Units per un trasplantament

De sobte, quan la Meritxell tenia 2 anys, va començar a trobar-se malament, molt malament. Vomitava, tenia problemes per respirar i el procés de digestió se'n ressentia...

La van portar a l'Hospital de la Vall d'Hebron i en menys de 24 hores li van diagnosticar una hipertensió pulmonar primària. «D'un dia per l'altre ens diuen que la nostra nena, que fins llavors havia anat amb normalitat a la llar d'infants, té una malaltia incompatible amb la vida i es morirà. Ens insisteixen també que l'única oportunitat és un trasplantament, però que no és gens fàcil trobar un donant adequat. Va ser un cop terrible», recorden els seus pares, Gemma Carreras i Pere Brugueras, veïns de Terrassa. La Meritxell va ser ingressada a urgències a l'uci, va ser intubada i se li va induir un coma a l'espera d'un òrgan que no arribava. La seva salut es deteriorava. «Donàvem el cas per perdut», prossegueixen els emocionats pares. L'anterior espera per a un pulmó d'un pacient d'aquesta edat havia sigut de sis mesos, potser massa temps per a l'estat en què es trobava la seva filla.

Però el pulmó va arribar i, 12 anys després, la Meritxell és una nena eixerida que, al marge de la contínua medicació amb immunodepressors i una sèrie de visites i anàlisis periòdiques a l'hospital, porta una vida com la de qualsevol companya. «La nostra idea és sempre que els trasplantats ho siguin per a tota la vida. Ja tenim nens que fa més de 20 anys que porten un fetge», afirmen els doctors Jesús Quintero i Ramón Charco, especialistes en trasplantament hepàtic. En molts casos, fins i tot, la tendència és a reduir la medicació amb el pas dels anys.

La Meritxell va assistir ahir amb uns 200 nens més, tots ells trasplantats en els primers anys de vida, a un acte festiu organitzat per la Vall d'Hebron al CosmoCaixa que pretenia posar en contacte pares que han passat per la mateixa situació i rei­vindicar la importància dels trasplantaments. Si la història de la Meritxell s'ha acabat bé és gràcies a l'«extraordinari equip mèdic de la Vall d'Hebron», com el defineixen els pares, però òbviament també al fet que una família va decidir donar l'òrgan del seu fill mort.

Aquest és el cas de la Maria i el David. La seva filla Raquel, que ara té 15 anys, va rebre un fetge quan tenia tan sols cinc mesos. «La Raquel va néixer amb una malformació bastant estranya, unes atrèsies biliars. Van intentar reparar el fetge amb una operació, però no va funcionar, així que tot l'hi devem a qui va decidir fer la donació -rememoren els pares-.. La Raquel, tan vital com la Meritxell, estudia dansa a l'Institut del Teatre.

No en sabem grans detalls, però creiem que va ser un nen de Saragossa que va morir en un accident»

Amb ganes de viure

«Veure aquests nens amb ganes de viure no té preu», comenta Teresa Pont, coordinadora del Servei de Trasplantaments de la Vall d'Hebron. Pont assumeix que en situacions luctuoses com la mort en accident del teu fill és difícil reaccionar. «No obstant, sorprèn veure que quan un ho ha perdut tot, en aquells moments de dolor, encara hi ha gent capaç de pensar en els altres». Jornades festives com la d'ahir serveixen per recordar la importància d'aquests actes altruistes. Gràcies a ells, la Vall d'Hebron -líder en trasplantaments a Espanya juntament amb l'Hospital La Paz de Madrid- «ha pogut retornar a la societat gairebé 2.000 nens des del 1975», prossegueix Pont. El 2014, per exemple, a l'hospital barceloní es van fer 91 trasplantaments pediàtrics: 13 de ronyó, 14 de fetge, 1 de pulmó, 2 de cor i 60 de progenitors hematopoètics.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

La Maria i el David també exalcen el contacte amb altres pares. «Compartir experiències ha sigut fonamental. Quan vam saber això del trasplantament va ser un mal trago, però conèixer famílies que havien passat amb èxit pel mateix era un raig d'esperança», recorden.

«Això és una gran família -insisteix Pont-. Per als nens, els metges es converteixen en una espècie d'oncles. I tu també els agafes afecte.» «Quan veus que algú salva la vida del teu fill, immediatament quedes admirat», diu la Gemma.