’anys, que si mar o muntanya. La tortuga babaua només és terrestre durant uns breus instants de la seva vida. Bé, de fet, per al 999 per mil d’elles aquest serà pràcticament el seu únic instant de vida. Ni tan sols els queda el consol del que s’afirma en l’Apocalipsi de Sant Joan, que el mar sempre torna els seus morts. Acaben a la panxa d’un peix.

Un gran xiringuito

Explicat tot això, el més lògic seria concloure que el sobreesforç que s’ha dut a terme a Mataró per arribar a aquest dur final ha sigut inútil. No hi ha res més lluny de la realitat. Ha sigut un reeixit assaig general del que potser passarà cada vegada més sovint. Ha sigut una improvisada coreografia de bones intencions que va començar la matinada del 15 de juny quan els responsables del xiringuito de la platja de Sant Simó van veure com una tortuga s’acostava al seu establiment. Va ser un moment d’aquells de pessiga’m que no m’ho crec. Cal felicitar-los, perquè van trucar a la patrulla de la policia local, que va incloure en el seu habitual informe nocturn al regidor del ram, Juan Carlos Jerez, unes línies sobre el que havia passat. També cal felicitar-lo, ja que en poques hores va reunir una legió de 180 voluntaris que es van oferir per fer torns de vigilància al voltant del niu, sota la supervisió dels tècnics del CRAM. Si calgués millorar algun aspecte, explica Abella, és que per a pròximes posades seria ja la repera que els biòlegs aconseguissin arribar al lloc de la fresa quan la tortuga encara està a la platja. D’aquesta ‘recordwoman’ que va deixar ni més ni menys que 173 ous no se sap si és una primerenca o una partera tardoral. Col·locar-li un transmissor ja hauria sigut el súmmum. Recentment, li’n van col·locar un a un exemplar que va ser criat en captivitat a València i, al cap de poques setmanes, ja estava a Creta.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Amb la boca petita, els biòlegs del mar afirmen que les tortugues babaues solen repetir sala de parts. No ha sigut així a Mataró. Ni a Premià, on estan madurant aquests dies 58 ous. Sembla que les tortugues estan colonitzant el llevant espanyol. És una inesperada conseqüència de l’escalfament global. Doncs això, que la probable mort dels alevins de Mataró no ha sigut en va. Ha sigut un sacrificat assaig, des de la tortuga fins al regidor, tot això sense oblidar, és clar, que 24 ous han fet eclosió a les instal·lacions del CRAM. Tan bon punt aquests alevins ja no tinguin l’aspecte d’un apetitós ‘montadito’ (així se suposa que els veuen els seus depredadors), coneixeran el mar. Però aquesta és una història per explicar un altre dia.

Continuarà.