Preu o qualitat

La qualitat de la marca blanca la decideix el distribuïdor, que és el que encarrega el producte al fabricant per posteriorment vendre'l a la seva botiga. El gran comerç, a l'encarregar un producte de marca blanca a un fabricant, pot triar: primar el factor preu, que l'article resulti més barat que el de les marques líders; que tingui una bona relació qualitat-preu i una tercera opció, prioritzar la qualitat per sobre de tot, encara que això signifiqui que tingui un import superior a la marca que lideri el mercat en aquest segment, assegura Ignacio García Magarzo, director general de l'Associació Espanyola de Distribuïdors, Autoserveis i Supermercats, que representa el 66% de la superfície comercial a Espanya.

Hi ha informes d'organitzacions de consumidors que sentencien que no és estrany trobar «marques blanques liderant la relació qualitat-preu». Abel Mariné, catedràtic de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Barcelona, afirma que «hi ha de tot. Encara que totes compleixen la legislació. Són la correcta mediocritat barata», puntualitza.

Gázquez-Abad cita alguns exemples, com l'estudi que van fer els seus alumnes d'Investigació de Mercats de la Universitat d'Almeria, que van constatar que el diàmetre de les pizzes d'una determinada marca blanca tenia 2,5 centímetres menys que la del fabricant, cosa que significa menys massa, formatge, tomàquet i menys pernil dolç o l'ingredient que portin. En definitiva, un producte més barat.

El mateix, assenyala aquest expert, passa amb alguns detergents que s'ha comprovat que inclouen menys enzims, de manera que és necessari augmentar la temperatura de la rentadora per aconseguir la mateixa netedat. Un altre cas: les anàlisis fetes a netejavidres de marca blanca van revelar que contenien un 20% més d'aigua que d'alcohol, cosa que fa que els vidres triguin més a assecar-se.

La casuística és abundant, i encara que hi ha distribuïdors que tenen clar que el primer és la qualitat dels seus productes, a altres els importa més el preu, com li va passar a una empresa conservera a la qual el distribuïdor li va demanar una conserva a un preu tancat i inferior a un euro. L'industrial va respondre que per aquest import no podia oferir-li res, però l'encarregat de l'establiment l'hi va deixar clar: «El que falti d'aliment ho omples d'aigua».

Notícies relacionades

El béicon va ser l'origen

La marca blanca toca sostre

Ignacio García Magarzo assenyala que no es pot generalitzar sobre aquest sector perquè les marques blanques són tan diferents una d'una altra com ho són les de dos fabricants diferents.

Mariné critica que, en general, no innoven sinó que imiten les marques del fabricant i, a més, «no solen cobrir la gamma alta dels productes ni la seva diversitat». I considera que així com la indústria farmacèutica patenta les innovacions, no passa el mateix amb la indústria alimentària. Aquesta és una de les raons per les quals les marques blanques són més barates: no inverteixen en investigació ni en publicitat i copien les líders.