Els ponts de l'Ebre

Fins al 1868 no hi havia cap viaducte per travessar el riu Ebre en els seus més de 130 quilòmetres de recorregut per Catalunya. Erigir un pont en aquella època era, sense formigó armat, una empresa faraònica, de manera que els habitants de les dues riberes utilitzaven passos de barca, que quedaven inutilitzables amb les avingudes o sequeres, o algun pont de fusta flotant sustentat per embarcacions, com el que travessava el curs a Tortosa des de l'època medieval, o el de Móra d'Ebre o Amposta, per resoldre l'ancestral divisió geogràfica que els imposava el riu. El 2015 es commemora el centenari de la col·locació de la primera pedra del Pont Penjant d'Amposta, no el primer però sí el més emblemàtic dels 14 que travessen el tram català de l'Ebre.

«Els ponts són infraestructures que tenen la capacitat de modificar dinàmiques molt arrelades, facilitar el contacte entre territoris i estrènyer els vincles entre la població», apunta Toni Cartes, tècnic col·laborador del Museu de les Terres de l'Ebre, a Amposta.

La històrica barrera hídrica es va començar a truncar al segle XIX amb la construcció del primer pont, a Tortosa, que avui, pintat d'un vermell viu, absorbeix protagonisme a la façana fluvial de la capital, reconvertit en viaducte de vianants. Originalment era, com el següent que es va traçar, a Garcia i anys més tard a Móra d'Ebre, dissenyats per al pas de ferrocarril. Abans de la guerra civil, apunta l'Arxiu Comarcal del Baix Ebre, ja se n'havien construït tres més: el de la Cinta i el de l'Estat, a Tortosa, i el Penjant d'Amposta. Cada un va trastocar a la seva manera les relacions socials i econòmiques de cada municipi pròxim. «La construcció del pont d'Amposta el 1915 va marcar una fita de gran transcendència. Amb aquest pon, la carretera que unia Barcelona i València incrementava la seva eficàcia i, sense interrupcions físiques, significava una nova via de sortida de l'arròs i altres productes del Delta», remarca Cartes.

Pont reciclat

Tots els que amb grans esforços es van aixecar fins als anys 30 van ser volats durant la guerra, fet que n'evidencia el pes estratègic, però només el de la Cinta no va ser reconstruït o substituït a l'acabar la contesa, sinó reciclat. Sobre una de les seves pilastres es va erigir el Monument a la Batalla de l'Ebre que encara avui origina una polèmica no resolta.

Al seu impacte social i econòmic, se'ls suma, en alguns casos, l'atribut de crear identitat col·lectiva: «¿Qui podia pensar el 1943, quan es va inaugurar el pont d'arcades entre Móra d'Ebre i Móra la Nova, que una infraestructura a priori tan funcional acabaria sent un símbol identitari per a aquestes poblacions?», recull la documentació que guarda l'Arxiu comarcal de la Ribera d'Ebre sobre el seu viaducte emblema. A Flix, el pont va arribar per coronar la presa. A Ascó, després de la construcció de la central nuclear.

Tres més a Amposta, un altre a Tortosa, Benifallet, Riba-roja d'Ebre i l'erigit fa tan sols quatre anys a Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, completen el mapa de ponts del tram català de l'Ebre. La majoria sustenten les principals infraestructures viàries que travessen les Terres de l'Ebre, com l'autopista AP-7, la C-12, la

Notícies relacionades

Els nivells de contaminació baixen a Barcelona però segueixen lluny dels pròxims objectius europeus

Incendi forestal a Paüls: confinats 3.000 veïns de quatre municipis del Baix Ebre per un foc d’«alta intensitat»

N-340 i el Corredor Ferroviari del Mediterrani, a excepció de l'últim. Lo Passador ha recuperat l'esperit dels ponts més emblemàtics de l'Ebre, el d'aproximar relacions entre municipis pròxims separats durant segles per un abisme.

La majoria de barcasses que estaven disponibles en moltes poblacions s'han anat abandonant. Les últimes, les de l'últim tram del riu, al delta de l'Ebre. Segueix activa la de Flix i Miravet, i la recentment recuperada de Garcia.