Anar al contingut

segona oportunitat

"A l'institut tenia la sensació de ser un destorb"

Adolescents que acaben en escoles d'adults asseguren sentir-se expulsats dels centres convencionals

En les aules de formació permanent troben una atenció individualitzada que els anima a progressar

María Jesús Ibáñez

"A l'institut tenia la sensació de ser un destorb"

Nuria Puentes

Una de les preocupacions que els alcaldes acostumen a transmetre a Rafael Homet, diputat responsable de l’àrea d’Educació a la Diputació de Barcelona, al·ludeix als grups de joves que passen el dia sense fer res a les places dels pobles. «Acostumen a ser menors absentistes, que passen d’anar a l’institut, o joves que han deixat definitivament els estudis i no troben feina... Preocupen no perquè causin problemes, sinó pel seu futur incert», explica Homet. 

El Carlos i l‘Iker podrien ser dos d’aquests xavals, reconeixen tots dos. El Carlos té 17 anys i va deixar l’institut sense haver acabat l’ESO perquè no li interessava gens el que li explicaven allà. L’Iker, de 16, el va abandonar quan va haver de repetir curs a tercer. «Jo no havia donat mai problemes, no era ni de bon tros d’aquells que armen bronca a cada moment, simplement anava fent. Però quan vaig haver de repetir curs, em va tocar amb un grup de nens amb els quals no em vaig adaptar en absolut», explica. Ara estan tots dos a l’escola d’adults Can Lletres de Llinars del Vallès, on es preparen per intentar superar, d’aquí unes setmanes, les proves d’accés als graus mitjans de formació professional.

La tasca d’autoestima que fan aquests centres és impressionant. «També treballem els hàbits, perquè per exemple sàpiguen organitzar-se millor amb les seves coses i en la vida en general», assenyala Neus Ramia, la directora de Can Lletres. Això ha permès que aquests joves, moltes vegades amb problemes afegits (conflictes familiars, addiccions o un baix concepte de si mateixos i de les seves capacitats), «recuperin el desig de fer coses, de continuar endavant», indica Ramia. «O almenys, que sentin que pertanyen a algun lloc», subratlla.


La fórmula funciona


El Rafa, la Hatja i l‘Andrea, exalumnes del centre, donen fe que la fórmula funciona. «Suposo que en certa manera tot això ens va ajudar a madurar, i també va ser molt important com hi van ajudar els professors», reflexiona el noi. «A l’institut, jo era un més entre un munt de gent, mentre que a l’escola d’adults vaig tenir professors que estaven pendents de mi i que em deien les coses com eren, amb claredat i sense maquillatges». «A l’institut tenia la sensació de ser un destorb i crec que a ningú el va preocupar gaire que el deixés», reflexiona.
Una cosa semblant va sentir Hatja quan va abandonar sense haver acabat tercer de l’ESO. «Jo no estava còmoda. Pels profes, sobretot, perquè si no hi anava tampoc passava res, perquè feia la impressió que els era completament igual si eres a la classe o no, els suava», explica la noia, alumna actualment d’un cicle d’auxiliar d’infermeria en un centre concertat de Granollers. «Estar sis hores seguides a l’institut era una ratllada, no les suportava... A Can Lletres era diferent, molt més interessant», afegeix el Rafa.

Cada alumne rep una atenció individualitzada. «Escoles com aquesta de Llinars, que tenen una estreta relació amb el seu entorn, són també laboratoris d’innovació educativa», explica amb un somriure Mireia Martínez, tècnica de l’àrea d’educació de la Diputació de Barcelona. El professorat, explica Martínez, «el formen persones amb un ampli coneixement social, que saben l’important que és, moltes vegades, prioritzar els vincles per sobre dels continguts». El model de les escoles d’adults s’inscriu, a més, en el programa Educació 360 de la corporació barcelonina.