Ciutat de pobles

Fa cent anys, l'església de Sant Vicenç de Sarrià, no hauria format part d'una guia turística, alternativa o no, pel simple fet que Sarrià no va passar a formar part de Barce lona fins a l'any 1921. L'església de Sant Vicenç, amb les places i els estrets carrers que l'envolten, és el lloc que ha escollit Alba Pérez (mestra de 35 anys, veïna de Sant Andreu de la Barca) per recomanar-lo als visitants que de veritat vulguin conèixer la ciutat. En part, perquè l'església està vinculada a la seva adolescència; en part perquè el seu entorn, el que queda del poble de Sarrià, és un esplèndid exemple d'aquesta ciutat de pobles que va ser, i segueix sent, Barcelona.

Alba parla i els records comencen a fluir: a partir dels 15 anys, quan la deixaven sortir sola de l'institut, sovint passava les hores amb els seus amics al carrer dels Paletes, entre la parròquia i la plaça on se situa l'actual casa de la Vila, l'antic ajuntament de quan Sarrià no hagués aparegut a les guies de Barcelona.

«Aquest lloc em recorda en part alguns dels racons del barri gòtic, l'arquitectura és similar, només que aquí tot és més tranquil», diu.

El temps passa, els carrers canvien -abans el carrer Major de Sarrià l'ocupaven els cotxes i actualment és de vianants, per exemple- però l'essència es manté. «L'ambient de poble que encara es respira per aquí s'ha perdut en zones com Pedralbes, on només es pot passejar per veure les seves luxoses cases. Aquí, almenys abans, la gent se saludava pel carrer, o pots trobar una taula buida a qualsevol terrassa, no com passa a la Rambla, que està col·lapsada pel turisme».

Orgull de Sarrià

Notícies relacionades

Una altra guia turística de BCN

Veure Barcelona sense viure-la

Efectivament, Sarrià és un dels barris de Barcelona que més bé ha conservat la seva essència original, en part a causa de la seva rica història. L'església de Sant Vicenç, un dels punts centrals sobre els quals neix el barri, data de l'any 987, amb més d'un mil·lenni a l'esquena, a més a més d'unes quantes reformes.

L'afecció dels sarrianencs al seu barri ha sigut decisiva perquè esmantingués aquest esperit. El 1921, molts veïns es van oposar a formar part de Barcelona, ja que temien perdre la seva identitat de poble. Alba creu que «afortunadament no ha sigut així, l'ambient que se segueix respirant és molt de poble, pel ritme de vida de la gent, les antigues façanes dels edificis i també per les patates braves del bar Tomás, sens dubte les millors de tot Barcelona».