09 jul 2020

Anar al contingut

Conciliació impossible

Dona, esport i embaràs, o la impossibilitat de ser mare i futbolista a Espanya

La falta de professionalisme i les clàusules antiembaràs dificulten la vida personal de les esportistes

No hi ha cap mare entre els 16 equips de la Lliga Iberdrola

Mamen Hidalgo

Dona, esport i embaràs, o la impossibilitat de ser mare i futbolista a Espanya

Entre els 16 equips de Primera Divisió no hi ha cap futbolista que sigui mare. Les condicions laborals de les dones en l’esport espanyol estan lluny de ser professionals, i a la falta de convenis col·lectius o una llei que estableixi les normes sobre les quals poder treballar, s’hi sumen unes clàusules antiembaràs que firmen per por de quedar-se sense feina i la impossibilitat de conciliar.

Les futbolistes no volen ser mares en les actuals circumstàncies. Per això, la imatge de l’Ajax d’Amsterdam renovant una embarassada, Chantal de Ridder –de 29 anys i després de gairebé no haver jugat aquesta temporada–, sona utòpica a Espanya. Elles volen generar el debat per aconseguir drets, però necessiten instruments que els han de facilitar clubs, federacions i Govern.

“Hi ha preocupació entre les futbolistes”, diu Laura del Río, jugadora del Madrid CFF i membre del Comitè de futbol femení d’AFE. “A moltes els agradaria ser mares, però que ser-ho no fos un problema que et portés a deixar la teva carrera esportiva”. Teresa Arévalo, diputada de Podem i portaveu d’Esports, insisteix en la necessitat de legislar abans de conscienciar. “Aquesta foto és impossible al nostre país. L’esport femení és a les cavernes de la igualtat, i cal donar-li els instruments a aquestes dones. Urgeixen mesures legislatives per abordar això, perquè aquesta situació no passa en cap altre àmbit”.

Es tracta de clàusules que suposen la rescissió unilateral del contracte, i que equiparen l’embaràs amb el dopatge o una mala conducta. El 2016, dos esportistes reconeixien obertament haver firmat aquests condicionants als seus contractes. La futbolista Mariajo Pons no va revelar el nom del club, però sí el fet: “Puc entendre el temor dels equips per perdre jugadores, però no a costa de fer coses il·legals”, deia a El Mundo, on la jugadora d’handbol Begoña Fernández reconeixia que aquestes pràctiques “s’estilen bastant”, a més de lamentar el motiu pel qual les firmen: “El que desitges és jugar tant sí com no”.

Les dificultats no s’acaben amb això. Una vegada que han decidit ser mares, les esportistes s’enfronten a la incapacitat de conciliar. La tinerfenya Jennifer López va ser durant un temps la gran excepció en el futbol, sent l’única mare de Primera Divisió.  No obstant, les circumstàncies no van ser les idònies: va haver d’aprofitar una ruptura de lligament de genoll, una lesió de llarga durada, per complir el seu somni de ser mare. Altrament, segons va expressar en diferents entrevistes, ni s’ho hauria plantejat. La jugadora del Tacuense presumia el 2016 d’aquesta circumstància, però dos anys després la seva vida està lluny del futbol. “Els entrenaments eren tard per a la nena, psicològicament has d’estar molt fort, i entre trobar a faltar la meva filla i l’esforç de Primera, em vaig anar esfondrant poc a poc fins que ho vaig deixar”.

Absència de protecció legal

Ser mare no està previst en l’esport. No hi ha lligues professionals ni convenis col·lectius. La majoria de les esportistes no tenen contractes. “No hi ha una estructura federativa i normativa en la qual una senyora es queda embarassada i després pot conciliar”, explica l’advocada María José López. “Partim d’un buit on la dona està totalment desprotegida i el conveni laboral és només per a ells. És un primer hàndicap on la dona es troba aïllada”. El problema ja no són només les famoses clàusules antiembaràs, sinó la capacitat de conciliar. “Tornes molt bé físicament, però no hi ha instruments legals”.

En un esport molt condicionat per la precarietat i la falta de professionalisme, elles senten que una interrupció de la seva carrera pot suposar-ne el final. Per això, des del sindicat AFE insisteixen a establir-hi unes garanties. “Hem de donar-los seguretat, idear un pla perquè no tinguin por de quedar-se sense contracte la següent temporada, tenir comoditat per exercir la nostra carrera esportiva al 100%. Estem batallant dues guerres, la de tornar a tenir la capacitat física necessària i la part econòmica que t’ajudi a aconseguir-ho”.

En la denúncia d’aquestes condicions treballa l’Associació per a Dones en l’Esport Professional (AMDP). “Hi ha una absoluta discriminació a les dones”, diu Mar Mas. “Les clàusules antiembaràs són la punta de l’iceberg d’un problema que hi ha en la legislació. Hi ha lleis d’igualtat i lleis de l’esport, però si no posem en marxa els mecanismes per complir-les no podem fer-hi res. Cal sancionar qui no compleixi les lleis. ¿Per què les federacions, clubs o institucions han consentit això?”

La vida professional de l’esportista coincideix amb l’edat per ser mare, i elles es veuen obligades a decidir entre totes dues. “Està prohibit per la Constitució, per qualsevol estatut del treballador. ¿Per què obligar les dones a escollir entre la seva carrera o la maternitat?”, lamenta Mar. Per a la diputada Teresa Arévalo, no s’hauria de prohibir una cosa per al qual no hi ha de dret. “Hem de posar-ho a l’agenda política. Ho hem debatut al Congrés però amb una PNL no fem res, perquè no és vinculant. Méndez de Vigo va arribar a dir que si això passava, les esportistes havien de denunciar-ho. Jo no vull esportistes valentes, vull que siguin iguals”.

L’exemple dels Estats Units

El debat és nou a Espanya, però té precedents als Estats Units i Anglaterra. “Les mares porten els fills als partits, i en les concentracions fins i tot contracten mainaderes perquè elles puguin fer la seva feina", explica Laura del Río, que ha jugat als dos països.

A la lliga nord-americana, on elles són les estrelles del futbol, la revolució es va produir el 2013 quan quatre futbolistes internacionals van anunciar la seva maternitat: Amy Rodriguez, Heather Mitts, Shannon Box i Stephanie Cox. “Allà tenen la mateixa por de perdre la forma física, però no tenen por de quedar-se sense contracte la següent temporada”, explica Laura. “Els posen totes les facilitats, i així hauria de ser a Espanya. Les futbolistes podríem convertir-nos en un referent nacional. Per això és important que tots ens posem d’acord, facilitar la tornada. Que la carrera esportiva s’aturi, però que no s’acabi”.

La carrera tampoc va acabar per a l’anglesa Katie Chapman, el cas de la qual va suposar una revolució a la Federació al ser mare en dues ocasions. “Vaig jugar fins a les deu setmanes i vaig entrenar fins als cinc mesos, quan ja no em sentia còmoda”. Quatre anys després, quan va recuperar el to físic i el nivell internacional, va tornar a la selecció participant al Mundial de 2015 al Canadà.