Un any de superació després del devastador revés d'un ictus

De la nit al dia, Francesc Gual, de 28 anys i veí de Tarragona, va passar del tot al no-res. Del tot que li donava una frenètica activitat laboral i esportiva al no-res d'un ictus que el va deixar postrat al llit, totalment mut i amb la part dreta del cos paralitzada. «Encara em costa una mica parlar i no estic tan bé com m'agradaria, però els metges diuen que estic molt millor del que s'esperaven», explica Gual, al seu domicili del barri de Sant Pere i Sant Pau, després d'un any de recuperació.

L'últim any de la vida d'aquest jove és una història de superació explicada a través de les xarxes socials. «Ho faig per mi i per si pot servir a algú que també hagi patit un vessament cerebral», confessa després del treball tan dur que ha fet per arribar a la situació en què es troba actualment. En un dels vídeos que ha penjat a les xarxes resumeix el seu últim any de vida i, a l'explicar-la, també demostra que parla més bé del que assegura.

ELS ESTRALLS DE LA MALALTIA / Les imatges relaten la duresa de la recuperació i els estralls que, amb prou feines en unes setmanes, va causar la malaltia al cos d'un jove que practicava rem, ciclisme i altres activitats esportives. Malgrat que havien passat menys de dos mesos des que, el dia 9 de juny del 2014 a la matinada, va patir el que després va saber que era un ictus, els seus primers intents per tornar a caminar semblaven una tasca impossible. Tenia la cama esquerra malparada, la dreta molt pitjor i el braç dret tampoc li servia gairebé per a res. «Anar del sofà al llit era un suplici», admet. «La vida em va canviar radicalment. Al cap de tres setmanes de recuperació vaig començar a moure la cama dreta i em costava molt dir tres o quatre paraules», recorda.

ELS AVISOS DEL DIA ANTERIOR / Algunes de les coses que li van passar se li han esborrat del tot, però n'hi ha d'altres les manté gravades. «El 8 de juny del 2014 era diumenge. Durant el dia vaig notar diverses punxades a la cara, com si es quedés paralitzat per uns  moments el costat on 20 dies abans m'havien extret un queixal del seny, però a la nit vaig sopar amb normalitat i vaig anar a dormir». Gual recorda que es va despertar després de la mitjanit perquè va tornar a sentir una altra punxada i perquè no controlava el moviment del braç dret, el que utilitzava per a tot. «Quan em vaig començar a vestir per anar a l'hospital, em vaig clavar una patacada contra la paret, i al sortir del cotxe també vaig caure a terra, però un senyor em va ajudar. No recordo qui és aquell home, però l'hi agraeixo molt».

«Vaig tenir un ictus isquèmic. És a dir, se'm va trencar una vena del cervell i encara no se'n saben els motius, però tothom a la meva família creiem que està relacionat amb el queixal del seny que m'havien extret». En menys de dos mesos va sortir de l'hospital, però amb un futur ben negre. No parlava, li havien dit que la mà dreta, probablement, li quedaria rígida i que ja veuríem què passaria amb la cama d'aquell mateix costat.

«Des que vaig sortir de l'hospital em vaig proposar tombar les prediccions dels metges. Em vaig dir que, encara que fos amb crosses, volia anar a les festes de Santa Tecla, que se celebren al setembre. M'encanten. Al final vaig aconseguir anar-hi sense crosses». Al vídeo que ha fet per recordar l'aniversari de la seva afectació explica: «Per fer una gesta que tothom creu que és impossible, el primer que hi ha de creure ets tu mateix».

Ho explica ara amb l'orgull de ser el primer de veure com estava l'estiu passat i com està ara, i conscient de la feina tan dura que hi ha hagut entre un moment i l'altre. Es va proposar reptes i la majoria els ha anat aconseguint. Primer, va aprendre a escriure i a fer totes les coses que són manuals amb la mà esquerra, però es va proposar exercitar la dreta i, després d'aconseguir obrir-la i tancar-la, ara ja és capaç d'escriure. «Per omplir un foli tardo uns 20 minuts», puntualitza.

EXCURSIONS DE 17 QUILÒMETRES / Tampoc camina igual que abans, però és capaç de fer excursions de 17 quilòmetres. «És cert que encara no puc córrer perquè no recolzo del tot el peu, però també he sortit un parell de vegades en caiac amb un amic, malgrat que tampoc coordino tan bé com abans», explica després de recordar les dures sessions de recuperació física i mental, en gimnàs, piscina i exercicis de càlcul mental, lectura i escriptura. «El problema que vull solucionar ara és l'agilitat i el tacte de la mà dreta, però sobretot el cap. Em costa moltíssim concentrar-me perquè tinc neurones mortes. Faig dues hores d'exercicis de càlcul i em canso molt, però vaig progressant», detalla.

No tot ha sigut alegria i progressió aquest últim any de la vida de Francesc Gual. Li van advertir que també tindria alts i baixos en el seu estat anímic i assegura que n'ha tingut menys dels que li van augurar, però fa uns mesos en va tenir un de «fort, fort» que el va portar a estar un parell de setmanes tancat a la seva habitació. «No volia saber res de res  i em preguntava què m'ha donat la puta merda de vida, però amb voluntat se surt de tot», explica.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

VACANCES DESPRÉS D'UN ANY DE TREBALLAR / En aquest moment el seu objectiu és continuar progressant, però confessa que necessita unes vacances perquè, a part dels quatre dies que es va agafar per anar a París amb la seva nòvia, ja fa un any que treballa molt dur. Reconeix que abans els problemes suposaven un estímul de superació i que ara li costa molt superar «qualsevol problemet», però no deixa lloc al pessimisme: «No em cansaré mai d'intentar arribar a estar com estava abans».

El dia 8 de juny, va esperar que fossin les 12 de la nit per tornar a anar a l'Hospital Joan XXIII, on l'havien atès un any abans. Aquesta vegada hi anava amb la càmera de vídeo i ganes de gravar i de recordar. Encara té pendent visitar la cinquena planta de l'hospital, on hi ha els malalts neurològics. «Simplement vull que em vegin i donar-los ànims. L'important és que tothom que hagi passat un ictus cregui en ell mateix. No tothom és igual, però crec que amb constància tothom ho pot aconseguir», explica Gual mentre pensa en les pròximes festes de Santa Tecla.