elrisC d'arribar fins al fons

Al Marroc va fallar la diplomàcia. La burocràcia es va emportar dues vides. Potser no es va poder fer res per Gustavo Virués, el primer espeleòleg que va morir, però sempre ens quedarà el dubte de si el segon, José Antonio Martínez, es podria haver salvat. El Marroc no comptava amb tècnics de rescat prou preparats. El Grup de Rescat Especial d'Intervenció en Muntanya de Jaca, sens dubte els més preparats dels nostres, va arribar al Marroc divendres, però no els van deixar intervenir fins diumenge.

Jo he tingut línia directa amb la Guàrdia Civil de Jaca en tot moment. Explicaven que el relleu de l'Atles és molt dur i que en aquell moment hi havia molta aigua. La caiguda dels tres andalusos devia ser molt dura, i les ferides, complicades. Tot i així, no es va fer bé. Hi va haver un moment en què els rescatadors van haver de ser rescatats. Els tècnics marroquins estaven molt poc preparats i el nostre grup en va haver de treure de la corda dos d'ells per evitar dues morts més.

A tots els espeleòlegs que organitzen expedicions a segons quins països, on no hi ha grups de rescat, sempre els dic que han de ser autosuficients. El risc sempre hi és present. Ni més ni menys que per a cada persona que agafa el cotxe cada dia per anar a treballar. La formació minimitza el risc, tot i que per molt preparat que estiguis sempre estàs exposat.

Sempre poden passar coses. L'octubre passat, l'espeleòleg madrileny Cecilio López va viatjar a la selva del Perú amb una expedició científica. El president de la Federació Madrilenya d'Espeleologia em va trucar. Tres o quatre espeleòlegs catalans es van desplaçar al Perú, pagant el viatge de la seva butxaca, per ajudar. S'hi van sumar un altre mig centenar d'espeleòlegs de tot arreu. Estaven més formats que l'Exèrcit peruà, però no els van deixar intervenir. El cas va ser bastant similar al del Marroc, però probablement Cecilio es va salvar perquè les seves lesions no eren tan greus. Si no, ¿com podia aguantar 12 dies en una cova?

Sovint, quan hi ha un accident, apareixen tants voluntaris que gairebé es destorben entre ells. Crec que és molt difícil d'entendre per a les persones que no coneixen l'espeleologia. Deu ser perquè no és un esport  competitiu. Quan entres en una cavitat depens dels teus companys. No és una cosa en què pensem, però tots som conscients que la nostra vida depèn de l'altre i que ens hem d'ajudar. Si la ruta per la cavitat és llarga, sempre estem pendents de si els companys van bé. Jo acostumo a repetir en tots els cursets de formació que si en una cova n'entren cinc, en surten cinc, i si algú en surt sol és perquè és necessari demanar ajuda a l'exterior. Per mi, els amics que es fan practicant espeleologia són els millors.

Vaig entrar en aquest món el 1969, als 18 anys. El meu cunyat em va portar a la Simanya Gran, a Sant Llorenç de Morunys. Té només 400 metres, és una cova que serveix per iniciar els nens, però a mi em va semblar un món gegantí. Després va ser l'Emili Sabaté, un clàssic, al Garraf. Allà em vaig plantar, amb els meus texans, un casc de paleta amb una llanterna enganxada i el meu electró, l'escala que es feia servir antigament, abans que les cordes fossin el que són ara. En aquell moment vaig entendre que l'espeleologia seria una part important de la meva vida per sempre. Gràcies a aquest esport he viatjat per mig món i encara em sento en forma.

Tinc la màxima titulació en espeleologia. El meu fort sempre ha sigut la tècnica i com que fa molts anys m'he hagut de reciclar diverses vegades. Aprenia a pujar coves amb l'electró, després amb la tècnica de la bicicleta i, al final, amb l'eruga, com s'ascendeix ara.

Crec que aquesta obsessió per la tècnica té bastant a veure amb un episodi que em va passar a principis de la dècada del 1970. Vaig anar a baixar l'Avenc de la Verdor, a Vallirana, amb dos companys i hi vam trobar un grup de Badalona que feia un curset d'iniciació molt a prop, al Pou dels Esquirols. Ens van dir que un noi de 14 anys havia caigut i ens van demanar ajuda.

