Sandra: "Mai havia anat d'excursió"

La Sandra (nom fictici) porta tres polseres en una mà i una goma per als cabells a l’altra. Al llavi, un minúscul pírcing. Només té 18 anys i s’expressa amb gran maduresa. Potser perquè no ha tingut una vida gens fàcil. Va néixer a l’estranger, però des dels quatre anys viu a Espanya. El febrer del 2016 va ingressar al centre de justícia juvenil de Can Llupià, a la falda de Collserola. Apartat de qualsevol nucli urbà, les seves mesures de seguretat són semblants a les d’una presó, encara que per dins no s’hi assembla gens. Hi ha una pista d’esport, un gran jardí i una caseta on serveixen refrescos i cafès, a més de l’edifici de les habitacions i tallers. Allà viuen els joves que han comès algun delicte.

«És el meu primer internament», confessa la Sandra. Es va escapar de casa perquè el seu pare volia anar a viure a un altre lloc. «Tenia la vida muntada aquí i me’n vaig anar», recorda. Va deixar penjat el quart d’ESO i es va refugiar en una casa okupa. «Vaig començar a robar i a consumir, alcohol i altres coses, a anar de festa. La mala vida», admet sense embuts. «Gràcies a entrar aquí m’he pogut recuperar. Si no m’haguessin enxampat no sé què se n’hauria fet de mi. He evolucionat per bé», afirma.

Primer la van internar en un centre de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. En una sortida va tenir una baralla. Els Mossos la van detenir. Té cinc causes obertes: robatoris, baralles, furts. «Robava. Estava malament i aquí els educadors m’han acollit molt bé», sosté. És sincera, ningú la controla de prop mentre parla amb EL PERIÓDICO.

Segueix un curs de jardineria i ja va a fer de cambrera els caps de setmana. Això sí, al restaurant no saben que dorm en un centre juvenil. Té contacte amb part de la seva família. «Aquest centre és positiu perquè t’ajuda a canviar i a portar una vida millor», destaca. Però hi ha una cosa que mai oblidarà: l’excursió de tres dies que va fer. Va anar en bicicleta, va dormir en albergs. «Mai havia anat d’excursió. Vaig veure la naturalesa, increïble», relata. Quan surti vol viure amb els seus oncles i fer de cambrera o dependenta (inicia un curs al setembre). «A la meva tutora li tinc molt carinyo perquè m’ha recolzat en tot», diu.

 

L’Arnau té 17 anys. No vol que se li canviï el nom. Va entrar a Can Llupià el gener del 2017. «No estudiava gaire. Sempre estava amb els amics i a vegades no anava ni per casa. Consumia. Porros, alcohol. No tenia obligacions. No anava al col·legi», afirma. Va començar a delinquir i el van enxampar. «No creia que pogués canviar la meva vida». És el que ha passat. No consumeix, té contacte amb la família i disfruta de sortides de cap de setmana.

«Com millor ho portis, millor ho tens», al·lega. Es porta bé amb tothom i explica que la seva tutora l’ha ajudat a «veure les coses d’una altra manera». Fins i tot surten a prendre alguna cosa al carrer. «Li parlo de la meva vida i ella m’ajuda», repeteix. Vol estudiar electromecànica. Per això fa l’ESO. A més d’estudiar, fa esport i participa en programes de salut, de «com parlar bé» i de respecte, comenta. Alguns dies va a una gossera a passejar gossos. També va anar fa poc a una excursió. Va fer una ruta llarga en bici i va pujar un port de 1.065 metres. «Veig que si vull una cosa la puc aconseguir», sentencia.

Notícies relacionades

El jugador de l’Espanyol Álvaro Aguado, acusat de violació, declara davant la jutge que va ser sexe consentit

¿Quantes hores has de dormir si vius a Catalunya? La Universitat de Columbia ho revela

Mireia Pérez és la psicòloga del centre. De feina no n’hi falta. Li toca, entre altres coses, analitzar el risc que els nois reincideixin. L’objectiu: evitar que tornin a delinquir. Cada intern és un món. «A partir de la seva evolució s’analitza com actuar», detalla. Intenta «objectivar» els punts forts i febles i potenciar, sobretot, l’autoestima, amb conductes més saludables (esport, riure per riure, activitats, anar a classe). I en la teràpia individual intenta que «li surtin els seus dimonis».

La Gemma és la treballadora social. S’encarrega del gens fàcil contacte dels joves amb les seves famílies, amb l’exterior. És qui autoritza visites i comunicacions i s’entrevista amb l’entorn familiar. Reconeix que s’ha trobat amb qui no vol saber res del noi. També s’encarrega d’acompanyar la sortida després de complir la condemna. «El desinternament és molt delicat», reconeix.