Anar al contingut

El sistema de protecció de menors, al banc dels acusats

L'entitat Aprodeme, que representa 800 afectats, presenta tres denúncies perquè es reformi el model

Les famílies denuncien "retirades arbitràries" sense que hi mediï un jutge i sense saber les causes per les quals els separen dels seus fills

TERESA PÉREZ / BARCELONA

fcasals40981878 toni civis171117170036

JOAN CORTADELLAS

L’Associació per a la Defensa del Menor (Aprodeme), que representa més de 800 famílies a les quals l’Administració ha retirat els fills, presentarà demà a Barcelona una denúncia col·lectiva per exigir la reforma total del sistema de protecció de menors a Espanya. La iniciativa es tramitarà simultàniament en tres institucions i organismes: la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Síndic de Greuges i la seu del Parlament Europeu a Barcelona.
La denúncia, que també es presentarà a Madrid, documenta casos de centenars de nens «separats de les seves famílies de forma abusiva i brutal, una decisió que prenen funcionaris sense que hi intervingui cap jutge», assenyala Francisco Cárdenas, president d’Aprodeme i pare afectat per la decisió de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Cárdenas va veure per última vegada, físicament, la seva filla el 12 de març del 2009 perquè, mentalment, el seu record el té present cada dia.

Reivindicacions

La demanda reclama que es compleixin quatre punts essencials. El primer, definir clarament les causes de desemparament (els motius pels quals l’Administració pren els nens a les famílies) per evitar que hi hagi «retirades arbitràries». També, que sigui un jutge «especialista, imparcial i expert» qui decideixi el desemparament del nen i no funcionaris de Benestar Social (d’Afers Socials, a Catalunya) com passa ara. A França, Itàlia i el Canadà dona llum verda un magistrat. 
Els denunciants tambéproposen/ reclamen la creació de jutjats especialitzats, similars als de violència masclista, perquè les vistes orals siguin ràpides i, per últim, demanen a la Fiscalia que insti l’Administració «a complir les lleis que protegeixen el menor».
Enrique Vila, advocat que presenta la denúncia en nom d’Aprodeme i també un dels lletrats encarregats del cas dels nens robats durant el franquisme, qüestiona l’actual sistema de protecció que s’ha convertit «en un monstre que es retroalimenta a si mateix, amb centenars de funcionaris, la xifra dels quals no es correspon amb el nombre de menors desemparats». Vila té clar que les retirades de nens de la seva llar «han de ser l’última opció i només en casos extrems de perill físic o psíquic».
Aquesta macrodenúncia s’ha portat a terme paral·lelament a una campanya a Change.org que han firmat 1.363 persones. Els seus testimonis, molts dels quals s’inclouen en la demanda, mostren «patiment, doloroses separacions familiars i sovint la ruptura dels llaços paternofilials de manera irreversible», assenyala Andreu Cruz, un pare a qui la DGAIA va intentar retirar els fills i només va desistir quan l’afectat va denunciar a les xarxes socials la situació i «un alt càrrec del Govern de la Generalitat» li va trucar perquè frenés la campanya, afirma. 
Lluís P., un altre pare afectat, reivindica que «l’opac sistema de protecció amb fundacions i xarxes clientelars se substitueixi per un altre de transparent i protector de famílies». La solució no passa per treure el nen de casa seva, sinó per ajudar-lo a millorar la situació.
La retirada del menor es produeix quan l’Administració dictamina que el nen està en situació de desemparament per diverses causes, com divorcis complexos o alertes d’escoles i hospitals. Les retirades dels menors tenen lloc al carrer, ja que a les cases necessiten ordre judicial, i majoritàriament als col·legis, com la filla de Manuela G. F., que amb 10 anys la van treure de classe davant els seus companys, mentre cridava i plorava que volia veure els seus pares. A la neta de Josep Maria Puigdengoles se la van emportar quan estava de colònies amb altres nens. 
Després d’aquest tràmit, els menuts ingressen generalment en centres de menors, passen a viure amb algun familiar o amb pares d’acollida. I comença el calvari familiar per recuperar els nens. El procés s’allarga tant que «els menors perden els vincles amb els familiars biològics i l’equip psicosocial acaba dient que serà negatiu per al menor tornar a la seva antiga llar», apunta Vila. Cárdenas afegeix: «Hi ha un risc realment greu que el nen no torni mai amb els seus pares». 

Protagonistes muts 

Sara G. M., va ser una d’aquestes nenes. Amb 13 anys va ser tutelada durant un any per la DGAIA i recorda que després d’aquella experiència la seva vida «va canviar per sempre»: «Vaig veure coses que no em tocaven», assegura. La filla de Rocío R. no va tenir millor sort «i segueix arrossegant problemes psicològics per aquells anys». En aquest procés, els nens són protagonistes muts: «Ningú hi parla, ningú els pregunta què senten o què prefereixen», assenyala una mare.
Mentre dura la separació són els tècnics els que decideixen quan, on i com es veuen nens i adults. Les visites es donen amb comptagotes. Yolanda C. veu el seu fill «una hora cada 15 dies, i amb vigilància. I ningú s’imagina com plora perquè vol tornar a casa», diu. A Toni Civisi al seu fill Toni, de gairebé 8 anys, els va separar la DGAIA, «l’endemà de complir 3 anys i ja en fa 5 que és fora de casa. Ara viu en acollida amb una senyora», diu Civis. La família va demanar al març a la Generalitat un augment de trobades. Els han respost al novembre negant-les-hi «perquè quan s’acaba la visita el nen queda atabalat», critica Civis. 

0 Comentaris
cargando