Daniel Zapata: "En els dards, el 70% és punteria, i el 30%, cap"

L'equip que arrasa en les competicions de dards de punta d'acer a Catalunya té la seu a La Sala de Sant Andreu de la Barca, una ruïnosa franquícia dels supermercats Dia que el seu propietari ha reconvertit en sala de jocs. Aquí és on s'entrena Daniel Zapata, Zapa, capità del C. D. Aigüestoses, i amb ell està sempre el seu «mestre», Josep Maria Garcia, el Pana, un forner de setena generació que el 1986 va aconseguir el primer títol de campió d'Espanya de dards.

-¿Això dels dards no era cosa dels pubs britànics? A Catalunya existeix la Federació Catalana de Dards i és un esport oficial, però no té gaire reconeixement. En canvi a Anglaterra està professionalitzat i els millors jugadors guanyen milers d'euros. Més encara, si hi ha un campionat, tallen el futbol per emetre'l en directe. També estan agafant força a Holanda i Alemanya.

-A Gran Bretanya els dards s'associen a la classe obrera. ¿Vostè a què es dedica? Fabrico bidons de metall. Em llevo a les sis del matí i acabo a les cinc de la tarda. També he practicat el culturisme des dels 16 anys. Vaig arribar a ser subcampió de Catalunya, però ja no competeixo. No l'hi recomano a ningú perquè el cos acaba rebentat.

-¿Per això es va passar als dards? No, són aficions paral·leles. Als dards m'hi vaig enganxar veient com jugaven uns companys del gimnàs; vam muntar un equip i aquí estic, 20 anys després.

-¿Què l'atrau d'aquest joc? Notar les mirades de la gent, sentir la tensió... Al principi em tremolava tant el braç pels nervis que em deien el Gelatina [riu]. Però això ja va passar. Fa tres anys que m'hi dedico seriosament i em valoren fins al punt de posar-me entre els 10 o 15 millors jugadors d'Espanya. A vegades fins i tot em sembla que em deixen guanyar.

-¿Què vol dir? És el que em passava a mi al començament. Moltes partides es guanyen més pel nom del jugador que per com juga. Si saps que jugues contra algú que et pot guanyar, aquesta pressió pot fer que acabis fallant. En els dards, el 70% és punteria i el 30%, cap. S'ha d'estar molt centrat.

-¿Quin ritme d'entrenament porta? M'entreno un mínim de tres hores al dia, i hi ha dies que m'hi tiro fins a cinc hores. I els caps de setmana vaig de campionat en campionat. He arribat jugar un matí a Tarragona i a la tarda ja estava competint a Ripollet.

-Deu fer descansos de tant en tant per prendre una cerveseta, suposo. Jo no bec.

-Vaja, doncs sí que s'ho pren seriosament. Si vols estar a aquest nivell has de fer-ho així. Tinc dona i dos fills, i entre els entrenaments i els campionats els veig molt poc. No fa gaire la meva filla em va dir: «M'agrada que siguis campió però m'estimo més que estiguis amb mi». Això fa molt de mal. I a vegades em plantejo si tot plegat val la pena.

Notícies relacionades

Un càmping de Platja d’Aro precinta dos espais després que una branca ferís un home

Una aplicació connecta el sobrant dels súpers amb les oenagés

-¿Fins on vol arribar? M'agradaria arribar a l'elit professional, però aquest any la federació catalana no m'ha seleccionat ni a mi ni a ningú del meu equip per a l'Europeu, i així és molt difícil fer-se un nom.

-Caram.L'any passat vaig ser campió del món de les dianes electròniques Radikal. El dard de punta de plàstic és el que m'ha donat més nom, però la meva especialitat és la punta d'acer, que és l'essència dels dards. En acer sóc campió de Catalunya en la categoria individual i per parelles, i a nivell d'equips l'Aigüestoses ho ha guanyat gairebé tot. Tot i així no sóc prou reconegut, però ho acabaré sent.