Antonio Codinach: "A Singapur, els pares volen fills fora de sèrie"

Els estudiants d'una ciutat estat del sud-est asiàtic amb una mida similar a l'àrea metropolitana de Barcelona i cinc milions d'habitants arrasen en el rànquing de l'últim informe PISA. ¿Són un model a seguir? Antonio Codinach (Barcelona, 1973), un dels pioners de la colònia catalana a Singapur, comparteix via Skype el seu coneixement directe d'aquest sistema educatiu.

-¿Per què va triar viure en un país que poca gent d'aquí sabria situar al mapa?

-El 2003 em vaig casar i per uns contactes de la que avui és la meva exdona vam aterrar a Singapur sense casa ni feina, a l'aventura. El 2005 vam obrir la que va ser (i segueix sent, encara que ja no hi tenim res a veure), la primera escola d'espanyol a Singapur. Segueixo vinculat al sector educatiu, ara en l'àmbit de la formació corporativa en Cegos.

-¿Què té aquest sistema educatiu per imposar-se al de les grans potències?

-En l'escola singapuresa s'ensenya disciplina i respecte. Les classes comencen a les set del matí i els alumnes es posen drets quan entra el professor. No és que això últim m'agradi especialment, però ni això ni la conya que regna a les aules catalanes i espanyoles.

-Disciplina i respecte. No sona precisament a pedagogia revolucionària.

-He començat per aquí perquè per mi és un tema molt important, però òbviament són punters en tecnologia, robòtica, programació... Hi ha moltes altres raons, com l'estabilitat política, que permet planificar les polítiques educatives, aplicar-les i donar-los continuïtat.

-Però si en una cosa no és número u Singapur és en qualitat democràtica. Governa el mateix partit... ¡des del 1959!

-Això no és la panacea, és una dictadura democràtica, i si som capaços d'entendre aquest concepte entendrem el que passa. Per exemple, si al país hi ha un 70% de xinesos, un 12% de malais, un 7% d'indis i la resta d'altres nacionalitats, el govern obliga les escoles públiques (menys les musulmanes) a replicar aquests percentatges a l'aula. I una altra cosa, que potser agradarà menys...

-Digui.

-A la meva classe dels jesuïtes de Sarrià hi havia un grupet de superllestos, una majoria que anava tirant i uns quants que tenien dificultats. A Singapur això és oficial. A mesura que els alumnes avancen cursos, se'ls agrupa segons les seves capacitats i se'ls assignen professors adequats al seu nivell. Es denomina meritocràcia.

-¿Vostè a quin grup pertanyia?

-No vaig ser mai un bon estudiant. ¿Però vostè recorda res de la classe de geografia?

-No.

-Les nostres qualitats socials són principalment les que hem absorbit amb la família i amb els amics. Està molt bé que a l'escola ensenyin matemàtiques, ciències i llengua, però és molt important que ensenyin a pensar, a solucionar problemes, a comunicar-se, a tenir intel·ligència emocional i cultural, perquè són aquestes qualitats, i no els màsters que tinguis, el que et permetrà tenir un futur millor.

-¿Els residents estrangers com vostè porten els seus fills a l'escola pública?

-La majoria no. Hi ha un debat entre portar-los a la pública o a la privada internacional, on tot és molt més flexible, holístic, bohemi i caríssim. Jo sóc un defensor de la pública, però també té coses negatives. La solució ideal seria una combinació del millor dels dos sistemes.

Notícies relacionades

Les poblacions de linx ibèric d’Espanya i Portugal trenquen el seu aïllament i aconsegueixen connectar-se

La contaminació que més afecta els nens és l’acústica

-¿Què té de negatiu la pública? 

-A Singapur els pares volen fills fora de sèrie; no s'acontenten amb un 9,5, els pressionen perquè treguin un 10 i els suïcidis d'estudiants estan en boca de tothom. El Govern està parlant amb les famílies i suavitzant el sistema per no centrar-lo tant en els exàmens.