Un violador irrecuperable

Un expert en valoració del risc considera que hi ha agressors que haurien d'estar "sempre vigilats"

Les víctimes difícilment comprenen per què es concedeixen permisos penitenciaris als seus atacants

icoy36133108 violador toms pardo caro161102163540

icoy36133108 violador toms pardo caro161102163540 / RICARD FADRIQUE

2
Es llegeix en minuts
GUILLEM SÀNCHEZ / BARCELONA

El cas de Tomás Pardo, el pres que dissabte passat va raptar, va violar i va intentar matar una dona de 52 anys d’Igualada durant un permís penitenciari és «molt infreqüent», aclareix Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB). No només perquè únicament el 5,8% dels convictes per delictes sexuals reincideixen en seguiments a tres anys vista, també ho és perquè en les dues agressions que Pardo va cometre –contra una dona de Martorell el 2002 i l’última, perpetrada el 29 d’octubre–, va desplegar una violència extrema (la va apunyalar sis vegades al coll) que no es dóna en la majoria de violacions.

Aquest professor de la UB subratlla, a més, que la decisió que va prendre Pardo després d’abusar de la dona que va segrestar –va intentar assassinar-la per no ser descobert– descriu un home «que probablement es va sentir omnipotent» i que estava convençut que podia «disposar» com volgués «de la vida de la dona».

MINORIA INCURABLE

Pueyo manté que «existeix un grup molt minoritari d’agressors sexuals que no poden ser reinserits completament» en la societat perquè mai deixen de representar «una amenaça» per a aquesta. A Anglaterra existeix una mesura d’«internament de durada indeterminada» que s’adopta al final del compliment d’una condemna carcerària i que consisteix en «l’ingrés en un hospital psiquiàtric forense de seguretat». Als Estats Units s’adopten fórmules legals que «incapaciten civilment» el processat i, malgrat que ja no estigui reclús, té «fortament restringides les seves llibertats com a ciutadà».

Pardo, amb tota seguretat, passarà molts anys a la presó. D’entrada, ara complirà íntegrament la condemna per la violació del 2002 que finalitza el 2022 perquè, a l’haver reincidit amb la víctima d’Igualada, també ha trencat el reglament dels permisos penitenciaris. I a partir d’aquell any començarà a pagar per l’atac més recent, pel qual presumiblement li caurà una condemna no inferior a 20 anys. És a dir, difícilment recuperarà la llibertat abans que hagi complert 70 anys. Ara en té 40.

LES SEQÜELES DELS SEUS ACTES

Montserrat Bravo, psicòloga experta en casos de violència sexual, aclareix que «aquestes agressions són de tal magnitud que pertorben greument l’estabilitat psicològica» de les dones que les pateixen. En general, acaben afectant «la majoria de les àrees de la vida» d’aquestes persones. Encara que no totes tenen «per què presentar el mateix desenvolupament clínic».

Notícies relacionades

A curt termini, les seqüeles que es diagnostiquen són «l’afebliment, el xoc, la negació, l’aparició de quadros greus d’ansietat i desànim». Més endavant poden aparèixer «el trastorn per estrès posttraumàtic, la depressió, dificultat per agafar el son o la desconfiança en les relacions», enumera aquesta especialista. Més enllà dels símptomes que resulten perceptibles als ulls dels experts, Bravo avisa que no s’han de menysprear les repercussions que pot implicar per a la víctima enfrontar-se a un procediment judicial que l’obligarà a reviure els fets.

El sistema penitenciari espanyol confia en la rehabilitació dels reus. Però aquesta terapeuta explica que les víctimes difícilment comprenen que s’atorguin als seus agressors permisos o reduccions de condemna com els que va rebre Pardo. Per a elles, l’atac «va marcar un abans i un després».