Hi vam baixar tres. El primer va veure sang en una represa i em va dir que no se sentia capaç d'avançar més. Jo anava al darrere i vaig seguir fins al fons del pou. Vaig moure el carburer que portava per il·luminar-me i vaig veure les seves botes, unes xiruques. Han passat molts anys però en conservo la imatge intacta. Era el primer mort que veia a la meva vida. Instintivament vaig fer una mica el ridícul. Li vaig cremar els dits amb la flama del carburer. Esperava que reaccionés.

La Guàrdia Civil m'esperava a dalt. Jo estava blanc i em van donar un trago de conyac. Volia tornar a casa, on m'esperava la meva dona. Estava casat de feia molt poc. Allò em va afectar moltíssim. El meu company, el primer de la cordada que no es va atrevir a baixar, no va tornar a practicar espeleologia i no en vaig saber res més. Jo ho vaig reprendre al cap de tres mesos. Els companys em van convèncer que, malgrat el risc, les coves valien la pena. Però aquell episodi em va donar una gran noció de la realitat. Alguns joves es prenen els esports de muntanya com un joc, però la preparació és bàsica. En els cursos que faig acostumo a dir que a la naturalesa se la pot combatre, però mai desafiar.

El 1999 vaig assumir la presidència de la Federació Catalana d'Espeleologia i vaig decidir constituir un equip d'espeleosocors. El rescat s'havia organitzat fins llavors de forma voluntària i de manera més o menys informal. Si hi havia cap problema a la muntanya, com que algú s'accidentés o un grup es perdés a la muntanya, trucaven als coneguts més experts i aquests hi anaven.

Jo vaig reclutar espeleòlegs amb molta experiència i molt nivell, com Jordi Gual, Luis Domingo o José Castaño per formar el grup. Durant dos anys vam comptar amb una subvenció del Consell General de l'Esport per pagar formació i comprar material, com un equip de telecomunicació i una llitera. Vam seguir oferint tota la formació possible i organitzant jornades de simulacre en col·laboració amb Aragó, però el projecte es va estancar per les dificultats per firmar un conveni.

La potestat dels rescats a Catalunya recau sobre els bombers. Si hi ha algun cadàver, els Mossos d'Esquadra n'agafen el control. És complicat perquè la relació entre els dos cossos és distant. La nostra idea era firmar un conveni amb el cos de bombers, com tenen altres federacions, i col·laborar amb ells en els rescats, però en són reticents. Hi intervenen temes de responsabilitat civil. ¿Si hi ha cap problema de qui és la culpa?

Amb els bombers hi ha una bona relació i ens han proposat de fer sortides junts, però de conveni, res de res. I aquesta seria una arma per a mi, per a l'equip d'experts, per poder seguir millorant en formació i ajudar a finançar rescats, que sovint depenen de la voluntat del col·lectiu d'espeleòlegs.

Jo he participat en algun rescat on els bombers m'han dit que no sabien gaire bé què estaven fent allà, quan hi ha espeleòlegs més preparats per fer un rescat. En una d'aquestes ocasions, els rescatadors van haver de demanar material als companys que hi havia a la boca, perquè portaven material per baixar, però no per pujar. Jo acostumo a dir que no m'importa qui agafa el comandament en un rescat. Només em preocupa el company o companya que hi ha a sota.

Des de fa dos anys coordino la Confederació d'Espeleologia i Canons, l'organisme estatal. Miro amb enveja la Federació Aragonesa d'Espeleologia, la referència, perquè té una col·laboració perfecta amb el Grup de Rescat d'Alta Muntanya, i també amb altres federacions més petites, amb qui han firmat convenis.

Notícies relacionades

Mor una treballadora del servei de neteja municipal de Barcelona en plena onada de calor

Catalunya afronta un segon dia amb onada de calor amb un avís de perill

L'espeleologia va entrar a Espanya a través d'un capellà català anomenat Norbert Font Sagué, que el 1897 va explorar la cova de Can Sadurní, a Begues. Catalunya també va tenir la primera federació a l'Estat, que avui és la més potent, amb 1.700 llicències. També el primer club, el Grup d'Exploracions Subterrànies del Club Muntanyenc Barceloní, del 1948. Som una referència. Em consola pensar que potser no hem tingut gaires accidents gràcies a tota la tasca de formació que s'ha fet fins ara, però si se'n produïssin no hi ha un conveni per aprofitar el talent amb què comptem. Els experts s'han de quedar a la boca de la cova. 

Transcripció: Eva Melús.