"M'agradaria tornar a Grècia"

Hussam (Raqqa, Síria, 1992) va fugir de la guerra que dessagna el seu país per enfrontar-se a un altre conflicte més soterrat: el de la insolidaritat que pateixen els refugiats quan posen el peu a Europa. Hussam va deixar enrere els pares, els sis germans i els amics l’11 de novembre del 2013 i va pujar a un cotxe amb destí a la frontera amb Turquia. Va pagar 200 euros a les màfies. «Fa tant que vaig sortir de casa que ni tan sols conec el meu germà petit, que ha complert dos anys i mig», recorda amb pena.

Després d’una llarga estada a Turquia i peripècies de tota mena, va navegar en un bot per l’Egeu fins a arribar a l’illa grega de Quios, després a Atenes i, finalment, el passat 16 de setembre va arribar al seu últim destí: Barcelona. «Aquí ens hem trobat amb una sorpresa, en lloc de venir a un centre humanitari hem vingut a una presó on ens falta la llibertat», assegura. El recinte on viu  Hussam és a la Barceloneta i hi viuen 21 persones: 16 sirians, una família de l’Iraq i una altra del Salvador.

El cop clavat als somnis de Hussam a Espanya, «on pensava trobar una vida digna i tranquil·la», ha sigut de tal calibre que no té cap mania a afirmar: «Estava millor a Grècia. M’agradaria tornar-hi». I estremeix la seva enyorança recordant les imatges que arriben d’aquell país i que remouen fins a les consciències més insensibles.

A Atenes tenia feina i un pis llogat amb uns companys, però va escollir Espanya, entre vuit països, per al programa d’acollida, ja que considerava que aquí seria feliç. El lament de Hussam xoca precisament que es produeixi en una ciutat en què una allau de ciutadans es va posar a disposició de l’ajuntament el mes de setembre de l’any passat per oferir ajuda a la gent que fugia de països en guerra.

Sis menors 

Les condicions del centre d’acollida per a refugiats de la Barceloneta no només han sigut qüestionades per Hussam, el mateix va fer ahir Mireia Herrera, Secretària d’Igualtat i Afers Socials de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC-CATAC), que va llegir un comunicat en nom dels treballadors del centre «perquè no s’atreveixen a parlar». La responsable sindical va denunciar que el recinte no reuneix «les condicions mínimes higièniques ni sanitàries».

També va parlar d’«amuntega-ment, vulneració dels drets humans i retard en l’escolarització dels menors». El centre gestionat per la fundació privada, sense ànim de lucre, APIP-ACAM, una de les set organitzacions que s’ocupen dels refugiats a Catalunya, abans d’acollir aquest col·lectiu atenia discapacitats físics. Herrera va explicar que hi ha forta tensió i es viu una situació «límit».

Notícies relacionades

El tren turístic de Catalunya que sembla tret d’una altra època: naturalesa, història i vistes úniques

Set mesos convivint amb els seus violadors a cinc metres a Gironella: «A la meva filla en cap moment se l’ha protegit»

En aquest grup de sol·licitants de protecció internacional, que van arribar a Barcelona pels acords europeus de reubicació, hi ha també sis menors, d’1 a 8 anys. El Ministeri d’ocupació, del qual depèn la Secretaria General d’Immigració i Emigració, i que té competències sobre els centres assegura desconèixer aquests fets. Oriol Amorós, secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, va reclamar una vegada més que els refugiats siguin competència de la Generalitat. També va assegurar que la fundació APIP-ACAM té una llarga trajectòria i mereix la seva confiança.

Montserrat Font, directora de la fundació, va rebatre les acusacions i les atribueix al fet que «els refugiats venien desinformats perquè els  havien dit que a Espanya estarien en pisos». No obstant, reconeix els conflictes que ha viscut el centre. L’octubre passat una dona, que està al centre amb el seu fill petit, es va intentar suïcidar. Font també es va referir a un altre cas «que va generar molta inseguretat i agressivitat». Un resident que, a parer de Font, «patia un trastorn de conducta», va amenaçar amb un ganivet diverses persones i va haver d’anar-hi la policia per controlar-lo.