Argúcies perquè la pensió arribi a final de mes

Viuen, des de fa quatre anys, en un pis assistit de lloguer social, on, a més d'una residència accessible i a preu assequible, tenen companyia. O almenys, no se senten tan soles com abans. I si alguna té alguna ensopegada, tenen a prop algú que els atén. Julietta Ortiz (Logronyo, 1942) i Lidia Pigazos (Valladolid, 1941) es van posar a treballar als 15 anys i, malgrat que totes dues cobren pensions superiors a la mínima no contributiva de 367 euros, cap d'elles arriba a final de mes. Abans de recalar en aquest centre del barri del Raval i propietat de l'Ajuntament de Barcelona, totes dues vivien en habitatges sense ascensor (Julietta en una quarta planta i en una cinquena, Lidia) i totes dues havien passat també per malalties greus, que els havien limitat la mobilitat.

"A mi, venir a viure aquí em va canviar la vida", exclama Lidia, la val·lisoletana, que va passar la joventut treballant en una empresa tèxtil de Mataró i, més tard, ja com a treballadora autònoma, va ser cuidadora d'avis i cuinera en un càmping. "Jo vaig estar durant molts anys cobrant part del salari en negre, així que vaig haver de treballar fins als 70 anys per poder tenir una pensió de jubilació una mica més digna", explica Julietta, la riojana, que primer va ser secretària i, des dels 26 anys endavant, professora d'autoescola. 

POBLACIÓ ENVELLIDA

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

"El 25% de la població catalana és, ja avui, de més de 65 anys i per al 2040, la previsió és que aquest percentatge sigui del 45,7%. A Espanya, aleshores, els jubilats representaran el 47,4% de la població i el 48,8% a la Unió Europea", assegura Pilar Rodríguez, adjunta a la gerència i directora de la unitat sociosanitària de l'Associació Benestar i Desenvolupament (ABD). "Es tracta, a més, d'una població eminentment femenina, que viu sola i que es troba en situacions cada vegada més precàries, perquè la pensió no dóna per més", prossegueix Rodríguez. La soledat, les privacions perquè els diners donin de si, els acaba comportant el deteriorament físic i psicològic. "Mengen malament, no encenen la calefacció o no poden sortir de casa quan no hi ha ascensor", relata la responsable de l'associació. 

Julietta i Lidia afluixen bombetes per no gastar tanta electricitat i freguen els plats a mà, tancant l'aixeta entre plat i plat, per estalviar aigua. Són dones actives, que participen en tallers, fan cursos d'informàtica i s'ajunten amb altres residents per veure pel·lícules. Però hi ha una cosa que les preocupa. Molt. No volen ser una càrrega per a les filles (Julietta en té dues i Lidia, una, que viu al Brasil). Per això, confessen, una ha llegat el cos a la ciència i l'altra fa cada mes un esforç per pagar, com ja està fent des de fa anys, una assegurança de vida. "Elles ja fan prou per poder anar tirant. No els deixarem també el cost d'haver-nos d'enterrar", comenten.