No sóc profe, sóc assistent social

La vida en un institut de secundària donaria per escriure desenes de novel·les, gravar multitud de culebrons i rodar incomptables pel·lícules d'aventures. Aquells llocs on els pares envien els seus fills pensant que es dedicaran a aprendre Llengua, Matemàtiques o Història, en realitat són això i molt més. Entre aquelles parets també adquireixen des de formació viària fins a educació sexual; assisteixen a xerrades sobre alcoholisme, bulímia i els perills d'internet; arrosseguen fins al pati les seves diferents circumstàncies familiars, algunes més particulars i en ocasions conflictives; i els professors assistim -i ajudem tant com podem- la seva maduració personal i la seva formació humana, tasca que inclou des d'aconseguir-li dentadura postissa a un nen que ha arribat a l'institut sense dents, fins a celebrar cada matí una col·lecta a la cantina per comprar entrepans als que apareixen a les aules sense gens de menjar a les motxilles.

Disset anys de docència com a professora de Llengua i Literatura, quatre com a cap d'estudis i nou com a directora de l'institut Villa de Vallecas de Madrid, format per 800 alumnes de 30 na­cionalitats diferents, em permeten afrontar cada començament de curs sense posar-me a tremolar davant el que m'espera. Sé, pel que he viscut en tots aquests anys, que en els pròxims nou mesos tindrem al centre almenys una nena embaras­sada, una altra que serà maltractada pel seu pare -una vegada vam arribar a tenir un cas de violació a la llar-, un altre que serà atrapat in fraganti mentre comet un delicte, una altra que no vindrà a ­classe perquè ha de netejar casa seva i fer el menjar per a tota la família, un altre que ha sigut desnonat i viu al domicili d'una cosina; un altre que habita en un pis-pastera i no veu els seus pares en tot el dia.

I DE TOTES aquestes CIRCUMSTÀNCIES personals ha de fer-se càrrec l'institut. La tasca dels docents, sobretot dels equips directius, no es limita a explicar els morfemes que componen les paraules. També ens toca prestar assessorament psicològic, afectiu, jurídic i laboral als alumnes, i en ocasions als seus familiars. Més que centre educatiu, l'institut és un centre social, un calaix de sastre que a vegades s'assembla a una nau de la flota galàctica on el menys greu que pot passar és que de sobte comenci a cremar una paperera.

Això és el que un conserge va entrar cridant un dia al meu despatx, donant-me, sense que ell el busqués, el títol del llibre que he escrit per explicar com és el dia a dia en un institut. La meva experiència està plena de moments difícils i en ocasions tràgics, però me n'he estat molt de donar una visió negativa sobre la vida a les aules. Al contrari, he elegit l'humor com a to del relat, perquè malgrat totes les insatisfaccions que sovint patim, la immensa majoria dels que ens dediquem a l'ensenyament, ho fem amb passió, il·lusió i alegria.

El que tinc molt clar és que aquests llocs on van cada matí els alumnes disten molt de la imatge que els seus pares tenen sobre els instituts. Si un dia ells també travessessin aquelles portes amb els ulls tancats, descobririen com certes sensacions castiguen de sobte els seus sentits. La primera, la forta olor de suor; la segona, l'ensordidor soroll que retrona a les seves orelles. El tema de l'olor té difícil solució, donada la revolució hormonal que viuen els menors en l'edat adolescent. Ho confirmo: fer classe en una aula orientada al sol a última hora del matí després de la classe d'Educació Física, és una experiència olfactiva inoblidable.

El tema de la cridòria regnant als instituts és en part una conseqüència de viure en el país més sorollós d'Europa. Si diàriament anem a bars on es crida en lloc de parlar i a casa posem la tele a tot volum, ¿per què no han de cridar els xavals als centres educatius? De totes maneres, en aquesta tortura sonora també hi influeix el disseny dels edificis, la majoria construïts amb materials durs i freds. Precisament, aquest va ser un dels primers reptes que em vaig marcar quan em van nomenar directora. Al final, després de consultar-ho amb experts en acústica, vam descobrir que una simple intervenció, consistent a posar un sostre fals a les aules, reduïa la reverberació i permetia que tots ens sentíssim millor. L'altra part d'aquesta batalla consisteix a educar els alumnes en l'amor al silenci. A vegades, a classe juguem a veure qui fa abans el soroll pertorbador. Procuro explicar-los que sense silenci no hi ha concentració, ni reflexió, ni aprenentatge.

