L'altra nit vaig plorar

L’altra nit, després de més de 30 anys en aquest ofici, se’m van entelar els ulls mentre editava un article a la redacció. Vaig haver de parar uns instants perquè la pantalla de l’ordinador es liquava i els caràcters s’escorrien. Inspirar, espirar. Inspirar, espirar. Solidificat un altre cop el monitor, vaig reprendre el treball. «Quan se n’anaven tots els altres nens de la classe, el professor m’obligava a fer-li fel·lacions i ejaculava sobre meu. La primera vegada que m’ho va fer, jo tenia 8 anys». Era l’estremidora experiència que J. li va confiar al periodista Guillem Sànchez.

Víctima d’abusos sexuals al col·legi dels Maristes de Sants-les Corts, J. evocava amb angoixa i dolor com havia sigut violat pel seu mestre, A. F., durant sis anys, des dels 8 fins als 14. I tractava d’exorcitzar els dimonis que avui, amb 42, encara el persegueixen i l’assalten al seu mateix dormitori: «Quan faig l’amor amb la meva dona, a vegades em torna al cap, perquè faig o dic coses que les vaig veure fer o les vaig sentir dir a ell per primera vegada. I llavors… llavors em faig un fàstic infinit».

J., la víctima, no és un cas únic en aquest col·legi. A. F., el presumpte botxí, tampoc. Fins ara hi ha una vintena llarga de denunciants i cinc professors denunciats, entre ells el subdirector del centre, F. M., a més d’un monitor de menjador subcontractat. De moment, excepte els casos del monitor i del pederasta confés Joaquim Benítez, els altres en sortiran impunes: els seus delictes fa anys que van prescriure. La justícia no els pot perseguir. Fins i tot és possible que el jutge ni tan sols arribi a citar-los per prendre’ls declaració.

Els psicòlegs apunten que la denúncia dels abusos sexuals és el punt a partir del qual la víctima pot iniciar el camí cap a la curació del trauma. El problema és que moltes víctimes de pederàstia, angoixades, plenes de fàstic i vergonya, enredades en un sentiment de falsa culpabilitat que les mortifica per partida doble, poden trigar molts anys a salvar el mur d’humiliació i silenci, fins i tot a prendre consciència del que els ha passat… Llavors, el delicte és molt possible que hagi prescrit. ¡Quin xollo per al depredador de menors!

Els abusos pederastes (tocaments, masturbació) prescriuen quan la víctima té entre 23 i 28 anys, segons les circumstàncies que concorrin en el delicte. Les agressions (penetració vaginal, anal o oral), caduquen quan el damnificat en té entre 28 i 33. 

La caducitat del crim

Les víctimes de pederàstia demanen la imprescriptibilitat del delicte. Que els abusos de menors s’assimilin al genocidi o als assassinats terroristes, que no prescriuen mai. Els juristes, en canvi, defensen majoritàriament l’estatus jurídic actual. És cert que la imprescriptibilitat pot atemptar contra els drets constitucionals dels ciutadans, però segurament hi ha un pas intermedi entre la impunitat del delinqüent i l’atropellament dels drets civils.

Aquest pas no és complicat: elevar el llistó temporal de la caducitat d’aquest tipus específic de crims. Les víctimes, aquestes víctimes en concret, necessiten temps. No són ciutadans a qui han entrat a robar al pis o els han estirat la bossa al carrer; són persones a qui van trencar la vida en una edat en què ni tan sols eren capaços d’entendre el mal que se’ls infligia. 

Notícies relacionades

El pederasta dels Maristes va actuar amb impunitat durant anys malgrat que era "un secret a crits"

Joaquín Benítez, el pederasta dels Maristes: "Ho vaig fer. I vaig pensar que em vindrien a buscar abans"

Sí, l’altra nit vaig plorar. La majoria dels pederastes dels Maristes quedaran sense càstig. Si de cas, la condemna serà per a les seves famílies, probablement ignorants fins ara d’haver criat, estimat, conviscut amb un monstre. Mentrestant, la institució religiosa on van cometre els crims i van trobar empara activa o passiva no admet cap responsabilitat. Ben al contrari, es permet denegar informació a la policia i ocultar-la a la Generalitat, que encara la subvenciona.

Tampoc demana perdó ni acompanya les víctimes, i encara menys els ofereix ajuda moral o psicològica. Perquè sortir per la tele demanant perdó genèricament i impersonalment, escudada en l’asèpsia de les ones, això, senyors, no és demanar perdó.