Anar al contingut

La investigació del 'cas Maristes' a EL PERIÓDICO guanya el premi Ramon Barnils

Guillem Sànchez, J. G. Albalat i Maria Jesús Ibáñez reben el guardó per un treball que va destapar una dotzena de professors pederastes

EL PERIÓDICO / BARCELONA

La investigació del 'cas Maristes' a EL PERIÓDICO guanya el premi Ramon Barnils

FERRAN NADEU

L’escàndol de pederàstia en dos centres dels Maristes a Barcelona va començar amb una primícia d’EL PERIÓDICO, el 4 de febrer del 2016, amb un títol inequívoc: «Cinc exalumnes dels Maristes de les Corts denuncien abusos sexuals». Vist així, sembla senzill. Manuel Barbero, el pare d’una víctima, contacta amb Guillem Sànchez, el periodista encarregat de la cartera de Successos, i aquest, mà a mà amb J. G. Albalat, a càrrec de la cartera judicial, contrasta i trasllada als lectors el relat d’aquelles denúncies.

En realitat, no va ser així de simple. Durant setmanes, tres sòlids periodistes del diari, Sànchez, Albalat i Maria Jesús Ibáñez, van treballar amb un dels materials periodístics més inestables, la gran denúncia, el castell de cartes d’aquesta professió, on una carta mal posada pot arruïnar el relat. No va ser el cas. Sànchez, Albalat i Ibáñez van rebre ahir a la nit el premi Ramon Barnils de Periodisme d’Investigació per com a partir d’aquelles denúncies inicials van destapar un rosari d’abusos davant els quals els Maristes havien com a mínim tancat els ulls.

La investigació dels casos de pederàstia als Maristes de Sants-les Corts i de La Immaculada van ser centenars d’hores de treball molt fèrtils en resultats. Van sortir a la llum una dotzena més de pederastes i més de 40 víctimes que van interposar denúncia, un escàndol majúscul, sense precedents per les seves característiques al país. No obstant, només un d’ells, l’exprofessor de gimnàstica Joaquim Benítez, està pendent de judici. La resta dels casos han prescrit, una anomalia que, malgrat tot, ha quedat al damunt de la taula del debat polític i pendent de resolució, perquè els abusos a menors d’edat potser requeriran un calendari especial. És una de les tasques pendents que deixa en herència el treball d’Ibáñez, Sànchez i Albalat, del qual, posats a destacar, val la pena recordar dos instants que el defineixen a la perfecció. 

El primer es va produir immediatament després que fos publicat el primer article. Ibáñez (sempre Chusa, per als seus companys de diari) estava en el cas com a especialista en l’àrea d’Educació. Sànchez i Albalat, gairebé a l’uníson i per canals diferents, van rebre una informació sobre el possible parador de Benítez, semiocult aleshores en un poble a pocs quilòmetres de la frontera francesa. Va ser Chusa la que va anar cap allà. Havia sigut corresponsal a Lleida en una anterior etapa professional. Això és com aprendre a conduir amb un tot terreny. La direcció obtinguda era parcialment errònia. S’havia de polir sobre la marxa. Així ho va fer. Va arribar al destí i, de sobte, es va trobar cara a cara amb Benítez. Volia parlar. Josep Garcia era el fotògraf que acompanyava Chusa, un fotoperiodista en tota regla, el company ideal per a aquest tipus de situacions. Va dir que anava al cotxe a buscar tabac. Va tornar amb una gravadora en marxa. Aquella entrevista va sortir publicada el 5 de febrer amb un titular definitiu: «Ho vaig fer. I vaig pensar que vindrien abans a buscar-me». Sense ella, potser les setmanes següents haurien sigut diferents. 

RIGOR

El segon moment il·lustratiu del que ha sigut periodísticament aquest cas passava gairebé diàriament en un dels despatxos envidriats de la redacció, on es reunien Sànchez, Albalat i Ibáñez amb Luis Mauri, aleshores el responsable de la secció de Societat i coordinador de la investigació. En males mans, el castell de cartes podia caure. ¿Per què? Per l’eufòria. El primer cop de donar a conèixer el cas, la confessió del pederasta, el descobriment d’altres víctimes i agressors... Tot això emborratxa. Albalat i Mauri (l’edat acostuma a donar en aquestes situacions més perspectiva) van coincidir en la necessitat de no deixar-se portar. Calia comprovar cada dada i, encara que sabés greu, descartar el que era dubtós, una llàstima a vegades, perquè el pas que feien les víctimes al parlar, a vegades en aquell mateix despatx envidriat, requeria molt de valor i decisió. La cobertura periodística del cas dels Maristes, per detalls així, ha sigut ara premiada.