EL PERIÓDICO guanya l'Ortega y Gasset per la investigació sobre l'escàndol dels maristes

El 3 de febrer del 2016 Ma-nuel Barbero va trucar a la redacció d’EL PERIÓDICO. El periodista que va atendre la seva trucada va veure que era un assumpte per a Guillem Sànchez, el titular de la cartera de Successos, i l’hi va derivar. Després de la conversa telefònica, Sànchez i Barbero es van citar en persona per a l’endemà. El relat que va oferir del segon dels abusos sexuals comesos sobre el seu fill per Joaquim Benítez, exprofessor de gimnàstica del col·legi dels Maristes de Sants-les Corts, no només era coherent (i commovedor), sinó que anava acompanyat d’una denúncia davant els Mossos. És més, quatre víctimes més havien denunciat Benítez pel mateix motiu. Aquest va ser l’origen de la sèrie de Sànchez; María Jesús Ibáñez, responsable d’Educació, i Jesús G. Albalat, encarregat de Tribunals, que ha merescut el premi Ortega y Gasset en la categoria de Millor Història o Investigació Periodística.

Però aquest origen té un preàmbul que es remunta a l’octubre del 2005, quan l’antic reporter d’EL PERIÓDICO Edwin Winkles va informar del cas d’una família que denunciava la tardança de l’ambulància que va anar al domicili a atendre el pare, que finalment va morir a casa abans que arribés l’assistència mèdica, tot i estar a només cinc minuts de l’Hospital de Bellvitge. Era la família Barbero. El Manuel va trucar a aquest diari i no a cap altre i li va brindar així la primícia del cas Maristas perquè en aquella ocasió anterior s’havia fet ressò de la indignació familiar.

¿Un cop de sort? No. Un diari amb pedigrí social.

El jurat dels premis Ortega y Gasset, concedits per 'El País' des del 1984 i segurament els guardons més prestigiosos del periodisme en espanyol, va destacar que el treball de Sànchez, Ibáñez i Albalat «compleix un dels principals objectius del periodisme: el de servir la societat». «La tenacitat i el seguiment de la redacció va aconseguir que víctimes d’abusos que feia dècades que estaven en silenci expliquessin els seus casos i connectessin entre elles», va afegir.

LA CONFESSIÓ

El mateix dia que Sànchez es va reunir amb Barbero, EL PERIÓDICO va publicar en la seva edició digital una notícia amb aquest titular: «Cinc exalumnes dels maristes denuncien abusos sexuals d’un professor de gimnàstica», també tema principal de la portada del diari imprès del 5 de febrer. Mentre els lectors del paper esmorzaven llegint aquesta informació, Ibáñez i el fotògraf Josep García anaven en cotxe cap a l’Alt Empordà, on una pista situava el presumpte pederasta. Presumpte per poques hores. El tàndem periodístic va localitzar Benítez i aquest va confessar. El titular d’aquell mateix dia a la web: «Ho vaig fer. Em pensava que vindrien abans a buscar-me». El subtítol: «No sé quants nois van ser. Sé que aniré a la presó. ¿Vostè sap quants anys em podrien caure?».

A partir d’aquí els tres periodistes premiats van fer de periodistes: van investigar (van picar pedra, i molta, en l’argot periodístic), van contrastar i van publicar informació que els maristes no volien veure publicada i que tampoc va fer gaire gràcia a la Conselleria d’Ensenyament. No es van limitar a anar acumulant casos d’abusos de menors comesos durant dècades en dos centres educatius dels maristes a Barcelona, sinó que van revelar l’existència d’una estratègia d’ocultació per part de l’orde religiós. Més de 40 exalumnes van presentar denúncia i dos professors més van reconèixer haver abusat de nens. Només Benítez serà jutjat.

Notícies relacionades

Els pares helicòpter arriben a la universitat: «Venen a demanar explicacions sobre les notes»

Parlen els universitaris sobre els ‘pares helicòpter’: «Dir-nos generació de vidre és una exageració»

La potència de la sèrie periodística, o la magnitud de l’escàndol de pederàstia destapat, va originar un debat social sobre la protecció dels menors i la prescripció dels delictes de pederàstia que ha arribat a l’àmbit polític i legislatiu, va remarcar el jurat.

Si ahir Sànchez, Ibáñez i Albalat no van ser mantejats a la redacció va ser només perquè no hi havia manta. L’Ortega y Gasset va ser un reconeixement a una forma de fer periodisme que val la pena preservar.