Josep Suárez: «El contacte amb la gent no es paga amb res»

Un turista passa davant l'humil aparador de Rápido Suárez, al número 2 de la plaça de la Llana de Barcelona. Dubta un segon, fa dos passos enrere, agafa la màquina i dispara. Després somriu, diu «¡gràcies!» sense esperar resposta i se'n va.

Sabater incombustible. Als 76 anys segueix treballant en el petit taller del Born que va obrir el 1962.

-¿Això li passa sovint? Molt. Alguns demanen permís abans de fer la foto i altres no. Suposo que els fa gràcia perquè al seu país no hi ha res així.

-Aquí no en queden gaires com vostè. Ara hi ha molts sabaters que també fan claus, arreglen paraigües i de tot. Jo segueixo treballant igual que quan vaig començar en aquest ofici i aquest xiringuito tan ple de trastos i teranyines està com el primer dia.

El «xiringuito» del Josep fa uns set metres quadrats -«set metres i un pam», precisa amb un somriure- i és un aparent batibull de sabates, botes i sabatilles d'esport. A la paret hi ha dues fotografies en blanc i negre dels seus anys d'aprenent i de la mili, i una d' actual. Per aquí passa tot el barri, tant per canviar soles com per demanar un cosit manual que ja gairebé no fa ningú. Fins i tot els exalcaldes Joan Clos i Jordi Hereu solien venir caminant des de l'ajuntament per deixar el seu calçat en bones mans.

-¿Quan va obrir el taller? El 3 de gener de 1962. Vostè encara no era en aquest món.

-¿Havia nascut al barri? No. Jo vaig néixer a Herrera, un poble de Sevilla. Al matí anava a l'escola i a la tarda al taller on vaig començar com a aprenent fent sabates a mida. A Barcelona vaig arribar-hi el 31 de maig de 1957 i el taller el vaig obrir després de fer la mili.

-¿I a la mili també feia sabates? Feia botes als oficials. Quan vaig acabar els 15 mesos obligatoris em van oferir quedar-me com a sabater de l'exèrcit, però jo els vaig dir «passi-ho bé!».

-No li agrada que li donin ordres. ¿Sap per què segueixo aquí? Perquè ningú em mana i perquè em dóna la gana [riu].

-Té 76 anys i n'ha estat 54 en un «xiringuito» de set metres quadrats. ¿S'angoixa? ¿Angoixar-me? Intento no angoixar-me. M'agrada el meu ofici, ¿i sap per què? Perquè he començat a fer-ho des de baix i perquè m'agrada el contacte amb les persones, per això sóc aquí xerrant amb vostè.

-No l'entretindré gaire. Fa molts anys va venir algú de la Unió Europea a fer una xerrada al gremi de sabaters. Ens va dir que quan entrés un client parléssim amb ell tan poc com fos possible perquè era perdre temps i diners.

-Doncs vostè hauria d'estar arruïnat. Vaig aixecar la mà i vaig dir: «No sé els altres, però jo xerraré el temps que em doni la gana». Tindràs clients si fas bé la teva feina. Si perdo deu minuts parlant, aquesta satisfacció no me la pren ningú. El contacte amb la gent no es paga amb res.

-¿La crisi li ha portat més clients? La gent té menys poder adquisitiu i es compra sabates de pitjor qualitat que no es poden arreglar. I després hi ha internet...

Notícies relacionades

Factors personals i acadèmics disparen fins al 40% l’absentisme a la universitat

Uns Mossos de l'ARRO es retroben amb una nena que van salvar de morir ennuegada al Bruc

-¿Què passa amb internet? Si tots comprem per internet, les botigues del barri s'enfonsen. Un dia una noia em va donar un parell de botes camperes boníssimes, fetes a mà a Mèxic. Les havia comprat per internet, però eren totes dues del peu dret.

-¿I per què no les va tornar? Li van dir que les llencés i que ja les hi abonarien, perquè no valia la pena retornar-les. Jo les vaig desmuntar i vaig aprofitar la sola i la pell. No li desitjo a ningú la infància de misèria que vam tenir els de la meva edat, però passar una mica de necessitat ajuda a saber donar valor a les coses.