Si aquests pares continuessin la seva visita a l'institut una vegada iniciades les classes, en el moment de passar llista observarien el detall més destacat dels centres d'avui en comparació amb els que ells van conèixer fa 30 anys: els Luis, Pedro i Juan del passat han sigut substituïts per Henry-Fabricio, Hi Quiang i Ahmed. Els instituts públics són actualment autèntiques torres de Babel, circumstància que ha condicionat de manera decisiva el dia a dia a les aules.

ajuntar en espais petits nens provinents de cultures tan diferents de vegades genera conflictes i als professors ens exigeix un esforç extra en la nostra tasca docent, però la meva experiència em diu que això ha suposat un valuosíssim enriquiment humà i cultural per als habitants dels instituts. Em sento orgullosa d'haver pogut assistir a aquest fenomen. Considero un regal sentir xavals xinesos explicant el Lazarillo de Tormes i veure, com ens va passar el curs passat, com una nena guineana arribava a meitat de curs al centre, totalment perduda, i al cap de poc temps la seva millor amiga era una noia equatoriana.

La irrupció de la tecnologia ha sigut l'altra gran notícia en la vida dels instituts en els últims anys. I això ha tingut la seva part bona, com la possibilitat de notificar de forma instantània als pares les absències dels seus fills a classe, i la seva part menys bona. Si abans un noi li deia «lletja i grassa» a una alumna, la desqualificació quedava allà; ara els insults i les humiliacions volen per les xarxes socials abans que ens en adonem. Però ens en hem d'adonar. Per això, als centres procurem que alguns professors estiguin també en aquestes mateixes xarxes per descobrir a temps si alguna noia diu que està deprimida i no vol viure, o si un grup d'adolescents està citant-se a la porta de l'institut per anar a cops després de classe.

Si abans havíem de vigilar el món real, ara també hem d'estar pendents del virtual. ¿Com gestionar que un alumne es dediqui a explicar-li per Whatsapp a la seva mare el que, segons la seva versió, està dient el professor a l'aula i que al cap de dues hores es presenti la mare a l'institut per protestar per la seva forma de donar les classes? Això tampoc passava fa 30 anys. Encara que el fenomen va a la baixa, als centres vam haver d'acostumar-nos que els pares apareguessin de sobte per queixar-se perquè un professor havia suspès el seu fill o perquè, segons ells, li tenia mania. Això, quan la trobada no acaba en amenaces o en situacions de violència.

Malgrat tants canvis com s'han fet, sorprenentment, els continguts de les assignatures que els joves aprenen avui en dia als instituts són iguals que els que van estudiar al seu dia els seus pares. Llanço al lector el següent repte: ¿sabria dir què és el complement predicatiu i el de règim preposicional? Com a amant de la llengua, a mi això em flipa, ¿però quin sentit té ensenyar-ho a un noi de 12 anys que probablement no estudiarà filologia? Ni ballant-li una jota aconseguiria atraure el seu interès.

Després de set lleis educatives diferents en 35 anys, per a les quals els professors mai vam ser consultats, seguim amb els mateixos currículums del passat, en lloc d'orientar-los al que és realment important en la societat d'avui: aconseguir que els nois aprenguin a expressar-se bé oralment i per escrit, que comprenguin el que llegeixen i que entenguin el món en què viuen.

Notícies relacionades

La Fundació Pacha impulsa 34 projectes socials i ecològics el 2025

"Ens estan enfrontant"

si jo fos ministra d'Educació, no m'obsessionaria a convertir els nois en emprenedors. Un xaval de 15 anys necessita aprendre i formar-se, no descobrir com muntar un negoci. Als països europeus que més admiro, els alumnes surten dels instituts sabent comunicar-se en un segon o un tercer idioma, amb un instrument musical sota el braç, i habituats a practicar un esport. Just, els tres principals dèficits del nostre sistema educatiu, on es consideren maries. 

Les dificultats i carències són moltes als instituts, però res ni ningú aconseguirà evitar que la setmana que ve, en el viatge en metro cap a la feina, vagi excitada pensant en com ensenyaré als de segon de batxillerat La Metamorfosi de Kafka. Si aquell dia, a més a més, tinc la sort que la classe em surt rodona, llavors seré la persona més feliç del món. H