"Jo ja no importo, només les meves filles"

Amb 54 anys, la Yolanda és incapaç de projectar, d'imaginar-se on o com estarà d'aquí 10 anys. L'hi impedeix una vida que no ho ha sigut, un reguitzell de males experiències que l'han deixat al caire del precipici en més d'una ocasió. Si vostès tenen un mal dia, la Yolanda ho supera. Llegeixin.

Yolanda Yeste està de pas, com tothom. Però en aquest cas, aquesta nimietat, aquesta lleugeresa de l'ésser, s'acompanya d'una història emmascarada per la desgràcia: “Jo ja no importo”. Una mala fortuna, no obstant, plena de llum, la que desprenen les seves dues bessones de 15 anys, Bárbara i Estefanía. Va ser maltractada, va perdre el pis, es va quedar a l'atur, gairebé desnonen els seus pares octogenaris, ja no cobra el subsidi de desocupació i sent que ja no trobarà mai més feina. Només a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), al marge dels ulls de les seves filles, hi ha trobat una muca de consol. “Van ser com àngels, una família de debò”.

EL MITE DEL LLOGUER

El 2008, carregada de confiança, va decidir comprar-se un pis de 300.000 euros. Era vigilant de seguretat i el seu sou superava els 2.000 euros mensuals gràcies a les hores extres. Devien ser moltes perquè el salari base era d'uns 900 euros. Treballava de dilluns a diumenge. No sortia, no tenia amics, no dedicava ni un sol minut a si mateixa. Només la hipoteca i la manutenció. Va optar per l'habitatge propi perquè, com molts, va pensar que el lloguer “era llençar els diners”, potser la faula més gran i perjudicial de l'època de l'acabalat totxo. ¿Què podia sortir malament? Tot.

La feina va començar a caure i va arribar un moment en què ja no podia assumir el deute amb la Unión de Créditos Inmobiliarios, filial del Banco Santander. El 2010 la van obligar a vendre el pis, que aleshores valia gairebé la meitat del que en va pagar. Com que els seus pares apareixien com a avaladors, l'entitat va iniciar els tràmits per desnonar-los. Cinc anys després, a meitat del 2015, va aconseguir evitar-ho. Li van perdonar el deute i els avis van mantenir la casa. La Yolanda es va deixar mitja vida en la contesaa, i a més va abandonar una cosa que potser era igual o més important: buscar una feina després de dos anys de no tenir-ne.

ELS PRIMERS IMPAGAMENTS

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

El gener passat va deixar de cobrar l'atur, de 900 euros, i es va quedar amb els 426 que l'Estat concedeix als desocupats que no tenen rendes i sí responsabilitats familiars. Després de gairebé cinc anys vivint amb els pares --"una convivència molt complicada", relata--, va aconseguir una vivenda social amb un lloguer de 70 euros que ara amb prou feines pot assumir. Ha deixat de pagar el gas i la llum i ho té just per menjar. I mentre els comptes no surten, es desviu buscant feina. A Barcelona Activa, fent cursos. El que sigui i del que surti.

La Yolanda es retreu moltes coses. No va veure venir l'onada, no va ser previsora. “Em culpo de tot, del meu problema hipotecari, de posar en perill els meus pares, i, sobretot, del tracte a les meves filles. Han sentit crits a casa, han patit molt. Però m'han donat una lliçó de fortalesa, me la donen cada dia. Si no hagués sigut per elles… Jo ja no importo, només les meves filles”.