Canvis demogràfics

Gisclareny destrona Sant Jaume de Frontanyà com el poble més petit de Catalunya

Al municipi de l'Alt Berguedà viuen ara 26 veïns en masies disseminades, encara que només 15 hi resideixen de forma permanent

Els accessos són el principal problema amb què topen els seus habitants, que aspiren a atraure turistes amb el nou títol

zentauroepp41779543 gisclareny180126154858

zentauroepp41779543 gisclareny180126154858

3
Es llegeix en minuts
Cristina Buesa

Set visitants en un parell d’hores. Deixen el cotxe a l’accés, els més atrevits entren fins a la plaça de l’ajuntament, on es veuen obligats a recular. Allà acaba el recorregut. No s’han trobat cap veí. En la mitja dotzena de cases que hi ha (rectoria i església incloses), no hi viu ningú. Gisclareny (Berguedà) ha heretat amb l’entrada de l’any el títol de municipi més petit de Catalunya, destronant d’aquesta manera Sant Jaume de Frontanyà, a la mateixa comarca.

    

L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) li atribueix 27 habitants l’1 de gener del 2017. A Sant Jaume, 30. No obstant, aquest any ja hi ha hagut canvis. A Gisclareny ara n’hi ha 26 (va morir una àvia) i, a Sant Jaume de Frontanyà, 28 (una mare i el seu fill han canviat de residència). «Parlem de persones inscrites en el padró, encara que només hi vivim de forma permanent 15», aclareix Joan Tor, alcalde de l’acabat de batejar com a poble català més diminut.

    

Però Gisclareny només és reduït en veïns. No en extensió: té 37 quilòmetres quadrats i 70 quilòmetres de carreteres i camins de titularitat municipal. De fet, això últim és el que més preocupa el seu alcalde, mantenir l’accessibilitat en bones condicions. Aquestes comunicacions permetrien precisament potenciar l’arribada de visitants, que el nou títol podria impulsar. El turisme és el mannà al qual aspiren, ­malgrat que l’oferta de restaurants és pobre (n’hi ha únicament un, Can Misèria, obert de març a novembre) i només hi ha una casa rural i un refugi.

    

Però a Tor no se’l veu angoixat. És conscient que la despoblació dels nuclis rurals té mala solució. Ni es planteja impulsar una campanya per atraure nous residents, com s’ha fet en altres llocs. «¿Què els oferim? ¿Casa? ¿Feina? ¡Però si no tenim cap de les dues coses!», exclama mentre de fons només se senten les esquelles dels cavalls. Gisclareny no té masies a la venda o de lloguer. I l’única escletxa possible seria la rehabilitació d’alguna de la dotzena de cases que les normes subsidiàries urbanístiques autoritzen a reformar. Amb el cost que això suposa.

ALLAU D’ENTREVISTES

Dels 15 residents de Gisclareny habituals, només la família de l’alcalde és originària del poble pirinenc. Un busseig en el seu arbre genealògic va descobrir que hi ha el cognom Tor en aquestes muntanyes des de l’any 1600. Però lluny d’aparèixer com un mandatari possessiu, les paraules d’aquest home, que fa gairebé 31 dels seus 63 anys que té la vara de la màxima autoritat local, destil·len generositat i sinceritat.

    

«No recordo quants suports vaig obtenir en les últimes eleccions però em sembla que em van votar tots, sí», admet l’alcalde, que en les últimes setmanes ha hagut d’atendre nombroses entrevistes. Una parella d’Esplugues de Llobregat, amb la seva neta, aprofita la trobada casual amb l’alcalde per comentar la jugada. Xavier Castán havia viscut en Castellar de N’Hug, on ara precisament és secretària municipal una de les filles de Tor.

PRINCIPAL LLAST

El visitant coincideix amb Joan Tor que les telecomunicacions frenen la vida rural. L’assistència sanitària no és, diguem, ràpida. «Aquí, si et trobes malament, escapa’t», resumeix l’alcalde. Les urgències cardíaques s’han de resoldre amb un helicòpter.

    

Dels 26 empadronats, únicament hi ha un nen en edat escolar, encara que està instal·lat a Bagà, que és el municipi més pròxim, a uns 10 quilòmetres d’una carretera de titularitat municipal reparada parcialment amb subvencions que Gisclareny aconsegueix de la Diputació de Barcelona. La situació viària és molt semblant al municipi que fins ara ostentava el títol del més petit. L’alcalde de Sant Jaume de Frontanyà, Rubèn Lladós, té molt clar quin és el seu principal mal­decap.

    

«Les comunicacions, sense cap dubte», respon. Els dos accessos, des de Borredà o des de la Pobla de Lillet, són un sac sense fons. El pressupost municipal pot doblar-se d’un any a l’altre en funció dels fons destinats a la millora de les infraestructures. Tenen, a més, 18 quilòmetres de canonades repartides pels boscos, fet que significa que cada vegada que s’ha d’iniciar una millora o una reparació el cost és molt elevat.

Notícies relacionades

    

«Però el que em posa més nerviós és la fibra òptica, que Telefónica no em vol instal·lar al poble perquè diu que no els surt a compte», descriu. Cada vegada que ha de realitzar un tràmit amb una administració superior, ara que tot funciona a través de la firma electrònica, és un autèntic viacrucis. Lladós pot passar-se hores intentant sense èxit que una petició de subvenció es digni a sortir de l’ordinador de l’ajuntament. 

Temes:

Catalunya