Anar al contingut

EMOTIVA DENÚNCIA

La mare del detingut per l'agressió a dos gais de Berga ja va advertir que estava malalt

"L'única solució que em donen és la presó", va dir en una carta enviada a EL PERIÓDICO al desembre

Ferran Badal confessa que el seu fill pateix un trastorn de conducta. / ACN/MAR MARTÍ

La mare del detingut a Berga per agredir una parella homosexual que s'estava fent un petó a les portes d'una discoteca diumenge a la matinada va enviar una carta a EL PERIÓDICO el desembre passat en què ja advertia que el seu fill està malalt. El jove, que està en llibertat provisional, està diagnosticat de TDAH (trastorn de dèficit d'atenció amb hiperactivitat). A la carta, titulada "El meu fill està malalt i l'única solució que em donen és la presó', la mare explica la seva desesperació i la seva impotència davant una societat que, denuncia, "omple les presons de malalts mentals sense buscar altres solucions". Ho diu després d'enumerar diversos episodis en què no va trobar el suport que necessitava.

A la manera de l'esperançadora 'Imagine', de John Lennon, però com detalla ella mateixa, sense aquesta llum, la dona denuncia anys d'impotència:

"Imagina que als centres educatius no entenen la problemàtica ni estan formats per afrontar-la". "Imagina que amb un gran esforç seu i nostre -pare i mare-, amb 4-5 hores de feina cada dia a les tardes i els caps de setmana, arriba a obtenir el certificat de l'ESO però no pot acabar una formació professional de cicle mitjà"." Imagina que assisteix a l'UCA (Unitat de Conductes Addictives) i que és donat d'alta perquè no vol deixar de consumir, en lloc de fer-li la teràpia que requereix per ajudar-lo a deixar el consum. Imagina també que el diagnostiquen amb un trastorn de personalitat antisocial".

I continua: "Imagina que és agressiu i es baralla contínuament". "Imagina que vas veient, i a més t'ho diuen, que l'únic camí és la presó, no n'hi ha cap altre". La mare, ja cap al final, llança aquesta pregunta: "¿Quantes mares i pares no s'imaginen això i més, sinó que ho estan vivint dia rere dia".

LA CARTA QUE VA ENVIAR

Aquesta és la transcripció textual de la carta que va enviar a EL PERIÓDICO el desembre passat:

"Imagina que tens un fill adoptat quan tenia dos anys, diagnosticat de TDAH (Trastorn de Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat) als 10, que comença amb una medicació prescrita per la neuropediatra.

Imagina que als centres educatius no entenen la problemàtica ni estan formats per afrontar-la. Com a conseqüència, és castigat contínuament, rep expedients disciplinaris, és enviat a casa seva per períodes que van des de 3-4 dies fins a un mes. Que no s’aplica cap protocol d’actuació ni les mesures absolutament necessàries per poder fer front a la seva escolarització.

Imagina que acaba assistint a un CET (Centre Educatiu Terapèutic) sense poder assistir al centre ordinari perquè no saben què fer amb l’alumnat amb problemes greus de conducta.

Imagina que amb un gran esforç seu i nostre -pare i mare-, amb 4-5 hores de feina cada dia a les tardes i els caps de setmana arriba a obtenir el certificat de l’ESO però no pot acabar una formació professional de cicle mitjà.

Imagina que acabes amb una fama de pare/mare consentidora i amb una relació espantosa amb el professorat. Imagina que nosaltres som professors i, de vegades, som companys del professorat del nostre fill. Imagina que comença a consumir cànnabis i que es posa molt agressiu i acaba ingressat deu dies a la Unitat Psiquiàtrica Infantojuvenil d’un hospital públic.

Imagina que assisteix a la UCA (Unitat de Conductes Addictives) i que és donat d’alta perquè ell no vol deixar de consumir, en lloc de fer-li la teràpia que requereix per ajudar-lo a deixar el consum. Imagina que li diagnostiquen també un trastorn de personalitat antisocial.

Imagina que és agressiu i es baralla contínuament. Que vas pagant sancions econòmiques i que acaba tenint set demandes judicials per agressions amb lesions més o menys greus i que la sentència sempre és la mateixa: multa o presó sense saber com accedir a que li commutin per serveis a la comunitat, perquè sigui ell qui pagui per les conseqüències dels seus actes.

Imagina que el vols incapacitar i que, com que té només un 35% de minusvàlua, el seu coeficient intel·lectual és normal i és llest, no és ni esquizofrènic ni bipolar (que de vegades penses que són les úniques malalties mentals que es tenen en compte), no trobaràs cap jutge que l'hi concedeixi.

Imagina que saps que existeixen mesures alternatives i que saps que és la única manera de que sigui responsable dels seus actes i se'l pugui obligar a medicar-se, internar-lo... I que et preguntin si està incapacitat.

Imagina que arriba a la majoria d’edat, que ell no té cap consciència de malaltia mental i no pots fer cap tràmit sense el seu consentiment, ni tens accés a la informació que li arriba dels jutjats i que no pots fer cap tràmit, si ell no vol.

Imagina que vas veient i, a més a més t’ho diuen, que l’únic camí és la presó, no n'hi ha cap altre; “vivim en un país democràtic i qui la fa, la paga”, et diuen...

Quantes mares i pares no s’imaginen tot això i més, sinó que ho estan vivint dia rere dia?

Jo sóc una d’aquestes mares i em trobo impotent davant aquesta societat que omple les presons amb malalts mentals sense buscar altres solucions.

Malauradament aquest ‘Imagine’ no té música ni és tan bonic i esperançador com el de John Lennon".