'Iaioflautes' i americans anti Trump

L’Andrés va estar en un camp de refugiats del nord de França. Tenia dos anys. No recorda com es deia el lloc. O no ho vol recordar. La fam, sí. «Quan el mar es retirava, agafàvem mol·luscos per poder menjar», explica. I ho fa subjectant orgullós la pancarta que porten els iaioflautes a la manifestació. Preguntar-li el perquè de la seva presència a l’acte sembla gairebé ofensiu. És evident. No vol que ningú visqui el que ell va viure. Però no només això: «Defensem els drets socials. Tots. Els dels refugiats, també». Paraula del Josep, un company de l’Andrés però una mica més jove i que sembla portar la veu cantant de l’associació. L’Andrés i el Josep van poder baixar per la Via Laietana, altres iaios es van quedar a la plaça d’Urquinaona. Massa temps esperant, i massa anys. Així que dels 80 que s’havien presentat a les 16.00 hores al punt de trobada, només la meitat van iniciar la marxa molta estona després. I és que els últims de posar-se a caminar ho van fer dues hores més tard que els primers. Èxit de convocatòria.

Des de les tres de la tarda ja s’intuïa que la marea que reclamaven els organitzadors no es quedaria en marejol o en maror, sinó que més aviat seria, com a mínim, mar grossa. No en va, una hora abans de l’inici de la manifestació a la plaça d’Urquinaona l’aglomeració ja era important. Molts preparaven les seves pancartes. I uns altres intentaven vendre samarretes de totes les oenagés hagudes i per haver. Entre els primers hi havia la Marina, la Bruna, la Xènia, la Carla, el Pol, l’Aina i dos Arnau. Setze anys i una energia envejable. Posar ordre a tant entusiasme resultava difícil. Tots volien mostrar la seva indignació pel que està passant. «Volem conscienciar els joves que això és un problema humanitari real. De crisis de refugiats n’hi ha hagut sempre i n’hi seguirà havent si els joves no canviem el món. Som el futur i no ens hem de conformar». Poca cosa a afegir a tanta passió, consciència i solidaritat. Només una cosa: venen d’Osona i n’estan orgullosos. Demanen que ho deixi clar. Aquí queda escrit.

RAP CONTRA LA INJUSTÍCIA

No gaire lluny, Revolusonats (de revolució i sonats, aclarien) animaven a ritme de rap l’espera amb consignes contra el sistema i a favor dels drets dels refugiats. Mentre un grup de cinc palestins passejaven per allà a prop. ¿Refugiats? ¿Manifestants per la causa? No. ¡Turistes! Estudien medicina a Romania i han vingut a passar uns dies de vacances. La concentració els va sorprendre buscant un call center, però no descartaven sumar-s’hi. «És una bona causa», van subratllar. La seva sorpresa no era menor que la d’altres turistes que miraven la manifestació des de la barrera. Com en els toros. No fos cas que fos perillós. Però no, no ho era. L’ambient era festiu i hi havia gent de totes les edats i condicions. Incloent-hi cadires de rodes i cotxets de bebè. Això engrescava una família acabada d’arribar de Califòrnia (EUA). Eren originaris de l’Índia i immigrants de primera generació. No els agradava Trump ni la seva aversió als de fora. Així que fein uns ulls com taronges quan es van assabentar del motiu de la marxa: «Als EUA hauríem de fer una cosa així. És infinitament millor això que el que fa Trump». De la mateixa opinió era un paisà seu, també de vacances i amb aire de gentleman anglès. Venia de Washington i odiava tant Trump i la seva política immigratòria com la família de l’índia. «N’hauríem de prendre exemple», sentencia.

UNA FAMÍLIA DE L'ÍNDIA EMIGRADA ALS EUA

Notícies relacionades

Guia de Temps de Flors 2026: els 13 espais imprescindibles per visitar a Girona

Òscar Ordeig: "A les zones on hi ha presència d'os o de llop hem de veure com podem minimitzar els atacs i les conseqüències dels seus danys"

Buscar algun refugiat entre la manifestació es feia difícil. Eren minoria. Encara que no era estrany, ja que el problema era precisament aquest: que no arriben. Sí que havia arribat el Baker. Va venir des de Síria. Sol. I no ho va fer de manera regular, sinó il·legalment. Igual que va arribar a Grècia des de Turquia arriscant la vida en un bot. Els seus pares segueixen encara al país en guerra, i el seu germà, atrapat al país hel·lènic. «Està bé perquè està viu, però està malament perquè no pot sortir d’allà». Igual que al iaioflauta Andrés, preguntar-li al Baker per les seves motivacions per manifestar-se resultaria, com a mínim, insultant. Més afortunat havia sigut el Hassan. Ell va arribar a Grècia, també sol i il·legalment. Però a Barcelona ho va fer com a refugiat i en avió. Està content, afirma, i sobretot molt emocionat. Ho diu en un castellà incipient. No vol parlar en anglès. Vol aprendre com més aviat millor, també català, per poder integrar-se i començar una nova vida com més aviat millor. 

Les pancartes eren tan variades com la gent que les subjecta. N’hi ha una que crida l’atenció. Parla dels oblidats i una intueix que no són els mateixos que els refugiats. «¿Què fem amb els que ja són aquí? –expliquen l’Alex i el Yuya– ¿Amb els manters? ¿Els sensepapers? També necessiten la nostra ajuda. Nosaltres diem: fem-ho tot, ajudar els que ja són aquí i acollir els que han de venir». Tenien raó. Tanta com el Cesáreo. Ell va arribar d’Andalusia amb l’onada migratòria dels anys 50 i 60. «Amb el sevillano», va puntualitzar. I va afegir: «Aquesta sempre ha sigut una terra d’acollida, ens va acollir a nosaltres i, abans, molts altres». I una pensa llavors en aquells que van venir abans, com els que van arribar com a mà d’obra per a les exposicions del 1888 i el 1929. I pensa que la Via Laietana, per on la marea es dirigia a aquest mar que l’any passat va engolir 5.000 persones, es va obrir per a això: per acostar la ciutat al mar. Als refugiats.