L'emoticona es consagra

L’emoticona o l’emoji, els dibuixets que acompanyen les converses per Whatsapp, en els SMS o en gairebé qualsevol xarxa social o text al mòbil, i que han passat a integrar-se en el llenguatge més usual, ja no són només patrimoni  dels adolescents. Els adults han integrat les populars icones, que ja tenen més de 30 anys. En xifres, els 2.000 milions d’usuaris de mòbils que hi ha al món envien uns 41.500 milions de missatges cada dia (SMS, Whatsapp…), en què hi ha 6.000 milions d’emoticones. És a dir, en un de cada set missatges, segons l’empresa Swyft Media, que crea teclats virtuals.  

Ara els ha arribat la consagració. L’Oxford English Dictionary, el més pròxim que hi ha en anglès a la Real Academia Española o l’Institut d’Estudis Catalans, en el sentit que fixa la norma de l’idioma, acaba de nomenar paraula de l’any una emoticona, concretament la de «cara amb llàgrimes d’alegria» (perquè tots tenen nom), la més utilitzada mundialment segons el comptador web Emojitracker. Es fa servir més de mil milions de vegades cada dia en les converses de Twitter (320 milions d’usuaris), segons aquesta aplicació.    

Instagram i Skype han sigut les últimes xarxes socials a incorporar les icones que ja havien fet seves Whatsapp i els teclats virtuals de l’iPhone i l’Android, després de l’ordinador i la missatgeria instantània i els fòrums, que va ser per on es van crear. Fins i tot Facebook va haver d’entrar en el joc, encara que amb reticències, i Line, un sistema de missatgeria molt utilitzat a l’Àsia, ha fet de les seves emoticones un model de negoci (els stickers). 

    

INVENT D’ORDINADOR / Tot i això, l’invent va néixer als ordinadors i gràcies als signes de puntuació i control del teclat, el codi de caràcters basat en l’alfabet llatí (l’ASCII, part del qual l’utilitzaven les màquines per comunicar-se entre elles). Scott Fahlman, un professor d’informàtica de la universitat de Carnegie Mellon, va inventar l’emoticona més simple :-) el 19 de setembre de 1982 per indicar que una frase anava de broma. En va dir Smiley face (cara somrient) per fer-la servir en els fòrums preweb (les anomenades BBS) per completar «el llenguatge gestual o to de veu que complementa la informació quan parlem en persona o per telèfon».

Fahlman també va proposar que :-( es fes servir per prendre’s alguna cosa seriosament però aviat va derivar cap a «frustració, ira o enuig». Al cap de pocs mesos, explica, ja hi havia dotzenes de combinacions de signes que es referien a altres expressions, cares o fins i tot figures com Abraham Lincoln, Santa Claus o el Papa. El mateix Fahlman ha justificat el seu invent dient que no tothom és Shakespeare i, «encara que ho fos, s’hauria de veure com s’expressaria Shakespeare si no trobés aparcament a prop de The Globe».  

Per als lingüistes, les emoticones són pròpiament «alfabets d’imatges, icones perquè mantenen un parentiu material entre el signe i la realitat», segons Sebastià Serrano. Per al catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, és «una manera d’incorporar les emocions al discurs escrit, que en la parla estan en la veu i el llenguatge corporal». L’autor de Signes, llengua i cultura recorda el cas de la pel·lícula Her, on el protagonista s’enamora de la veu del seu ordinador «que contenia un munt d’inflexions que humanitzaven el missatge» o de la prosa de Stendhal, «que té microexpressions amb matisos emocionals». 

Notícies relacionades

L'Institut d'Estudis de l'Emoticona

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

«El problema no és que l’idioma se’ns quedi curt sinó que moltes vegades resulta massa llarg i necessitem abreujar-lo. Les emoticones més habituals són signes que volen ser irònics, que volen tenir relació amb la realitat, que és percebuda de moltes maneres. I això dóna lloc a interpretacions diferents dels signes», explica la lingüista Teresa Cabré, que també presideix la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. «La cara que riu o plora per a mi admet diferents interpretacions: em trenco de riure o no m’ho puc explicar», assenyala.

L’eficiència en el disseny aquí és clau. Mentre algunes icones són fàcilment reconeixibles, les més complexes poden suscitar equívocs, recorda Andreu Balius, reconegut dissenyador de tipografies. «Algunes són difícils d’identificar, però la freqüència fa que s’acabin associant a un concepte», assenyala. H